miozz mirades

Sense por, sense prejudicis. Les àgores, els fòrums oberts, les speakers’corner
o les assemblees lliures són espais de diàleg, atractius i poden ser, també, constructius.  (segueix)

Com les acampades a la plaça pública ocupada pels indignats que reclamen
democràcia real ja. La qüestió és ser-hi, formar part d’aquest espai
plural que s’obre com una escletxa des d’on començar alguna cosa nova.
Ser-hi per escoltar, per aprendre, per dir-hi alguna cosa, per aportar,
per acompanyar, compartir aquesta construcció. Per nodrir aquest procés
de creixement democràtic en format nou, entre àcrata i alguna altra cosa
per definir-se. Buit de banderes partidistes almenys explícites, amb
referències teòriques al voltant dels postulats de Stéphane Hessel, o
d’algunes de les enraonades tesis d’Arcadi Oliveras. No s’hi val
jutjar-ho des de la llunyania que pot imposar l’edat, l’estil, la
sorpresa o el discurs que queda curt. No s’hi val a criticar les
mancances del discurs sense haver intentat, com a mínim, escoltar-lo a
fons i incloure-hi algunes propostes. Ahir vaig tornar a ser-hi, aquesta
vegada per explicar i debatre amb el públic el contingut del manifest
Badalona som totes i tots. Per explicar el model català de cohesió, el
de la plaça pública. Asseguts a la plaça pública, plegats, vam fer
autèntica plaça pública

Cal mirar-s’ho des de dins, des del que comporta per a milers de persones que fins ara no s’havien indignat prou com per mobilitzar-se i començar a transformar.
És cert que n’hi ha molts que ja fa anys que treballen en aquesta tasca d’empényer el canvi, des de partits polítics, des de les ONGs, des de l’associacionisme compromès… hi ha centenars de línies d’acció, milers de voluntats implicades. Però ara s’hi ha sumat un sector nou, un sector que estava adormit. I ha focalitzat la lluita, la mirada, en el complex entramat finançer que hipoteca l’economia mundial. I ha fet adonar al món, en un toc d’alerta contundent, que és massa important el que ens hi juguem com per permetre que el propi sistema democràtic hagi caigut a les urpes del sietma injust i pervers que castiga i flagela més del 80% de la humanitat. Un toc d’alerta per fer adonar als motors principals de l’actual sistema democràtic , governs i partits, que les coses no es fan bé. Un toc d’alerta per desvetllar les ments adormides dels qui haurien de ser els motors reals de la democràcia, el poble, la ciutadania, per evitar que aquest món mal repartit es perpetui i no arribi mai el canvi esperat.
És cert que el discurs oblida aspectes fonamentals de qualsevol procés
de transformació total. És cert que no inclou moltes sensibilitats madurades en altres processos participatius. Però precisment per això cal sumar-s’hi en
comptes d’excloure-se’n.
Ahir, un cop més, en l’interessant i viscut debat sobre el contingut de Badalona som totes i tots (no oblidem que els processos de construcció d’opinió són individuals i necessiten fer el seu procés personal) va tornar a sortir, com en la darerra assemblea on vaig ser present, la queixa d’algunes persones (de partits polítics o no) que s’indignen pel fet de veure que els indignats de l’acampada no volen discutir res referent als resultats electorals a la nostra ciutat. El “cordó sanitari” contra la inclusió de cap idea partidista o de cap tema relacionat amb partits polítics és una prevenció útil per evitar que això es converteixi en una rèplica del de sempre. Els partits han d’aprendre que també hi ha vida política fora d’ells.

Però un dia o altre tota aquesta indignació haurà de concretar-se en posicionaments i accions que, sens dubte, seran política i afectaran la política…