"Resulta paradoxal que els dos principals partits i màxims rivals electorals no trobin que anar de bracet en el sí els resulti tan perjudicial com troben que resulta per a ERC coincidir amb el PP." Això ho diu Albert Sáez a l’Avui.
"Creixen, doncs, les possibilitats que la consulta popular acabi en un fracàs per als partidaris del sí, perquè, encara que sigui l’opció triomfadora, pot acabar amb un percentatge tan baix que resulti políticament insostenible, i a sobre amb una gran abstenció. Recordem-ho una vegada més: el 1979, l’Estatut de Sau va ser votat pel 59% del cens, el 88% del qual va dir sí." Això ho diu Carles Pastor a El Peródico.Ara que les bases d’Esquerra ens han donat una lliçó de democràcia interna, potser que les comparem amb les bases de CDC". Això ho diu Xavier Rius a l’E-notícies. També diu que "les bases de CDC estan anestesiades".
"En el futur a Catalunya es plantejaran noves opcions que ja no passaran per la via estatutària". Això ho diu l’editorial de l’E-notícies.
També diu coses Joan Saura. Diu que ERC haurà d’acceptar la derrota si guanya el SÍ. I jo diria que ja ho ha fet. Carod-Rovira va dir públicament, crec que era per Sant Jordi, que ningú no podia dubtar que guanyaria el SÍ. Que ERC té poques possibilitats d’aconseguir que guanyi el NO és lògic si tenim en compte que PSC, ICV i CiU intentaran convèncer el seu electorat que votin SÍ. El que seria realment extraordinari és que guanyés el NO malgrat la recomanació de vot d’aquests tres partits. Aleshores, no hauria de ser Saura, juntament amb CiU i PSC qui acceptés la derrota i molt més que la derrota? Però jo diria més encara: no haurien d’acceptar igualment la derrota si tant la participació com el suport al text fossin finalment molt més baixos que a l’estatut del 79? Es podria entendre com una victòria del SÍ i dels tres partits que hi donen suport uns percentatges, per exemple, de 52% SÍ, 32% NO, 14% NUL i 2% én blanc?
El rebuig a aquest estatut s’escampa. La revolució tranquil·la és una guerra pacífica que va tenir la primera batalla el 18 de febrer i que ara es prepara per al segon assalt. Que tremoli l’enemic!
Ahir en Jaume Ciurana va tenir l’amabilitat de respondre un comentari que vaig introduir al seu post. La seva resposta deia: "L’Estatut, com tot a la vida, el pots veure mig ple o mig buit. O fins i tot si el veus mig buit pots conjurar-te per veure’l ple i beure-te’l, és a dir, desenvolupar-lo fins a esgotar-lo, com s’ha fet amb el del 1979. El que és important és no caure en el parany de pensar que això resol l’encaix de Catalunya a no sé on – que no és així – o que això hipoteca el país per una generació. Ho resoldrà o ens hipotecarà si nosaltres ens hi resignem o ens en cansem." Davant d’això, jo em pregunto: i si no és a l’estatut, on ha de quedar solucionat l’encaix amb Espanya? Personalment tinc moltes ganes de resoldre aquesta qüestió, i per això dono suport a ERC, perquè vol la independència i perquè les seves intencions em resulten creïbles. En canvi, sempre he vist en CiU un partit vagament catalanista que, més que optar decididament per la independència, ha decidit utilitzar les aspiracios nacionals d’aquest país per anar-les dosificant lentament i a conveniència. Això té uns quants riscos. La reivindicació constant cansa i genera odi des d’Espanya. Cal ser honestos i dir clarament què volem: si volem la plena sobirania o si volem que ens reconeguin certa personalitat nacional però sense molestar. El problema no és tant per quin partit decidir-se, ja que l’evolució del vot parla per si sola en aquesta qüestió, com la responsabilitat nacional de certes estratègies basades en el possibilisme. Si ERC ha rebut crítiques per entrar en el possibilisme aquests darrers tres anys, què no direm de CiU, que hi ha estat sempre instal·lada! El possibilisme de CiU ens condueix al risc que finalment es desactivi el nacionalisme, i no pas perquè ERC hagi fet Maragall president de la Generalitat, sinó per la indefinició dels objectius polítics. Tard o d’hora CiU rebrà un escac d’ERC: posar la independència damunt la taula amb un calendari concret. La pregunta serà tan clara com pretenen que ho és la del proper referèndum: podem comptar amb CiU en tant que partit que es defineix com a nacionalista per fer el pas endavant definitiu cap a la plena sobirania dins la Unió Europea?
