Penjar avui un post al bloc és amagar una agulla en un paller. El país bull en l’opinió i és difícil trobar un espai propi. De fet, ja m’he pres uns dies de descans perquè l’evolució política s’ha anat encarrilant cap a un d’aquells punts en què convergeixen la majoria d’opinions. Hi ha una gran polarització informativa. En aquests casos, quan trobes blocs que diuen el que tu pensaves dir, val més aprofitar per descansar.
Avui, però, el procés ha arribat al final. Ara ja se sap que els consellers d’ERC seran cessats, que el referèndum serà el 18 de juny i que hi haurà eleccions anticipades abans d’acabar l’any. Amb el panorama definit, ve de gust tornar a escriure amb tranquil·litat, encara que ningú no et llegeixi. I el primer que cal valorar és la decisió del President Maragall. Per damunt d’altres consideracions i d’hipòtesis que ja tindrem ocasió de discutir i de comprovar, crec que ha comès una injustícia. Segurament també hi ha, com ha dit Carod, un greu error polític. Però per damunt de tot, una injustícia. Els consellers d’ERC al govern estaven fent bé la seva feina, o si més no no la feien molt pitjor que la resta de consellers. Més aviat al contrari. Per tant, la decisió de Maragall obeeix únicament a un càstig polític que no venia al cas, a una demostració de força que és legítima, però que segurament tindrà una resposta electoral no menys legítima. Del fet que fins i tot ICV hagi declarat que no ho troben encertat se’n pot deduir que els únics satisfets amb la mesura són el PSOE i CiU. Si Maragall creia que les diferències en el tripartit podien dificultar la campanya que el govern ha de fer per afavorir la participació, potser hauria estat millor convocar eleccions abans del referèndum. Ja està fet. Ara iniciem un període que, tot i tenir unes eleccions a la vista i, per tant, un cert aire de final d’etapa, és en realitat un dels períodes de més intensitat política que hagi viscut aquest país des de la mort de Franco. Del final d’aquest procés en sortirà, potser, l’inici d’una nova hegemonia política, com va passar amb la figura de Pujol després de l’intens debat polític de finals dels 70 i principis dels 80.
Maragall hauria d’haver valorat més l’acció de govern, però sembla que aquest factor no l’ha tingut en compte. Ja el va menystenir en la recent, i ara vista com un error, remodelació de govern, però hi ha tornat a caure. Huguet estava gestionant bé la seva cartera. Simó estava gestionant bé la seva cartera. Bargalló era un excel·lent conseller en cap i el mateix Maragall ho havia dit moltes vegades. Balcells i Vendrell no han tingut temps ni de situar-se, però la tasca de Carretero i Solà també va rebre l’agraïment degut. Cid arriba al final d’etapa amb el Pacte Nacional per l’Educació signat. Tothom treballava bé. En canvi, curiosament, Geli s’ha trobat els metges revoltats; Nadal va trobar-se l’esfondrament del Carmel; Tura té molts problemes amb els grups feixistes i amb els Mossos, la conducta dels quals ha estat denunciada en diverses poblacions, entre elles Arenys de Mar, on una tradició com la Nit de naps ha acabat amb judici inclòs per una càrrega dels mossos. Mieras, a Cultura, va ser incapaç de formar un equip al seu voltant. Tampoc es pot lloar amb desmesura la tasca de Siurana al capdavant d’Agricultura. De Mascarell, de Valls i de Carnes encara no en podem dir gaire. Però tot plegat fa pensar que si hi ha hagut conselleries amb una obra de govern problemàtica, aquestes no han estat les d’Esquerra.
Per tant, com deia, no és just. I que tothom ho valori pel que és. I que es valori també que hi ha un altre militant d’ERC amb un càrrec institucional com és el president del Parlament. L’expulsió dels consellers d’ERC redimensiona també el procés contra Carod, que ara es veu sota una nova llum. Difícilment Maragall aconseguirà donar imatge de president que mana; més aviat s’ha llançat pedres a la teulada i s’ha consagrat com a crossa de Zapatero.
De moment, els ciutadans estem convocats a dues consultes per continuar escrivint la història del nostre país. No ens deixem endur per la batalla mediàtica partidista i expressem-nos amb llibertat i amb bon criteri, sigui en el sentit que sigui, perquè ja es veu a venir que el 2006 serà un any d’una gran transcendència històrica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Passi el que passi cal votar SI al referèndum. ¿O és que hi ha algú que pensi que si surt que NO canviarán les coses? No canviarà res i estarem 25 anys més com ara.
Xavier, trobo els teus escrits molt interessants, i quasi des que et vaig descobrir que et llegeixo assíduament. I crec que no sóc sol. Ànims, segueix així!