Només el fenomen Internet és capaç, en quaranta-dos dies, de generar un debat accelerat, una revolució informativa basada en enllaços, en la tramesa de correus electrònics amb textos per a la reflexió, en el periodisme dels blocs, per desmuntar una operació política que es vol aprofitar de la inèrcia. A una banda hi ha un partit, el PSC, amb una necessitat extrema que aprovem l’estatut perquè no fracassi l’element principal de la legislatura i perquè no es posi en perill el projecte de Zapatero. Al seu costat, CiU, que hi ha trobat la manera de recuperar el protagonisme polític tot i ser a l’oposició. A l’altra banda, els qui ens resistim a acceptar un text que, tot i ser millor que el de 1979, no respon a les nostres necessitats. Denunciem l’incompliment del compromís de Zapatero. Denunciem el possibilisme de CiU. Denunciem que no es respecta l’opció del NO com des del NO es respecta el SÍ. Denunciem les manipulacions barroeres que volen posar ERC al costat del PP sense voler veure que al costat del SÍ també hi ha ICV, PSC i CiU, tres partits ben diferents. Denunciem la pressió exercida damunt d’ERC. Denunciem que es vulgui donar per bona una baixíssima participació que hauria de deslegitimar el referèndum. El procés ha començat, però no comença de zero. Algú ja ha fet notar que segurament Internet va tenir a veure amb l’èxit de la manifestació del 18 de febrer. El moviment social de rebuig a l’estatut serà un experiment interessant per als sociòlegs que segueixen la incidència del feomen Internet en les nostres vides.
Avui podíem llegir un article de Vicenç Villatoro a l’Avui en què deia: "si Esquerra es decideix a afavorir el vot negatiu al referèndum per l’Estatut, és molt possible que el no obtingui un resultat políticament significatiu". És un indici de com han canviat les coses des que les bases d’ERC han portat el partit al NO. (Per cert, un altre fenomen interessant: si finalment es convoquen eleccions després del referèndum, serà remarcable que hagi passat com a resultat del funcionament assembleari d’un partit. Però tornem als mitjans.) Avui es podia llegir a La Vanguardia un article de Carles Castro en què es calculava quin suport podia arribar a tenir el NO a base de sumar els vots del PP i ERC. És clar que tant en aquest cas com en l’anterior hi ha una segona lectura perversa que consisteix a posar en relleu, un cop més, que ERC vota com el PP. Però no voten el mateix PSC i CiU que durant anys han estat com gat i gos? No van pactar PSPV i PP per l’estatut valencià?
La coincidència d’ERC i PP va captar l’atenció dels mitjans quan al municipi d’Alella es va fomar un govern entre aquests dos partits. En aquella operació hi havia un element de sorpresa perquè ni PSC, ni CiU ni ICV s’esperaven aquell pacte. Però la decisió es va prendre perquè els dos càrrecs del PP pensaven més en el poble que no en el partit, i això va fer possible el pacte de govern. Potser ja no es recorda tant, però, que el partit va pressionar aquells dos càrrecs perquè deixessin el govern quan el cas Carod va saltar als mitjans. El resultat: dues baixes de militants del PP. Per tant, si algú té un problema en la coincidència és el PP. I ja veurem com expliquen ells la coincidència amb els independentistes. I és que qui marca la política catalana no és el PP, que té un pes ínfim a Catalunya, sinó ERC. Només cal veure el viratge que ha fet el panorama des que Esquerra s’ha posicionat en el NO.
Els nervis davant les possibilitat d’un èxit del NO es deixen notar entre PSC i CiU, que són els qui més hi tenen a perdre. De fet, les dues forces podrien convergir en una de sola, la sociovergència, la vella política. En contrast, la nova política, la d’ERC. Però més enllà d’aquests dos partits, si tothom parla de les possibilitats del NO és que la revolució tranquil·la continua. Falten 42 dies. La generació internet està entrant en la política catalana. L’interès del fenomen està assegurat. Passeu-ho.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Xavier, totalment cert.
Entre tots, caldrà anar desemmascarant les mitges veritats, les falàcies, les pèrdues de memòria interessada.
Cal omplir el diaris de paper i els electrònics, les ràdios i els blogs.
I una primera mentida, que avui el periodico ja ha posat en circulació:
"Però, al final, despuntarà el missatge que després del no a l’Estatut no hi ha opció de reprendre el procés: l’abisme."
La realitat és que desprès del No vindrà el Vot Lliure del Plebiscit per l’Autodeterminació.