Sóc del sud, com els Obrint Pas
L’única sort d’estar fora de servei, com és el meu cas aquesta setmana, és que si t’arriba un petit regalet entre pastilla i xerop pots gaudir-lo. I a mi m’ha arribat: el cd i dvd dels Obrint Pas que es posa a la venda dilluns.
El dvd aplega el concert de València del passat abril i vos el recomane de forma absoluta. L’ska i les músiques dels Obrint Pas és cert que em pillen una miqueta vell i a vegades em sonen massa intenses -ai!. Però el concert, amb els amics, la gent que canta amb ells, el missatge que recórre l’escenari tota l’estona i els milers d’assistents és una inflada d’aire net que es fa difícil d’oblidar.
Hi ha moment que posen literalment la carn de gallina. Els Obrint Pas, en aquest sentit, són uns mestres barrejant l’arrel valenciana més popular amb el missatge més radical i la música. Fins i tot a qui no li agrade no podrà deixar d’apreciar la coherència i la força d’una banda que crec que ens anuncia que els temps estan canviant.
Massa sovint els valencians ens manifestem a nosaltres mateixos pessimistes. I no dic res de com ens retraten des de fora, que no hi ha res a fer i tot això… Jo he viscut el final dels setanta, quan semblava que el país es podia crear i la duresa dels vuitanta i els noranta on el PSOE primer i després els salvatges del PP varen creure que enfonsaven per sempre més el nacionalisme valencià, el valencianisme catalanista. Quan a base de violència, lleis arbitràries i control absolut dels mitjans de comunicació varen fer tot el possible per treure-nos de la història.
Han estat vint anys molt durs. Duríssims. Però no només no han aconseguit treure-nos sinó que darrerament hi ha signes clars de retorn. En bona lògica, amb l’esforç que han fet “ells” avui no hauria de quedar res de nosaltres. I en canvi no només queda sinó que creix i es fa més visible que mai en els darrers quinze o deu anys. Manca la política, això és veritat. La barrera del cinc per cent és una de les peces essencials del control polític del País Valencià que Guerra i Abril varen dissenyar. Però fins i tot això sembla que es podria esberlar. Ep! i veuríem un país molt diferent. Veuríem el país real que fins avui ens han amagat.
Reconec que fa mesos que em sent molt optimista. Molt. El pitjor ha passat i note creixer des de baix una força que m’està trasbalsant sentimentalment. El camp de la música, com en tantes coses, és un escenari privilegiat per tal que això es faça visible i en pocs llocs ho pot ser tant com en el concert dels Obrint Pas, una gent que està fent pels joves d’ara el que Raimon va fer per nosaltres. I si algú creu que són una anècdota que es mire (i es compre) el dvd i que vigile tots els qui els acompanyen.
Hi ha un detall, especialment, que em sobta i alegra: com assumeixen la cultura valenciana i la fan una eina de lluita. Albades i bastoners, muixarangues i gegants, foc, foc i més foc, dimonis, bandes de música fent marxes mores… La nostra generació va ser molt més freda al respecte, massa intel·lectual, segurament. I el valencianisme que esclata amb Obrint Pas és més catalanista encara (“som del sud”) i però més epidèrmicament valencià també.
Alerta amb València. Promet sorpreses aviat.
Jo que me n’alegre. Des del nord, jo ja n’estic tip que se’ns assenyali com responsables de la situació paranòica del País València. Si sou com sou , (mentre no es demostri el contrari el PP i la branca espanyolista del PSOE n’és majoritària), serà perquè vosaltres ho hareu vulgut, o no?
Del sud,
d’allà on la terra mor,
d’allà on la calor
no em deixa veure el sol.
Sóc del sud
i el meu caminar
s’ha fet tant complicat
que ja no veig el nord.
Del sud,
la terra dels enganys,
la terra d’amargors
que sempre assequen plors.
Sóc del sud,
país que ja no hi és,
que s’amaga del temps
dins el cor de la gent.
Sóc del sud del meu cor,
sóc del sud del meu món,
sóc del sud del record,
d’uns països sense nom.
Sóc del sud dels sentiments,
sóc del sud de les arrels,
sóc del sud i porte als ulls,
llàgrimes de lluita i futur.
Del sud,
d’allà on la terra mor,
d’allà on la calor
no em deixa veure el sol.
Sóc del sud
i el meu caminar
s’ha fet tant complicat
que ja no veig el nord.
Del sud,
la terra dels enganys,
la terra d’amargors
que sempre assequen plors.
Sóc del sud,
del front meridional,
del parlar refugiat
del somni exiliat.
Sóc del sud del meu cor,
sóc del sud del meu món,
sóc del sud del record,
d’uns països sense nom.
Sóc del sud dels sentiments,
sóc del sud de les arrels,
sóc del sud i porte als ulls
llàgrimes de lluita i futur.
Obrint Pas
http://www.obrintpas.com
Però tenin en conter que pitjor que ha segut és impossible, i fent les les coses meridianament bé, amb una plataforma versemblant a la de Nafarroa Bai, que diguera – Valencià, Sí. BLOC-ENTESA -Ciutadana, o siga un front nacional, o sense plataforma depenen de les espectatives, tal volta si l’escomencen de la millora.
Però tot és com es veja la botella. Si l’altre dia eren dos mil persones i quatre gats a la manifestació ultra-dretana- i eren quatre gats-, per que tal volta manen el seus i no és veuen amenaçats.
O també podriem dir que la joventut d’ara també te ganes de reunir-se, festa i reinvidicació alternativa. Esperem que no com la de Maig-68.
La societat valenciana majoritariament no estava preparada per rebre un discurs des del punt de vista purament catalanista, envers de un punt de vista mes valencianista. Per que el espanyolista ja el posen tots els dies als mitjans de comunicació masiva.
La veritat és que s’agraïx llegir textos optimistes com el teu. Jo aviat em deixe guanyar pel pessimisme.
En contestació a l’escrit que diu que a valència no hi ha hagut un païs perque els valencians no hem volgut, no es del tot cert, hi ha que llegir entre linnees la historia, i saber que a valència es van cometre molts errors en els politics, i despres de la guerra valència no havent pogut realitzar l’estatut d’autonomia perque s’havia realitzat la guerra, per culpa del missatge del blaverisme que va calar molt en la gent inculta de valència, no es va poder fer vore a la gent que això era una estrategia politica per a destrossar el sentiment de nació del poble valencià, i el pp sap que mentre mantinga vigent la idea del blaverisme, i controle tots els mitjans d’informació, seguirà tenint als valencians enganyats, però per sort, gracies a molta gent tant de valència com catalunya i les illes, la gent jove valenciana està comenssant a prendre conciencià de que existeix un païs que ens tenen amagat, i espere que el que va passar quant la trancisió ens serbeixca per a aprendre dels errors comesos, i construir el païs valència que ens mereixquem.
Soc del Valencia, no del Barça.
Amunt Valencia!!!!
El que jo crec es que sempre que estiga Canal 9 oferint al pais valencia un punt de vista espanyolista i fatxa, el pais valencia seguira amb els ulls tancats creguent que som part d’Espanya, ja que la majoria de gent no sap ni d’on venim.