Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

15 de maig de 2006
Sense categoria
7 comentaris

Violència simbòlica

Pasqual Maragall va expulsar sis consellers d’Esquerra amb l’argument que la gent no entendria que al govern no hi hagués un suport unànime al SÍ. Crec que la gent entén i sap que un govern ha de promoure únicament la participació si resulta que dins la coalició no tothom ho veu igual. El que dubto que s’entengui és que expulsi els consellers del partit sense el qual ell no hauria estat president, i encara s’entén menys que, un cop fet públic que convocarà eleccions i que, per tant, el nou govern és una cosa provisional, ara digui que endarrerirà la convocatòria tant com li sigui possible. Tot plegat fa pensar que els socialistes estan carregant l’artilleria per reforçar l’aposta de l’estatut amb una guàrdia fèrria de violència simbòlica, és a dir, que intentaran utilitzar el govern i els seus recursos comunicatius per imposar-nos una determinada percepció de la realitat, una determinada interpretació de l’evolució política. Tant si se’n surten com si no, tenim mala peça al teler. Quan un govern recorre a aquesta pràctica tots hi sortim perdent. Per molt que fem, l’artilleria dels ciutadans és massa lleugera si la comparem amb aquests canons. Però no per això hem de llençar la tovallola. La meva interpretació de la realitat política és una altra i tot seguit intentaré explicar-la. És la meva petita i modesta contribució per desmuntar l’operació socialista.

Tal com ho entenc jo, si el govern actual era resultat d’un pacte entre tres forces polítiques, i si un d’aquests acords inclou fer president del govern un dels tres caps de llista, no és lícit que ara el president expulsi els qui li van donar suport. En tot cas, el que cal fer és trencar el pacte, però mai aprofitar-se del poder obtingut per, un cop a la poltrona, fer fora els consellers. Això és un assalt al poder del tot il·legítim. En segon lloc, el pacte del Tinell tenia en l’estatut l’element principal, i venia a dir que si era rebutjat o quedava excessivament desfigurat hi hauria una consulta popular. El PSC ha fet servir aquesta clàusula a conveniència i, en lloc de preguntar a la ciutadania des d’una posició neutral ha fet fora del govern la dissidència per poder mantenir la unanimitat; i en lloc de convocar les eleccions abans del referèndum les convoca després, així pot controlar el procés des del poder fins al final. L’expulsió dels consellers d’ERC es vesteix ara com un càstig comprensible i lògic per no donar suport a l’estatut, però en realitat no és legítim perquè vulnera un pacte. Si Maragall no pot mantenir l’acord del Tinell el que ha de fer és dimitir i convocar eleccions. És com si s’aprofités del poder que li han cedit per canviar la llei i covertir la presidència en un càrrec vitalici.

La segona interpretació de la realitat diu que l’element principal de la legislatura era l’estatut. El compromís d’assumir la redacció d’un nou estatut que els governs de Jordi Pujol no van voler mai i que Esquerra reclamava feia anys com un instrument que havia de permetre un salt qualitatiu en l’autogovern va ser l’element clau del pacte del Tinell. L’eina era un artefacte estratègic que afectava de manera diferent el PSC i el PSOE. L’obtenció d’un estatut ben ambiciós podia convertir Maragall en artífex d’una nova etapa política, en profeta de l’Espanya plural. Zapatero, però, podia rebre el desgast del PP si feia massa concessions a l’autogovern i a la descentralització. Per tant, no cal entendre gaire de política per veure que l’estratègia socialista passava per aprovar l’estatut perquè Maragall pogués passar a la història amb aquesta medalla penjada, i de rebot Zapatero seria vist com el president del talante i de l’Espanya plural que, a diferència del PP, reconeix la diversitat de nacions. Alhora, però, calia tenir una gran habilitat per buidar-lo al màxim de continguts perquè si arribava massa ambiciós a Madrid Zapatero quedaria entre l’espasa i la paret i es veuria obligat a rebutjar-lo o a retallar-lo excessivament perquè el PP no tragués rèdit electoral d’un excés de concessions als catalans. El compromís de Zapatero de donar suport al text que sortís del Parlament de Catalunya va aclarir les regles del joc i ERC, que era la garantia de l’ambició del nou estatut, es va avenir a fer que fos digerible. Per evitar que els socialistes el rebaixessin en excés, ERC també va buscar la complicitat de CiU com a partit nacionalista i van acordar la retirada del text en cas que la retallada socialista fos massa dràstica.

