Responsables
Conten que Sir Winston Churchill va reaccionar amb molta flegma i humor després de perdre les eleccions britàniques, convocades immediatament després que ell tingués un paper clau en la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial. Diuen que el vell lleó, que tant d’esforç havia esmerçat per guanyar els nazis, va dir alguna cosa així com que la democràcia només té el problema que la gent vota el que vol. I efectivament és així.
La gent vota el que vol però les conseqüències del vot sempre acaben fent-se ben visibles. Com ho van ser ahir al camp del Barça. Això, aquest equip penós és el resultat, al final, del vot dels socis. Del vot de la gent que va triar un president i una directiva capaços de destrossar-ho tot a una velocitat inaudita: el club, la seua imatge, els seus valors i fins i tot el joc de l’equip.
Això que vam viure ahir és el balanç cru de la feina d’una directiva blaugrana el màxim representant de la qual ha fugit. Fugit. Això que vam viure ahir és el que s’ha guanyat una directiva que va planificar la temporada de la pitjor manera imaginable, acumulant error rere error. D’una directiva que ha aconseguit una sola victòria en tot l’any: guanyar un referèndum que portarà el club a endeutar-se fins a les celles. Qui sap si com a part d’una agenda oculta. Qui sap si l’únic títol que realment els importava a ells era aquest.
Ara el normal és que hi hagueren eleccions a la presidència del Barça. I que en tot cas els socis culers pogueren castigar, si ho consideren convenient, els responsables finals d’això que hem viscut. Ep! repeteixo que si ho consideren convenient. Perquè no cal que ens enganyem: tots sabíem ja en el seu moment el que podia donar de si aquesta gent que seu a la llotja, però sobretot tots sabem també que la gent vota el que vol.
(El meu article d’ahir a L’Esportiu de Catalunya)