Amb aquesta entrada d’avui recupero l’opció de les cartes obertes que en el seu moment ja vaig emprar amb Enric Borràs (de qui, per cert, fa temps que no sabem res i aprofito per enviar una salutació ben cordial). Raül Romeva ha entrat de ple en el debat del referèndum de l’estatut fa un parell
Perdoneu-me si insisteixo un dia més en el lema del PSC-PSOE per al referèndum de l’estatut. Ja vaig escriure fa un parell de dies que em sembla un insult i una manipulació. Us convido a llegir el post si encara no ho heu fet, perquè pels comentaris que hi he trobat sembla que ha
Encara sobre el referèndum, em ve al cap que potser els factors haurien pogut anar en un altre ordre sense que el resultat en sortís alterat. M’explico. Al final d’un procés que ha durat anys se’ns demana l’opinió, però els arguments que tenim damunt la taula ja valien aleshores. Als qui diuen que el PP
Tant si votes SÍ com si votes NO, el teu vot serà utilitzat contra Catalunya. El PSC-PSOE s’encarrega d’explicar-te com anirà en el cas del PP, cosa que m’estalvia a mi de fer-ho. El que no diuen és que hi ha un altre NO, el que impulsen no solament ERC sinó la PDD, la FNEC,
Mentre avui tothom està pendent del Barça, no ens adonem que els gols entren a cabassos a la porteria catalana. Un partit que va entrar al govern gràcies a un pacte trenca aquest pacte, en fa fora un dels socis i ell continua com si res. Goooool! Un altre que es fa dir nacionalista es
Acabo d’assabentar-me que la campanya de l’estatut del PSC estarà molt centrada en un atac frontal al PP. La idea és que votar NO afavoreix el PP. Més enllà de la indignació primera que és no rebre arguments sinó excuses, no rebre informació sobre l’estatut i els eventuals avantatges sinó al·lusions a un partit enemic
Maragall podria haver-se aprofitat de l’error d’ERC, públicament reconegut, d’haver tardat massa a posicionar-se clarament sobre l’estatut i aprendre’n alguna cosa que li servís per a la seva candidatura, però no ho ha fet. El silenci de Maragall ha quedat engolit, sepultat per l’interès periodístic; el país no té ni temps ni ganes d’esperar al
Pasqual Maragall va expulsar sis consellers d’Esquerra amb l’argument que la gent no entendria que al govern no hi hagués un suport unànime al SÍ. Crec que la gent entén i sap que un govern ha de promoure únicament la participació si resulta que dins la coalició no tothom ho veu igual. El que dubto
L’expulsió dels consellers d’ERC i l’anunci d’eleccions anticipades ha obert les dinàmiques preelectorals i és lògic que sigui així. El vot del referèndum queda ara inserit en un cicle que comença amb l’estatut, segueix amb les eleccions al Parlament i acaba amb les municipals. Les segones, en avançar-se, condensen el cicle, i això pot donar
Penjar avui un post al bloc és amagar una agulla en un paller. El país bull en l’opinió i és difícil trobar un espai propi. De fet, ja m’he pres uns dies de descans perquè l’evolució política s’ha anat encarrilant cap a un d’aquells punts en què convergeixen la majoria d’opinions. Hi ha una gran
No sé si haig de fer les maletes. Potser m’expulsaran. Potser no m’arriben a expulsar però quan vagi pel carrer algú m’assenyalarà amb el dit i em dirà: "ets un mal patriota perquè ens has negat una millora de l’autogovern!". I és que tinc la intenció d’impedir, amb el meu vot, que aquest estatut s’aprovi.
Qui és que no té cap solució si no s’aprova l’estatut? Qui diu que el NO vulgui dir que som com el PP? Qui diu que hi ha un abisme després del 18 de juny? Esquerra té una alternativa que afortunadament també tenim molta altra gent: un full de ruta cap a la plena sobirania.
Només el fenomen Internet és capaç, en quaranta-dos dies, de generar un debat accelerat, una revolució informativa basada en enllaços, en la tramesa de correus electrònics amb textos per a la reflexió, en el periodisme dels blocs, per desmuntar una operació política que es vol aprofitar de la inèrcia. A una banda hi ha un
Avui el Dossier econòmic publica un interessant article d’Antoni Vives. És interessant, d’entrada, perquè parla d’independentisme. En parla al títol, "l’independentisme ara mateix" i en parla per començar: "Sóc independentista. N’he estat sempre", assegura Vives. Quan l’he llegit, alguna cosa m’ha recordat el bloc d’en Jaume Ciurana. Suposo que no és estrany i que la
"Resulta paradoxal que els dos principals partits i màxims rivals electorals no trobin que anar de bracet en el sí els resulti tan perjudicial com troben que resulta per a ERC coincidir amb el PP." Això ho diu Albert Sáez a l’Avui. "Creixen, doncs, les possibilitats que la consulta popular acabi en un fracàs per