Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Simó

A Dénia, enmig dels actes de commemoració de la insurrecció de Basset algú ha dit que Simó Aguilar és mort. Una esquela al diari ho confirma. Des dels primers setanta el seu somriure permanent i la seua exhuberant capacitat de creure en el demà millor ens ha acompanyat.A la nit, tornant a Bétera, rodem des de València per la vella carretera de Montcada, que em porta records d’ell i les seues maniobres. Com un minúscul i silenciós homenatge.

Publicat dins de Bétera | Deixa un comentari

  1. He deixat este escrit, Vicent al Bloc del Toni cucarella, però crec, que també paga la pena deixar-lo ací:

    ´Si que m’has fotut,Toni, amb la notícia.

    Fa uns mesos ens vam veure Simó i jo. Vaig a deixar anar una sèrie de confidències.

    Ens vam conèixer al PNPV. Hem mantingut una bona amistat al llarg del temps. Tot s’ha de dir, malgrat els diferents caràcters que teníem. Ell sempre s’ha queixat de mi que sempre estava treballant. I comentàvem, com el "nacionalisme" el va deixar a sota les potes de la polícia, quan estigué tres dies tancat amb l’aplicació de la llei antiterrorista. El segrestaren, mai millor dit, a les 6 de la matinada quan anava a la feina amb la seua mobilette. I s’acabà quan Paco Burguera va anar a traure’l de la presó. Ningú més va anar a fer-li un colp de mà. Se li acusava de pertanyença a Terra Lliure. Ell em deia llavors "se’ns vol acollonar als democrates i valencianistes, josep". Estem parlant dels principis dels ’80. Després afluixà i s’acollonà a tots en aquells anys de Brossetisme-Martorellisme-Reynisme a ultrança. Acusació, precisament a ell, un home pacífic que era incapaç de matar una mosca.

    Ell, però, fill de llaurador d’una pedania de la ciutat tenia l’orgull de tirar endavant. Malparlava de tots, dels intel·lectuals que són als seus despatxos amagats, d’ACPV, que en molt de temps no li tirà una mà, dels polítics, etc.

    Els (ens) criticava, per una causa que ell veia amb claredat, si voleu infantil, instintiva i els altres molt capficats sols veiem en llibres, des del balcó estant. En sintesi: no teníem cultura de masses. Ni sabíem com fabricar-la.

    Per això ens calia acció directa i que la gent s’apegara a roda. ¿D’on partir? d’allò que era obvi i que TOTS els ciutadans de la ciuta hi havíem, més o menys, viscut.

    Mentre la gent de (ALTA) cultura, de la mà de Fuster hi havia rebutjat, en pro d’una cultura propera al Noucentisme (malgrat el Contra el Noucentisme) ací baix no podíem tirar mà a allò proper i ja estructurat. I que, recordem-ho, que Lizondo sí ho féu. Deixem l’entrellat del món faller, en mans dels antivalencians. A bon hora el catalunyesos deixaven el món de la sardana en mans de l’espanyolada¡¡¡¡¡¡¡¡¡.

    Simó i uns quants (Feliu Senent, joanvi Candel, Marc Dols, Ramon Miguel, etc….i jo mateix, provinents de les joventuts nacionalistes) re-muntarem una falla mig agònica al seu barri Camí de Montcada/ Pintor Jacomart). Incidí sobre tot el barri i part de la ciutat, llavors era l’època de la falla King Kong ( la breu i pija del Tormo & Co). Simó recollia allò que Francesc Ferrer Pastor ens ensenyà, sobre l’apropament a la gent des de criteris fàcilment assumibles per la ciutadania de la ciutat. Als anys ’50, ens deia que feien pagar una pesseta, aquell que en les juntes falleres parlàs en castellà. Sobre la persistència i incidència sobre la gent d’una manera continua. Una manera continua que s’havia d’embolcallar amb el bonestar dels fallers. Per això anava creant viatges al llarg del País. A la gent li vénia de gust tenir excursions organitzades per al cap de setmana. Sempre embolcallat amb el valencianisme. Era hàbil i féu president un tio molt simpàtic de Barna que deia continuament que ell era català, no per haver nascut a Barna, sinó per viure a València. A la segona època, durant la "batalla de València", Simó prengué la presidència per a poder anar a la Junta Central Fallera. A cantar-los les quaranta i dir-los el nom del porc al Pascual, Lizondo, del Rey,  & Co. dins del mateix Ajuntament, on es celebraven les juntes. Aquells mateixos que Sanchis Guarner i Fuster (que no tingueren collons ni trellat, sobretot el segon)  perderen l’oportunitat de portar-los a judici, quan declararen que les bombes eren autoimposades, per a fer-se propaganda. A banda va anar a fer a la Junta Central Fallera a fer nacionalisme. Tenia la prospecció i perspectiva de canviar el País des de la boca del llop: La Ciutat de València, tan denostada i atrotinada aleshores pel nacionalisme cultural. Les comarques eren més agradables i alhora més inofensives i inútils. Com s’ha vist després.