Així les coses, el text del 30 de setembre resulta esperançador perquè totes les forces polítiques catalanes tret del PP s’han posat d’acord i existeix el compromís de Zapatero. Tot fa pensar que hi haurà un salt qualitatiu en l’autogovern i que l’estat espanyol és a punt d’iniciar el camí cap al federalisme gràcies a l’impuls dels 23 diputats d’ERC que han apostat pel pacte del Tinell i pel nou estatut. CiU ha fet bé la feina des de l’oposició i no ha boicotejat el procés amb plantejaments maximalistes, cosa que no es podia descartar com a estratègia per fer fracassar el govern. El PSC accepta el repte d’assumir les reivindicacions d’autogovern de cop per posar fi a l’estratègia de negociació permanent de CiU que tant desgasta la imatge de Catalunya. L’endemà mateix, però, es gira la truita i comença una operació de rebaixa. Els socialistes anuncien que esmenaran el text que ells mateixos han aprovat. Era el primer indici dels pocs escrúpols que tenen els socialistes a l’hora de trair els acords, i que ara hem tingut ocasió de comprovar de nou amb l’expulsió dels sis consellers d’ERC. L’estratègia socialista de rebaixar el text perquè no fos una amenaça per a la reelecció de Zapatero no ens havia d’alarmar perquè hi havia una assegurança: l’acord entre CiU i ERC per retirar el text. Però aleshores és quan CiU calcula el rèdit electoral de l’operació d’un pacte amb Zapatero que deixi fora de joc alhora Maragall i ERC, i traeix també el seu compromís de fer respectar l’estatut del Parlament. Amb tot això, ERC arriba al final del procés com l’únic partit que no s’ha mogut d’on era, i resulta que els altres partits posen en marxa una gran operació per aïllar-la fent veure que són radicals perquè no donen suport a l’estatut, i els deixen anar bajanades com ara que el seu vot en contra els situa al costat del PP o que van contra l’autogovern de Catalunya.

I aleshores ve la rematada final i els expulsen del seu propi govern i aquí no passa res. La violència simbòlica practicada pels socialistes hauria de tenir una resposta més contundent per part d’ERC. No es pot permetre que Maragall continuï essent president de la Generalitat si no ha respectat l’acord que li va permetre accedir a la presidència. El PSC ha demostrat molt poc respecte per les decisions del Parlament de Catalunya; ha demostrat clarament que utilitza Catalunya per al seu objectiu polític real, que és Espanya. Però encara és més greu el poc respecte que té pels acords polítics. Si ara s’han saltat aquest, si són capaços de dir que ERC vota com el PP després d’haver acordat ells (PSPV) l’estatut valencià amb el PP, què no faran en un futur? En política, el respecte a les regles del joc és fonamental i els socialistes han demostrat no tenir-ne. Potser es pensen que tenen marge si els comparem amb Aznar i Rajoy, al costat dels quals són angelets. Però jo, personalment, no entro en aquest joc.

Potser acabarem que ens haurem de plantejar una moció de censura perquè sigui un altre president qui convoqui les eleccions que necessitem, però això només seria possible amb CiU donant-hi suport.

  1. És greu que un president de la Generalitat tregui del govern a un dels socis perquè diu no al referèndum, sobretot perquè ell ha de ser la garantia de totes les veus catalanes (de fet ho és de les veus espanyoles de tot tipus, incloses les regionalistes, que diuen sí).

    El president està en minoria: recolzat per qui?, fins quan?

    Qui haurà de sortir del malgovern després del referèndum: els que ara diuen no (a la "patena cepillada") o els que tenen dret de decidir sí (a la retallada indigna)?

  2. Pasqual Margall va voler estar al marge com a president de tots el catalans a l’hora de defendre en primera persona l’Estatut aprovat a Catalunya, com era el seu deure.

    Ara amb l’Estatut transquil.lat, ja no vol ser neutral i recolçar des de la presidència simplement la participació democràtica al referendum.

    No sols no és neutral com a president de tots els catalans, si no que pren partit i expulsa els que no volen un estatut desnaturalitzat pel PP i el PSOE a Madrid.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!