Tombant pel Mascançà

Soc del Barça, si més no seguidor,
sense arribar a ser culer (no he vist el partit, però m’he empassat
-a voltes escoltat- l’especial post-partit).

I sóc un dels “il·luminats” que,
a principi d’aquesta temporada, deien que tant de bo, quan s’obrís
el mercat d’hivern, algun xeic àrab se’n portés el Thierry Henry.

Afortunadament encara juga al Barça

<!–
@page { margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
(fins que lo Bojan s’obri pas).

Un dels plaers (i necessitats) de casa
nostra és la migdiada.

Fins al punt de que ni els espetecs de
vidres trencats, l’olor de fum de goma cremada, ni el xivarri de la
gent sota de casa comentant l’espectacle (el foc sempre és un
espectacle, malgrat el mal que pugui fer) et trenquen el son càlid
de la migdiada.

Ben just el so de les sirenes dels
Bombers et trenquen, lleument, la son. Ben just per girar-t’hi de
cantó.