    Per falta de rcolzament i cansament van deixar-ho tot. Començà una nova etapa. ¿Què ens calia més, i què no ens arribava?. Ens mancava música. No la dels cantautors, que ja hi havia i anava de davallada. Ens calia Pop, Rock, etc. Música que arribara a la gent jove. Muntà programes a Ràdio Klara, Ràdio Funny, etc, en tots els llocs el seu estil cridaner va fer que eixira, normalment, malparat.

    Una persona que cremava TOT el seu sou per este país. El jornal d’un treballador d’imprempta. No d’un directiu. D’un operari. Amb sang, suor i llàgrimes comprà una ràdio que s’instal·là a casa seua. Amb això comença Ràdio "A la nostra Marxa". Feia de crític, reporter, entrevistador, etc dels esdeveniments musicals que es produien pel país i els dilluns emitia durant dos hores. Després ja es va anar allargant, etc. No distingia entre la llengua que cantaren els grups. Per les seues ones van passar entrevistes i fer trossos d’audició, gent abasolutament desconeguda llavors com ara Presuntos Implicados, Radio Futura, Salvador Boix, Obrint Pas, Bajoqueta Rock, Munlog, Sau, els Pets, El último de la fila, etc……que avui ens semblen quasi normals. Notícies del B.Springteen, U2, T. Chapman, Supertramp, Hayes, etc. 

    Sempre ajudat per la colla de Foios: Bertomeu Aguilar, Jordi Brusola, Baldo, etc.

    Tinc per a mi, que "Eres tonto Simón" és una cançó dedicada  per Santi Auserón al Simó, que sempre fou un incomprès. Mai no li ho vaig comentar.

    ¿Què li faltava també a la música en valencià?, segons Simó: Glamour.

    I en això munta al Micalet una Nit A la nostra Marxa . 

    Ens veiem aparèixer, el dia d’autos, al Frank Dubé, la Laura Martí i dos negrassos que feien 1’95 d’alçada, baixant d’un mercedes. Gent lligada a la psicoestètica independentista del Muñoz Espinalt. Tot un xoc psicològic per a les mentalitats d’aleshores. Llum i colors. Nacionals.

    Pels premis a la Nostra marxa, de totes les categories hi han passat l’escultor Andreu Alfaro, l’arquitecte Manolo Portaceli, etc. Tenia l’habilitat i feixuguesa, s’ha de dir de sinergiar-nos a tots, en l’amor per este País.

      Malgrat la manca intel·lectual, va tindre la intel·ligència de la intüició, que a molts ens falta i l’encert de l’acció directa i desacomplexada avant la lettre (J.B. Culla). Retornant-nos als origens del valencianisme de C. Salvador, Estat Valencià (1908), Thous, Miquel Duran i Tortajada, els germans Martínez, les falles (nacionalistes), el xisme fallero,…….. i la música del seu /nostre temps: el Pop i el Rock.

     Vull acabar esta breu nota amb el recordatori quan anem a les Manis del Simó, que amb Senyera en mà crida (més que ningú) pels carrers de la nostra ciutat i encara et sent:

    PAÍS VALÈNCIÀ, PAÏSOS CATALANS¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

    NI FRANÇA NI ESPANYA, PAÏSOS CATALANS¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

    Gràcies Simó per tot el que ens has ajudat. Gràcies pel que ens has redescobert. Pel teu desvergonyiment. Per anar, pacifícament i amicalment, pel broc gros. Perquè la teua lluita no sols era nacional, era d’alliberament personal en molt aspectes que li pertoquen a tothom.

    No estaria malament que la ciutat li dediqués un carrer, o fer uns premis musicals amb el seu nom.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.