Blog d'en Xavier Mir

L’expulsió dels consellers d’ERC i l’anunci d’eleccions anticipades ha obert les dinàmiques preelectorals i és lògic que sigui així. El vot del referèndum queda ara inserit en un cicle que comença amb l’estatut, segueix amb les eleccions al Parlament i acaba amb les municipals. Les segones, en avançar-se, condensen el cicle, i això pot donar lloc a la interacció del vot. Per entendre’ns, pot ser que es voti al referèndum sota la influència de les eleccions, i que el resultat d’aquestes dues consultes condicioni alhora les municipals previstes per d’aquí a un any. Amb tot, jo encara hi afegiria un altre horitzó. Seria un error que no tinguéssim en compte la situació del país al juny de 2007, un cop acabat el cicle. Passi el que passi finalment amb l’estatut i amb les eleccions, la societat catalana ha de posar damunt la taula l’opció de l’estat propi. Tothom que tingui aquest objectiu polític, militi en el partit que militi o simpatitzi amb qui simpatitzi, ha de reconèixer que aquest és el proper projecte de país. Tancat el tema de l’estatut, aquest serà el nou horitzó. I si hem d’anar cap a aquest horitzó, val més que no fem passes en el sentit contrari. De moment, però, anem a pams. El primer que tenim és el referèndum de l’estatut.

Potser amb tot el soroll informatiu que ha provocat la sonada decisió de Maragall hi ha hagut algunes coses que han passat més desapercebudes. Ara es fa estrany sentir a la ràdio la compareixença de Nadal parlant dels nous consellers, una notícia que sol anar associada amb la il·lusió dels inicis de legislatura, però que aquest cop està connotada de final d’etapa, de provisionalitat i de maniobra política. Malgrat l’estranyesa, això és actualitat, i per sota d’això ens assabentem que la Intersindical CSC i la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya s’han posicionat en el NO. N’informaven, respectivament, Tribuna Catalana i E-notícies. Són petites parcel·les de la societat, sí, però tots aquests petits moviments van en la mateixa direcció. D’altra banda, una enquesta de l’Avui, un diari que tradicionalment s’havia considerat de l’entorn convergent, resulta que rep un 79 % de vots negatius. Algú em dirà que aquestes enquestes són fàcilment manipulables. D’acord, però això vol dir que només els partidaris del NO s’han pres la molèstia de manipular-les? Mas busca el PSOE per fer un acte conjunt de suport al SÍ, perquè diu que els del NO cridem molt però que els del SÍ en són més. Ja es veurà, però els indicis no són exactament aquests. L’expulsió d’ERC ha generat també un consens el el sentit que qui en surt reforçada és ERC. Això ho pensen el 57 % de votants de dues enquestes diferents: una a l’Avui i l’altra a Tribuna Catalana.

No fa gaire ja vaig apuntar l’interès que podia tenir el procés de l’estatut per al món d’internet. Saül Gordillo ho diu també: el sobiranisme està estenent el seu missatge a través de les noves tecnologies. Potser la diferència entre el referèndum de la constitució europea i el de l’estatut és l’auge del fenomen blocaire, i en això podria trobar-se el salt qualitatiu de la incidència d’Internet en la sociopolítica. Per la xarxa corre un clip sobre les contradiccions d’ERC, el xou d’ERC, en diuen. Però en corre un altre sobre les mentides de ZP que neutralitza fàcilment els efectes de l’anterior. En els blocs, l’argumentari favorable al SÍ es redueix a afirmar que l’estatut és millor que el que tenim, cosa que ni tan sols neguem els partidaris del NO. Fa la impressió que de la blogosfera els motius per al NO ragen a borbollons.

Tornant a allò que deia al principi, la proximitat de les eleccions pot alterar més d’una intenció de vot al referèndum. Si deien que hi havia un percentatge de votants d’ERC que volien votar SÍ, ara és molt probable que l’expulsió provoqui un tancament de files entre els votants i simpatitzants. Entre els socialistes, crec que es dóna gairebé per fet que Maragall no repetirà, i per tant és l’hora de les lluites internes que han de donar un nou cap de llista. Guanyarà definitivament el PSC més espanyolista? S’hi sentiran còmodes els electors que havien donat suport a l’alcalde dels Jocs Olímpics, al nét de Joan Maragall? S’hi sentiran còmodes els qui, com els Ciutadans pel Canvi, li havien donat suport per fer fora Convergència de la Generalitat? Què pot passar amb un PSC sense Maragall si el 2003 ja van perdre 10 escons? Havent expulsat ERC i amb la possibilitat de la sociovergència a la vista, els agradarà que el seu vot coincideixi amb el de la dreta catalana contra la qual han lluitat tants anys? Els socialistes catalanistes, que n’hi ha, no es poden sentir gens còmodes després que Zapatero pactés l’estatut amb el cap de l’oposició. Als socialistes espanyolistes, que són majoria, ja els aniria bé un sacrifici en favor de CiU si això assegurés la victòria de Zapatero, que és l’única cosa que els importa.

