Maragall podria haver-se aprofitat de l’error d’ERC, públicament reconegut, d’haver tardat massa a posicionar-se clarament sobre l’estatut i aprendre’n alguna cosa que li servís per a la seva candidatura, però no ho ha fet. El silenci de Maragall ha quedat engolit, sepultat per l’interès periodístic; el país no té ni temps ni ganes d’esperar al 19 de juny per saber qui serà el candidat socialista i, si no la donen, ens la busquem, o sigui que ja hi ha resposta: Montilla. Iceta ho apunta, l’Avui ho recull, i ja tenim candidat. Ara, si Maragall no contradiu clarament la hipòtesi i insisteix en el silenci fins al 19 de juny, després serà impossible que la seva candidatura rebi el suport necessari. Vull dir que si arrela la convicció que el candidat serà Montilla, després costarà molt tornar a pensar en Maragall sense que caiguin en el descrèdit i el mareig. Per tant: Montilla.
I això què vol dir? Doncs vol dir que el PSC no veu gens clar el seu futur i que busca un candidat que permeti cobrir tots els desenllaços possibles, però comptant amb el retorn a l’oposició en la propera legislatura com una opció més que realista. El PSC sap que el referèndum no és una carta segura perquè pot guanyar el SÍ, però no de manera prou contundent perquè les celebracions siguin creïbles. Un cop passat el referèndum, la revàlida de Maragall seria com la de Van Gaal amb el Barça. No el vol ningú i seria reproduir una situació vella que cal superar. En aquell punt, el PSC ha de decidir si continua potenciant una façana catalanista o si, per contra, s’acaba de definir com el partit del cinturó industrial. I la candidatura de Montilla respon aquesta pregunta. Les enquestes diuen que el PSC no consolida les seves posicions, i que més aviat acusa el desgast de govern en benefici de CiU i ERC. L’aposta per un PSC montillesc fa més difícil un nou pacte amb ERC i ICV, però també fa impensable que veiem Montilla de president i Mas de conseller primer. Com a molt, a la inversa, i si CiU ho vol, perquè també podria intentar governar en minoria o amb ERC.
En qualsevol cas, si CiU guanya les eleccions i vol provar la sociovergència, Montilla és el candidat perfecte per ser conseller primer i per passar desapercebut en les relacions CiU-PSOE. De fet, seria el mateix que hem vist en el procés de l’estatut: un PSC que desapareix del mapa per no molestar Zapatero i una CiU que s’entén directament amb el PSOE. Això permet a Zapatero reduir el desgast del pacte amb els independentistes, permet al PSC governar Catalunya sense haver de demostrar el catalanisme (cosa més difícil d’evitar quan es presideix la Generalitat) i permet a CiU recuperar el govern de la Generalitat i tancar el període del tripartit fent veure que allò era cosa de Maragall i la gent d’ERC, com si el PSC, amb qui aleshores estaria governant, no hi tingués res a veure.
Però Montilla és també un candidat útil en cas que el PSC torni a l’oposició. I jo diria que fins i tot és molt més útil en aquella situació. Fa unes setmanes ja vam rebre un globus sonda que parlava de les possibilitats que un "xarnego" fos president de la Generalitat. La paraula, com sabeu, no és meva, sinó d’un altre socialista que la va fer servir, precisament, per provocar. Ja sabeu quina és l’estratègia: els socialistes són ciutadans que no fan de la llengua ni dels símbols cap motiu de debat ni de confrontació; ells ho respecten tot, però són víctimes d’aquells que abusen dels signes d’identitat i que creuen que poden repartir carnets de catalanitat. Tornem, doncs, al discurs de sempre. Montilla és el candidat "xarnego" que pot tornar a potenciar aquest eix polític. I si això els porta a l’oposició, millor, perquè des de l’oposició el victimisme encara funciona millor. I si a més CiU i ERC formen govern, aleshores la jugada ja és rodona perquè el catalanisme s’enroca per impedir que els "xarnegos" arribin al poder.
Aquest és l’escenari que segurament comporta la candidatura de Montilla. Suposo que no cal que digui que les bestieses del paràgraf anterior no tenen cap fonament, que en aquest país fa temps que no hi ha "xarnegos", que qualsevol persona, sigui de la raça que sigui, parli a casa la llengua que parli i vingui de la terra que vingui, té els mateixos drets que qualsevol altre, i fins i tot el dret de ser president de la Generalitat. Els intents de parlar "en nom de" ja no tenen cap crèdit. Darrerament, l’evolució de persones com Garcia Prieto o el sorgiment de col·lectius com Veu Pròpia ens diuen molt més d’aquest país i de les persones que l’integren. Tots nosaltres coneixem desenes o centenars o milers de persones que o ells o els seus pares no han nascut aquí, i ni ens plantegem que no siguin catalans. Seria increïblement estúpid fer revifar aquest debat quan hi ha casos tan il·lustres com el de Josep-Lluís Carod-Rovira, fill d’aragonès i president d’un partit independentista que és la tercera força política del país. En realitat, reivindicar la condició de "xarnego" és automarginar-se. En aquest país, tothom que ho vulgui pot ser català sense haver de renunciar als seus orígens si no és d’aquí.
En definitiva, el vell debat identitari pot tornar després d’una breu pausa de tres anys en què els socialistes l’han deixat aparcat. Però que utilitzar aquest debat és encara rendible electoralment no ho hem de dubtar si tenim en compte que ha donat ocasió per a la formació del partit Ciutadans de Catalunya, que precisament aspira a treure vots al PSC en les properes eleccions. I no cal dir que, un cop més, qui surt més mal parat de tot això són els socialistes catalanistes que ocupen alcaldies i regidories de tot Catalunya, que s’estan quedant sense partit.
Per cert, recomano l’article de Miquel de Palol a la secció Diàleg de l’Avui. I continuo pensant que cal una moció de censura entre CiU i ERC que permeti l’expulsió de Maragall i la convocatòria d’eleccions. Per què hem d’esperar al novembre si es poden fer al setembre? Em preocupa que aquesta opció no tingui fins ara gaire ressò ni entre els mitjans ni a Esquerra mateix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estic bastant d’acord amb el que escrius, especialment en això de la data de les eleccions. No obstant, em sembla que en Maragall encara albira la possibilitat de seguir després del referèndum i esgotar la legislatura, fins i tot tornant a recórrer a ERC (Aznar va votar ‘no’ a la Constitució però va governar més tard sacralitzant-la) amb l’ham de la superioritat moral de les esquerres progressistes i el gir social, que alguns encara busquen. A aquesta retòrica hi ha àmplis sectors d’ERC molt sensibles, com l’Huguet, qui encara es pensa que els Governs "transformen la realitat", quan l’única cosa que fan és "explicar-la" (doctrina Mascarell aplicada al Carmel) a benefici d’inventari. Pensa que a Maragall l’única cosa que l’interessa és la seva biografia i aquesta, ara per ara, acaba molt malament. Tractarà de reescriure-la com sigui. De moment, l’aparell de la Federació Catalana del PSOE ja ocupa la Generalitat i té mig any per preparar les eleccions. Em fa l’efecte que estem assistint a les darreres raneres d’una generació formada políticament en transició política espanyola i que el fracàs del tripartit ens aconsella jubilar.