marginàlies

La lluna vol fer randa ran de mar. Això pensa la dona que observa les tenasses des dels penya-segats. Va descalça: s’ha tret les sabates no sap ben bé per què unes passes enllà i a sobre hi ha posat el llibre que ha acabat de llegir quan la claror encara permetia la lectura.

Randa ran de mar, vol fer la lluna, torna a pensar abans que els versos de Costa (Descalça i coberta de roba esquinçada, / corria salvatge, botant pels esculls; / i encara era bella sa testa colrada, / la flor de sos ulls.) li omplin el cap rondinarire de somriures perquè la mar res ni ningú mai no li ha pres, ni pensa donar-s’hi.

Algú que la vegi d’aquella manera, pensa, sense sabates i amb roba d’estiu quan el fred ha arribat de cop, pot pensar que és una boja a punt de fer una bestiesa. I el somriure es torna rialla.

I per això es despulla lentament. La fredor del vespre li sembra esgarrifances a la pell, la pell clivellada pels anys i plena de pigues, però no sent gens de fred ni de vergonya. Des que era petita que vol despullar-se davant la mar com si l’aigua fos un mirall que no li retornàs la silueta. Mostrar la nuesa a la mar, no nedar-hi, que no en sap i la tem irracionalment; senzillament mirar la mar tota nua i no veure’s: confondre’s amb el panorama i ser ara aigua, suara còdol i sempre tamarell.

Ran de mar farien randa, la lluna i ella, pensa abans de tornar-se a vestir i recollir el llibre i les sabates.