El foc i els armats empaiten els joves que sols tenen les mans per preservar el cap de la tempesta de cops i infàmies. Vexats i massacrats seran reclosos per no ser vells i tenir vint pams de seny. Desenterraran el dictador sanguinari momificat després de quaranta-un any d’honors i glòria i tanmateix segueix fermant i refermant, i dirigint el cabdillisme per la gràcia de Déu. Alçats plantam cara a l’oprobi i la llevantada ens recorda que no hi ha sostre segur en el reialme dels que sols poden obeir. El rugit i la força de l’aigua encanonada turmenta la nit i el veïnat que veu com s’emporta els records i els bastiments de l’avenir. La malvestat de qui governa en funcions està estàlvia de caps de fibló i seguirà reprimint, manipulant, inoculant l’odi que l’engreixa fins a rebentar. Vaig com les aus de Palau i Fabra:
Vaig com les aus, quan han perdut lo fill,
que giravolten sense haver consol,
amb crits de sang alerten son estol
com si lo món entrés en gran perill.
E giravolten sens defalliment
entorn del lloc on lo fill han deixat,
e no els par vera la veracitat
perquè els daria molt major turment.
Des del matí fins que s’ha post lo jorn,
amb son rodar inquieten l’espai,
diuen que en ells dolor no es pondrà mai
puix que mai més no hauran lo fill entorn.
Sols a la nit, vençuts per l’enderroc,
tornen al niu com a desert castell,
senten lo cor de sobte fosc e vell
e s’adormissen amb la son del roc.
L’ensentdemà, amb un volar penós,
abandonant lo niu, l’arbre i el riu,
van a l’encalç d’un indret més galdós:
però en cap lloc lo seu infant no viu.
Així jo vaig, perdut de mi mateix,
a mi mateix cercant-me eternament.
Mes jo só mut e mut lo meu lament,
car gorja endins lo meu dolor se peix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!