La política catalana ha estat massa agitada darrerament. El debat de l’estatut que aviat votarem ho ha capitalitzat tot i a partir del 19 de juny la propera fita seran les eleccions. La legislatura és a punt d’acabar (tot i que continuem sense saber quan acabarà exactament), i potser no s’ha fet gaire balanç d’aquest
Des d’una llista que hi ha a Arenys de Mar m’arriba un missatge d’una persona que dubta entre votar en blanc i no anar a votar perquè està farta dels polítics i no vol que ningú faci servir el seu vot; perquè creu que els polítics no han informat prou sobre l’estatut i han fet
La política és el punt de trobada de totes les contradiccions i paradoxes possibles. Quan tothom donava per fet que Maragall era un cadàver polític, resulta que Josep Piqué ho diu així mateix i aleshores el PSC reacciona, ho aprofita (com a s’aprofita d’Aguirre) per justificar la seva campanya a la contra (com si fossin
Sembla ser que el PSC ha rectificat a l’hora d’exhibir els seus lemes anti-PP. Ja va passar amb el lema de precampanya, allò de "El PP utulitzarà el teu NO contra Catalunya". Demagògia pura, com avui recorda Partal al seu Mail Obert. I el lema de campanya, que havia de ser "Sí, guanya Catalunya; no,
El diari La Vanguardia ens torna a obsequiar amb una enquesta que "informa" que el vot afirmatiu es consolida. Objectiu: encarrilar inèrcies. És allò de "com que veig que tothom votarà sí seré pràctic i jo també votaré sí". És una sort poder comptar amb mitjans com aquest. La veritat és que hauria d’existir alguna
A vegades, quan la multitud t’estreny per totes bandes, quan el brogit t’ensordeix i t’atabala, és bo trobar algun punt alçat, enfilar-s’hi i atalaiar l’horitzó. A vegades ho hem de fer amb angoixa per buscar algú que hem perdut entre aquesta multitud; a vegades, com el 18-F, per la il·lusió de comprovar quants milers i milers
Mentre escric aquestes ratlles comença la campanya del referèndum. Ho fa en unes circumstàncies estranyes. Existeix una gran pressió, justificada, perquè Pasqual Maragall faci pública la data de les eleccions. És l’enèsim error. Dóna la imatge de voler aferrar-se al poder contra tot i tothom. Potser en realitat no és ni això. Què en treu?
L’espai Àgora és un dels pocs en què es pot trobar debat polític televisiu. Dilluns passat es va parlar del referèndum. No entraré gaire en detalls, però el fet que Víctor Alexandre quedés entre Rosa Cullell i Agustí Colomines deixava el debat una mica decantat. Com tots sabem, Cullell i Colomines són els impulsors
Poc després que ahir pengés el meu post es feia públic el resultat de la consulta d’Òmnium sobre el referèndum. El titular, "el SÍ supera per poc el NO", ja feia pensar en la necessitat de plantejar-se si un SÍ per la mínima podria legitimar l’estatut en cas que aquests resultats fossin els del referèndum.
Diuen que el futur de Maragall centra l’atenció mediàtica. Diuen que l’estratègia sociovergent passa per bipolaritzar la política catalana fins que, amb els resultats electorals a la mà, es pugui parlar del gran pacte. Sembla ser que Artur Mas ho té bé per guanyar les properes eleccions. En el fons, però, hi ha un parany.
L’espai polític català és una realitat tan inqüestionable com la unitat de la llengua, però igualment qüestionada i assetjada. Sense l’existència d’aquest espai polític no s’explicarien les majories absolutes de CiU, ni hauria estat possible l’acord del Tinell, ni el PP seria la quarta força política, ni l’independentisme d’ERC hauria pogut obrir-se camí. A Catalunya
Aquests darrers anys, l’independentisme no ha tingut gaire eines més per mesurar el seu suport social que les concentracions de l’11 de setembre. Jo no disposo de dades observades amb rigor científic, però diria que l’assistència a les concentracions de l’11 de setembre no ha reflectit en la proporció que ens podríem esperar l’evolució, per
El president de la Generalitat, que com tots recordem va accedir a aquest càrrec gràcies a un pacte amb ICV i amb ERC i que, malgrat haver trencat l’acord, continua fent com si res, ens diu ara què hem de fer i què no hem de fer amb el referèndum. Ens diu que no l’hem
Hi ha qui anirà a votar SÍ al referèndum malgrat que no està gens satisfet del resultat. La il·lusió del 30 de setembre, la unitat dels partits catalans a defensar un text comú, ha donat lloc a un campi qui pugui i ara això de l’estatut ha quedat en un ni fu ni fa que
Una visió panoràmica de la situació ens diu que a Catalunya hi ha un partit amb 23 diputats que acaba de posar punt final a l’etapa de reformes estatutàries. Un altre partit, amb més representació encara al Parlament, que es mou bàsicament en el regionalisme, però que si se l’empeny a la disjuntiva de decidir-se