En canvi, els votants de CiU comencen a veure amb murrieria que una victòria del NO al referèndum certificaria la defunció política de Maragall i deixaria el PSC tocat de mort. Són capaços de sacrificar l’obediència al partit si veuen que això pot portar Mas a guanyar les eleccions. Una cosa per l’estil succeeix amb ICV. La perspectiva de la sociovergència ja els ha portat a desmarcar-se de l’eventual pacte. Han criticat Maragall i comencen a veure un PSC que ja no serveix tant per oposar-se a la dreta catalana, que podria pactar amb CiU i deixar-los fora de joc. Qui més té a perdre en tot aquest escenari és ICV, perquè l’afecta la polarització CiU-PSC, l’afecta la capitalització del NO per part d’ERC i, sobretot, l’afecta que la política catalana torni a pronunciar l’eix catalanisme-sucursalisme en detriment de l’eix dreta-esquerra, perquè l’enxampa amb el pas canviat com a crossa del PSC-PSOE. El problema que tenen és que se’ls ha fet tard per canviar de parer, però no podran evitar que el seu electorat rebutgi l’estatut. En tot cas, en ser la força amb menys pes, passaran desapercebuts en l’anàlisi posterior al referèndum i podran encarar les eleccions en unes altres condicions si són hàbils.

Però hi ha encara un sector de població que m’amoïna més que cap altre, i és aquell que anirà al referèndum mogut per fantasmes. No se m’acut una altra manera d’explicar que hi hagi gent disposada a votar SÍ només per dur la contrària al PP. En són molts, i el seu vot és el més despersonalitzat. És normal que la idea hagi pres en la població si tenim en compte que el PSOE no ha parat de regionalitzar la política catalana intentant d’aplicar-hi els esquemes bipartidistes de la política espanyola. Curiosament, algú m’ha arribat a dir que és socialista de tota la vida però que vota CiU a les autonòmiques perquè vol votar un partit català. Aquest votant socialista que vol votar en clau catalana ha de saber que el vot anti-PP no té raó de ser a Catalunya, perquè aquí el PP no té cap opció de governar. El fantasma del PP l’atia el PSOE a conveniència, i si es vol votar en clau catalana el millor que es pot fer és oblidar-se del PP.

Finalment, hi ha un darrer element que persisteix en el debat polític amb el PP com a protagonista. Hi ha qui veu en ERC la font de tots els problemes perquè, com que vol la independència, esvera la gent del PP, els dóna motius per atacar Zapatero. Ja es va dir arran de l’entrevista de Carod amb ETA que havia servit en safata una majoria absoluta del PP. Més recentment, s’ha consensuat que el pacte Mas-Zapatero estalvia al segon la incomoditat de dependre dels independentistes i el desgast pels retrets del PP. A mi m’agradaria que algú m’expliqués la fórmula màgica per aconseguir que el PP deixi de fer servir l’anticatalanisme per atacar el PSOE, perquè sospito que, o enterrem definitivament la tradició catalanista en qualsevol de les seves expressions i ens fem definitivament espanyols o el PP sempre tindrà motius per exercir la catalanofòbia. El catalanisme sap perfectament que les seves aspiracions nacionals trobaran sempre l’oposició del PP. Si algú té un problema amb el PP és el PSOE. És normal que els socialistes espanyolistes s’empipin amb ERC perquè el seu discurs polític provoca la resposta del PP i els dóna armes per convèncer l’electorat espanyolista. Però el que no pot fer un socialista català és pretendre que cal deixar de banda el discurs catalanista perquè això no afecti Zapatero. El PSC ha tingut una excel·lent oportunitat de canviar les regles del joc amb el pacte del Tinell, però han optat, com deia Carod, per matar el missatger.

Fa uns dies escrivia que el pols PSC-ERC resultant de la remodelació del govern prometia ser força interessant. El que no m’esperava era que Maragall optés pel joc brut i eliminés el contrincant. És com si, en un combat d’esgrima, hagués tret una pistola i hagués pelat l’adversari. Efectiu, però lleig.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!