Per acabar, un parell d’apunts. El primer és que m’ha agradat el component de regeneració política amb què s’ha presentat la plataforma Diguem No. El segon és que es va perfilant, en tot aquest debat sobre el referèndum, la idea que l’aprovació d’aquest estatut pactat entre Mas i Zapatero prepara el retorn de CiU al govern. I qui ho prepara és el PSOE, per treure’s de sobre el problema que és tenir el PSC governant amb ERC. Alguns sectors socialistes estan per la sociovergència. Molt bé. Ja ho sabem. Però… ho sap i ho té en compte ICV?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El frau dels claudicants Divendres, 5 de maig de 2006 a les 12:00 Informa: Víctor Alexandre Editorial A mesura que a Catalunya es veu més propera la data del referèndum de l’Estatut, els tres partits favorables al sí, PSC, CiU i ICV, augmenten la pressió sobre Esquerra Republicana perquè canviï el sentit del seu vot i s’incorpori a la coral dels claudicants. Ho han provat tot, des de la desqualificació i l’insult fins a la coacció i l’amenaça. És tant el que s’hi juguen aquests partits que estan disposats a fer qualsevol cosa per tal de protegir-se davant el judici de la història. I és que la campanya de criminalització que han organitzat, amb l’ajut de la premsa afí, no és més que el fruit d’una alarmada impotència, el recurs desesperat dels qui necessiten servir-se de la mentida i de la difamació per destruir aquells que poden posar-los en evidència. D’aquí el terrabastall que han causat, entre els claudicants, les declaracions d’Alfonso Guerra, president de la Comissió estatutària, en vantar-se d’haver “passat el ribot [per l’Estatut] com un fuster”. Aquestes declaracions, això no obstant, no tenen res de sorprenents. Ja va dir, el senyor Guerra, poc abans de tancar l’esmentada Comissió, que “Ara sí que es pot aprovar: no hi ha nació, el finançament és el mateix que per a la resta de les comunitats i això de la llengua cal acabar-ho de reconduir”. Diuen els claudicants, referint-se a Guerra, que, per poder justificar el seu vot afirmatiu, “és habitual que els qui han hagut de canviar de posició n’exagerin els motius”. Però hi ha dos detalls importants que semblen oblidar. Un: que Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Manuel Chaves i Gregorio Peces Barba també han dit el mateix sobre l’Estatut. I dos: que si Guerra té motius per justificar el seu “sí”, també els té la part claudicant per justificar el seu vot afirmatiu després de l’escandalosa amputació que ha patit el text a Madrid. Perquè, a qui pretén enganyar Pasqual Maragall quan diu que el nou Estatut, comparat amb el del 1979, “és d’una altra galàxia”? Francament, llevat que es refereixi a una galàxia desapareguda fa milions d’anys, resulta ofensiu tant cinisme. I el mateix es pot dir del claudicant Artur Mas, que després d’haver traït el seu país té la barra de postular-se per presidir-lo. S’està cometent un frau històric a la societat catalana i serà interessant veure quina cara posaran els seus autors quan el País Basc culmini el procés de nou Estatut amb cotes més altes de sobirania. El pacte Mas-Zapatero, no ens enganyem, és la suma d’uns interessos polítics recíprocs que no tenen res a veure amb els interessos nacionals de Catalunya. Això és així perquè el projecte espanyolitzador del PSC i la gestió filistea del victimisme pròpia de CiU necessiten garantir-se 25 anys més de vida en el poder. Que sigui un poder lil·liputenc tant els fa, perquè la seva màxima felicitat consisteix a agafar regularment el pont aeri entre Lil·liput i el centre del seu univers provincià, que és Madrid. Per sort, no és només ERC qui s’adona de l’engany. En la multitudinària manifestació del passat 18 de febrer a Barcelona hi havia milers de persones que no són votants d’aquest partit i que, això no obstant, eren allí per reivindicar que cap poble no és lliure si no ho és també la voluntat del seu Parlament. Diguem que si el seu frau no fos tan greu, gairebé seria entendridor observar fins a quin punt els claudicants són capaços de mentir