marginàlies

Un piano, un violoncel, una trompeta i una guitarra; la fusta, l’acer i l’aire per crear la llum que converteix en fum les ombres que es posen com la boira i s’imposen com l’arrogància, les aparences i els artificis.

El deler: convertir les butzes en cordes de violí i la post dels pits en la seva caixa acústica o de ressonància per poder desarmar la veu que sols sap plànyer la malastrugança de no poder-se convertir en plat de calent o en abraçada.

La necessitat: reconvertir els dits en simfonia engrapadora ara que tot és rost i el pendent rostoll amb peixos de colors que fan de catifa exòtica a la pensa sense coneixement.

El violoncel diu que n’hi ha per anys, de desert i d’inclemència; que el sol abrusarà el dia i que les nits glaçaran l’aire poruc; i de solitud aclaparadora d’home cretí i mans fentes.

Tot són vidres, retrata el piano, i ja no queda cap gota de sang per vessar.

Tot passa i calla com la pluja: deixant un no-res d’aigua que sols reforça la presència silent i estugosa dels embornals.

Tot s’aquieta i calla per sentir com replica la trompeta: el planeta calcinat que acull l’absurdidat de tot plegat no compta amb cap serp trapella devoradora d’elefants ni anyells agradosos dins capses de cartró desgastat que desafiïn la creativitat de l’alba o la malenconia sapastre del crepuscle incapaç de socarrar cap mirada.