marginàlies

El ministre-en-funcions de l’Interior del Regne d’Espanya (dir-li ministre de l’Interior en funcions no crec que sigui correcte: l’Interior d’un estat no pot estar “en funcions”), Jorge Fernández Díaz, ha estat reprovat pel Congrés dels Diputats i se li ha demanat el cessament per “les seves accions i actituds antidemocràtiques” i per la “manca d’ètica política” en les seves actuacions “en contra dels que pensen diferent d’ell”. És evident que l’ínclit ministre-en-funcions (especialista en condecorar marededéus) no fa cap cas d’aquesta reprovació i no pensa dimitir, en mancaria d’altra!, perquè se sent víctima “d’un delicte continuat de difusió de gravacions il·legales”. A més, ningú com ell representa millor la llei i l’orde que s’ha d’imposar, per la via que sigui, contra els desvaris i les derives constitucionalment inacceptables dels radicals independentistes catalans que són molt més que l’escuma de la pesta.

De tota la discussió provocada per aquesta proposició de llei presentada pel PDECat, m’ha cridat l’atenció l’expressió “jonquis del franquisme” utilitzada pel diputat d’aquest partit Sergi Miquel, que considera que en queden molts, encara, d’aquests addictes, en les files del PP. Trob que és molt encertat el substantiu “jonqui” aplicat als franquistes resistents per ser expressió pròpia dels baixos fons -o dels escolims- de les addiccions; perquè assimila el franquisme als estrats més socialment tòxics. A més, té connotacions estigmatitzadores, vergonyants, i ens convé deshonrar un règim que sembrà molt de terror i fità amb sang el seu pas marcial.

Ens cal blasmar el franquisme i els seus acòlits, i també fer pujar els colors als partits PP, C’s i PSOE per evitar (els dos primers oposant-s’hi i els tercer abstenint-s’hi) que la Comissió de Justícia del Congrés dels Diputats aprovàs una proposta de proposició no de llei d’Units Podem-En Comú Podem per fixar com a requisit del personal de l’Administració de justícia conèixer i fer servir, tant a nivell oral com escrit, les llengües cooficials a Catalunya, el País Valencià, les Balears, Galícia i Euskadi. Aquests tres partits també tombaren la proposta d’impulsar un pla de promoció de les llengües cooficials entre jutges, fiscals, secretaris i la resta de treballadors de l’àmbit judicial perquè en poc temps es pogués establir el dret de la ciutadania a usar la llengua que vulguin en aquest àmbit. D’aquesta manera, l’Estat seguirà agreujant i segregant els galaicoparlants, els euscarparlants i els catalanoparlants d’un àmbit tan essencial com el judicial. El català, l’èuscar i el gallec proscrits en l’àmbit de la justícia. Com en temps de Franco.