marginàlies

Avui s’ha celebrat el XXIXè Seminari del Grup Blanquerna –l’esperit de Climent Garau ben present- que ha tractat sobre les conseqüències per Mallorca de la victòria borbònica en la Guerra de Successió.

Fa exactament un any i un dia que en aquest mateix casal i amb un lema clar que encara vigeix, “Del Decret de Nova Planta al dret a decidir”, es va formar la Comissió Cívica del Tricentenari 1715-2015, de la qual en fa part l’Obra Cultural Balear, entre moltes altres entitats.

En el decurs de les primeres trobades per tramar els plans, parlàvem de la necessitat de recuperar els noms d’aquells que mostraren cara, per dir-ho així, per la nostra dignitat com a poble. Ens falten referents, dèiem, elements clars en un imaginari col·lectiu que encara està per fer.

Doncs bé, seguint aquest fil cal reivindicar culturalment una figura mítica que fa de contrapès a l’absolut menyspreu absolutista a la nostra llengua i cultura: en Sebastià Gelabert, en Tià de sa Real, que avui seria tractat com una veritable icona del resistencialisme, de la vivència del nostre català que superava les imposicions.

Tià de sa Real, o Sebastià Gelabert i Riera, va néixer a la finca Es Cabanells, en el terme de Petra, el 25 de novembre de 1715, santa Caterina, i va morir a Manacor el 22 d’abril de 1768, “al punt i a l’hora que el vent va girar a mestral”.

A parer de Jaume Vidal Alcover, que va ser l’editor de les obres que d’ell es conserven a una col·lecció que ja no s’edita i que, precisament, feia el seu nom, “aquesta tradició sobre la seva mort, recollida per Joaquim M. Bover i mossèn Alcover, fa part del renom popular d’aquesta singular personalitat mallorquina del Setcents. I el poble ha intervingut tant en la configuració d’aquesta personalitat, que és del tot impossible haver-ne dades de fiar, i l’hem d’acceptar com a personatge històric, d’això no hi ha dubte, però afaiçonat sobremanera per l’admiració popular, fins a convertir-lo en un personatge de rondalla”.

Segueix referint Vidal Alcover que Tià de sa Real era “esperit subtil, descobridor de coses amagades, bo per resoldre qualsevol endevinalla, glosador viu i enginyós, prompte a la rèplica, i, d’altra banda, home de bé, ajut i consol dels pobres, burlador dels rics, que restableix la justícia i que reporta als altres la riquesa que no pot obtenir per ell mateix, perquè En Tià de sa Real té el destí d’esser pobre i de morir-se pobre; suprahumanament, és a dir,  amb facultats que depassen la condició humana, En Tià de sa Real ens arriba amb fama de bruixot, capaç de fer prodigis extraordinaris, de descobrir el dimoni sota aparença humana i, per tot això, acusat a la Inquisició, que el sotmet a judici i l’absol”.

Així doncs, per mi, Tià de Sa Real, malgrat tots els malgrats i emperons que vulguem, pot ser l’exemple cultural resistent a presentar en aquests anys tenebrosos en els quals la nostra identitat va estar a punt d’anar-se’n en orris. El poble l’acceptà, l’escoltà, el seguí i a la fi el mitificà, prova fefaent que no tenia res d’impostor.

I si commemoram els 300 anys d’una desfeta, també ens cal celebrar el tricentenari del naixement de Tià de sa Real que pot significar el naixement de la resistència. És gràcies a persones d’arrel com ell que fou possible la renaixença literària i d’allí el sorgiment de la voluntat col·lectiva de voler decidir futurs més clarents.