per tal d’emmascarar-lo. El seu gran argument, repetit dia rere dia, és que “aquest Estatut és millor que l’anterior”. No s’adonen de com pot ser-ne, de delator, el llenguatge, atès que una frase com aquesta, a més de revelar clarament el conformisme de qui la pronuncia, indica estupidesa. Contemplaven, potser, els claudicants, la possibilitat que el nou Estatut fos pitjor que l’anterior? Era aquest el seu punt de partença com a negociadors? La veritat és que amb gestors tan hàbils no és difícil recordar la frase de Groucho Marx, a “Sopa de ganso”, després de pujar cinc cops en el sidecar de la moto presidencial i veure-la partir sense ell: “És la cinquena vegada que surto de casa i encara no he anat enlloc”. Així s’entén l’oposició de CiU i ICV a la proposta d’ERC, que demana que en la campanya explicativa sobre l’Estatut el text resultant no es compari només amb el del 1979 sinó també amb el que va aprovar el Parlament de Catalunya el 2005. Els polítics lil·liputencs no volen que els catalans detectem el frau i ens adonem que per lluny que penséssim anar, al final, com Groucho, no hem passat de la vorera del davant. I si a això hi afegim que la proposta sorgida del Parlament català era ja, en si mateixa, impròpia d’una autèntica nació, encara resulta més ofensiu el resultat final. En definitiva, l’Estatut pactat per Mas i Zapatero, amb el suport de PSC i ICV, és un insult tan gran a la intel·ligència i a la dignitat que ha acabat fent bona l’esquifida proposta inicial. “És que l’Estatut que va sortir del Parlament ja no existeix”, diuen els claudicants. Molt bé. I per què no existeix? Estan disposats a confessar que la causa d’aquesta desaparició rau en la mesquinesa i en la hipocresia dels qui han posat per davant la seva ambició personal i els seus interessos de partit als de Catalunya? És evident que la infàmia que han comès és tan gran que només comparant el nou Estatut amb el raquític i obsolet del 1979 poden dissimular la seva indignitat. Són els mateixos que ignoren sempre el País Valencià i les Illes i que quan parlen de Catalunya sempre la comparen amb Múrcia o Extremadura en lloc de fer-ho amb Àustria o Dinamarca. És el seu únic recurs per fer-nos creure que el Parlament de Catalunya és alguna cosa més que una simple cambra regional. Catalunya, no hi ha dubte, necessita un relleu urgent de gairebé tota la seva classe política. Un relleu generacional a fons. És inadmissible que aquells que encarnen alguns dels aspectes més tristos de la naturalesa humana, la covardia, la pusil·lanimitat i la submissió, pretenguin dirigir la Catalunya del proper quart de segle i hipotecar el seu dret de decidir por ella mateixa. Per autoeliminació de la resta de les forces parlamentàries, només hi ha un partit, ara com ara, en qui els catalans adults puguin confiar, i aquest partit és Esquerra Republicana. Si Esquerra, però, no s’adona de l’oportunitat que li brinda la història i no vota “no” desacomplexadament a aquest frau vergonyós que és el nou Estatut de Lil·liput, no només n’esdevindrà còmplice, també caurà en un pou molt profund del qual trigarà molt de temps a sortir. Víctor Alexandre (web) és Periodista i escriptor
Quan governava Pujol amb CiU, amb majories absolutes o amb l’ajuda del PP, i ERC tenia 8 ò 12 diputats i el PSC governava els ajuntaments i diputacions, i el poder se’l repartien entre els dos "grans", molts pensàvem que a aquest país li convenia una sacsejada. El país estava enquistat: o eres socialista o eres convergent, les dues cares de la mateixa moneda. La metàfora de la gran pedra en el camí que calia bellugar era bona. Ara aquesta pedra s’està bellugant, fa dos anys que es belluga. Qui negarà que l’entrada d’ERC a escena, amb 23 diputats al Parlament i 8 al Congreso, no ha estat un factor principal perquè aquest país comenci a sacsejar-se? La gent d’ordre sociovergent (i apèndix), amb tota l’artilleria mediàtica no ho veu bé. Però els que estem farts que ens prenguin el pèl després de 30 anys de mentides, estem francament il·lusionats i a l’expectativa.