marginàlies

Han patit tant durant els darrers quatre anys aquestes terres nostres voltades de mar i la seva gent, que en veure’s alliberades de la font de les agressions, lluny de comportar-se com el voltor de Miramar joanalcoverià que s’avesà a estar engabiat (No es bo per esser lliure qui a servitut s’avesa…), tenen veritable pressa per retornar als aires no contaminats de la civilitat, el seny i la dretura democràtica.

La ciutadania illenca ha vist tan escanyats els seus drets, que la majoria més gran veu la reconstitució dels valors que la projecten al món com una empresa gairebé èpica que no pot esperar més. I per als polítics que han de prendre les regnes de l’administració pública, el disseny del futur no hauria de cloure’s en quatre anys, sinó que hauria de ser com una salpada cap a Ítaca.

Repassar, per això, el poema de Kostandinos Kavafis traduït per Carles Riba, poden ser motors de força per potenciar com cal el nou temps que no hauria de contemplar cap téntol.

[…]

Els Lestrígons i el Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

[…]

que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts d’anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.