Blog d'en Xavier Mir

Avui el Dossier econòmic publica un interessant article d’Antoni Vives. És interessant, d’entrada, perquè parla d’independentisme. En parla al títol, "l’independentisme ara mateix" i en parla per començar: "Sóc independentista. N’he estat sempre", assegura Vives. Quan l’he llegit, alguna cosa m’ha recordat el bloc d’en Jaume Ciurana. Suposo que no és estrany i que la connexió Ciurana-Vives existeix més enllà de la pertinença a CiU. És bo que els independentistes de CiU alcin la veu perquè vénen temps en què ens caldrà saber si podem comptar-hi. Ara bé, l’independentisme de CiU ens ha acabat proporcionant una vacuna de tant que s’ha esgrimit i tan poc com s’ha demostrat. El debat és benvingut, però caldrà, tard o d’hora, alguna cosa més que articles i blocs per fer que el suposat sector sobiranista de CiU esdevingui creïble. Avui m’entretindré a comentar aquest article, no sense abans esmentar de passada que Antoni Vives ha participat, segons es pot llegir a E-notícies, en la manifestació que ha tingut lloc a València i que sembla ser que ha estat un èxit.

Vives diu que el seu independentisme és "no arrauxat", "arrelat en el cor de la societat catalana, en la centralitat sociològica". D’entrada, doncs, com que hi ha pocs independentismes arrauxats, sembla que hi ha possibilitats d’entesa amb l’independentisme d’ERC, que també té aquestes característiques. Vives també diu que el sentiment independentista és ja majoritari en alguns segments d’edat i de població i que "ha de tenir un objectiu clar, definit, consistent a arribar a decidir el nostre camí en llibertat". Fins aquí, perfecte. Tot seguit entrem al moll de l’os: "Però per fer-ho, escric ara, cal que fem una veritable immersió en el rigor. I aquest rigor, aquesta seriositat els trobo a faltar en alguns dels possibles companys de viatge del futur". Entre línies, però ben clar: l’independentisme d’ERC no és rigorós. Suposo que Vives ens intentarà convèncer que amb l’independentisme d’ERC no anem enlloc i que és CiU qui portarà el país a la plena sobirania.

Vives entra tot seguit en matèria: l’estatut. "És possible que tots plegats hi hàgim posat massa expectatives", "que el que hi anàvem a buscar hagi canviat a cada moment del procés". Reconeix les retallades com ERC reconeix que l’estatut és millor que el del 79. Però ara vénen els retrets: "això no és prou per engegar a rodar el capital polític aconseguit pel nacionalisme coherent d’aquests darrers anys". Ja ens hi acostem. "L’independentisme, situat aquí o allà, ha de saber mesurar les forces amb què compta a cada moment, ha de saber avaluar la situació". És allò de… no siguem radicals; allò de la paella pel mànec i del possibilisme. Nihil novo sub sole. Quan semblava que venia el descrèdit final, la bronca cap a ERC… "Ja sé que tots depenem del camí seguit. I ja sé que l’hem de defensar. Però això no ens ha de portar a trencar tots els ponts". Condescendència! Bona predisposició!

Però aturem-nos un moment. Perquè Vives encara milita, que jo sàpiga, al mateix partit que Mas. I Mas s’ha ofert avui mateix a Maragall per formar un govern estable fins al juny si expulsava ERC. Això no és ben bé una mà estesa a ERC. Esquizofrènia política? Burla mediàtica? Des de fora fa l’efecte que a dins de CiU hi ha alguna cosa a punt d’esclatar, però com que Mas i Duran ja ens han acostumat a la pugna, no ens estranya. Mas diu que si ERC vota que NO ha de sortir del govern. Vives, en canvi, diu: "Defensar aquesta o aquella opció en el procés estatutari actual no ens ha de fer perdre el nord." Quin és el nord? Qui el perd, el nord? Si el nord és la independència, i si estem parlant de l’estatut, arribem al nucli de l’article.

Tal com deia abans, en començar el post, Jaume Ciurana em va respondre un comentari que vaig fer al seu bloc dient que l’estatut no havia de solucionar l’encaix de Catalunya dins d’Espanya, que aquesta qüestió continuava oberta. Hem tardat anys a discutir un estatut i tots ens hi hem referit com el text bàsic a partir del qual s’articulen les lleis principals. Però ara a CiU es treu importància al text final i ja es pensa a continuar la negociació amb el govern d’Espanya. Vives és clar: "que aquest és un procés obert, que no hi ha estatuts per a cinc, ni per a 25 anys; ni hi ha generacions condemnades a res. I, per tant, les nostres opcions continuen tan obertes com tancades com fa uns quants mesos" Ara ja sabem a què es referia quan parlava de rauxa. Rauxa és denunciar que l’acord Mas-Zapatero rebaixa l’estatut i ens hipoteca per als propers anys. CiU hi vol treure importància. Més ben dit, Vives i Ciurana hi volen treure importància, perquè Mas dóna a entendre que l’acord va ser un acte heroic. No va signar un acord sobre un estatut sense importància, per anar fent, sinó per un gran estatut, segons ell. La cloenda: "cal que hi posem un punt se seny".

Conclusió de l’article del senyor Vives: l’independentisme arrauxat votarà contra l’estatut, mentre que l’independentisme de seny hi votarà a favor. Molt bé. El problema és que, aprofitant que tenia el diari a les mans hi he fet una ullada i, entre altres coses, hi he trobat el baròmetre empresarial de la primavera 2006. Aquest baròmetre diu que el 87,8 % dels empresaris creu que a la resta de l’estat espanyol hi ha un clima d’anticatalanisme. És un percentatge molt elevat. Sembla que en aquest anticatalanisme hi ha tingut un cert pes el procés de l’estatut. Sembla que a Espanya cansa sentir parlar del reconeixement de Catalunya com a nació. Però només podem fer-hi dues coses: o deixem de reivindicar, cosa que Vives descarta, o continuem, a risc de crear més anticatalanisme, fins que la confrontació generi una majoria social suficient que vulgui un estat. No sembla que això entri gaire dins el seny que proclama Vives. L’independentisme que Vives assimila a la rauxa s’havia proposat convertir aquest estatut en una eina útil per no haver de parlar de reivindicacions durant un temps. Llàstima que, en quedar tan desfigurat, hi hàgim de votar en contra. M’agradaria, doncs, que Antoni Vives expliqués una mica més com pensa fer funcionar això del seny. On serà i què dirà si el seu partit decideix, després de les properes eleccions, pactar amb el PSC? També serà un pas endavant per a l’independentisme? Hi ha realment la intenció d’estendre ponts de diàleg entre ERC i CiU? O som allà on hem estat sempre i tornem a tenir una Declaració de Barcelona que de tant en tant parla de sobiranisme per esplaiar-se, però que quan aplica el seny pacta amb el PP?

A CiU n’hi va haver un, de sobiranista, i va acabar els seus dies a ERC. El malaguanyat Pere Esteve ha deixat un camí ben visible per als sobiranistes de CiU

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!