He estat dos dies amb un dolor insistent al peu de l’esquerra. Em costava identificar el seu orígen però sentia la punxada cada volta que posava el peu a terra. I misteriosament ha desaparegut tal i com va aparèixer. Ara no em fa mal res i em pregunte què passava. No en sé la resposta. Hi ha tantes respostes que ignore…
Diuen que un estudi anglès demostra que la majoria de la gent només visita de forma regular sis webs:
“As people are settling in to their internet usage, it appears that many have a pretty small set list of sites they visit each day, and that’s it. A study in the UK found that 51% of surfers visit six or fewer websites on a regular basis.” (enllaç)
Això confirma el meu temor que sóc una miqueta raret. Jo diàriament tinc una llista de 108 webs que visite, usant els tabs, agrupades en deu categories. Dec malbaratar la mitjana, ja ho veig…
Em fascina com la gent intenta apartar l’atzar de la nostra vida. Parlen d’un accident a la neu i li donen tot de voltes intentant trobar l’explicació a com és que un home ha caigut sota un allau sobtat, enmig del mal temps. Diuen que era un expert caminant i que acostumava a passar sovint per aquell lloc. És molt més senzill assumir que ha tingut mala sort i estava en el moment menys adequat al lloc menys adequat. Pur, i lamentable, atzar.
Vaig al Circ Cric, que millora dia a dia, i em trobe amb la sorpresa de Víctor Amman dirigint el grup de músics. Des de la Mirasol han passat molt anys però em segueix semblant tan fresc i despert com quan tenia una quantitat de cabell considerablement superior a l’actual.
Ahir vaig participar en un debat organitzat per Valencians pel Canvi on, entre altres companys de taula, hi havia Manuel Molins. Amb la seua llengua sempre esmolada Manolo va fer una crítica al que va definir com “facilisme”. Es va preguntar en veu alta per quin motiu en moltes escoles consideren, per exemple, que Rodoreda o Fuster són gent massa elevada com per a que la llisquen els escolars i opten per literatura molt més de consum.
La definició “facilisme” em va encantar. I evidentment compartisc la seua preocupació.
El tren passa veloç per Benicàssim. Em sorprèn una estació nova fora del poble. No sabia que l’havien fet o no m’hi havia fixat mai en passar. No sé quina de les dues possibilitats em resulta més inquietant.
En qualsevol cas se m’acaba un record. Imagine que l’estació vella, entre el poble i la platja deu haver desaparegut o queda com un element residual. Era el lloc on quan era xiquet sempre ens posaven por als meus cosins i a mi. Del poble a la platja ens deixaven fer qualsevol cosa excepte no vigilar a l’estació.
Vaig passar alguns estius a Benicàssim i resulta notable el record que en tinc perquè sempre relacione el poble amb dos descobriments sensacionals: els Asterix i els espaguetis. Mon tio era llibreter a Castelló, l’home de l’Ares una persona a la que he admirat per la seua saviesa i modèstia fins avui. I a casa els meus cosins tenia tota la col·lecció completa dels Asterix, que jo em vaig papar de cap a cap.
…i menjaven espaguetis. És curiós perquè jo era molt xiquet i encara avui cada volta que em posen un plat de pasta al davant me’n recorde de l’estupor d’aquella primera vegada. Em va servir per començar una pràctica que encara avui use: com que no sabia com es menjava allò em vaig esperar a que menjaren ells primers i els vaig imitar. Ho vaig intentar com a mínim.
Ahir vam anar a veure Munich d’Steven Spielberg. Per a mi es tracta d’un film magnífic. Un retrat complex i complicat de la vida clandestina, de les barreges insòlites que crea el món de la violència, de la destrucció de la vida privada que solen patir els qui la pateixen.
Entenc que alguna gent pense que aquest film és anti-israelià però a mi no m’ho sembla de cap manera. Crec que pensar això és quedar-se en la pell de la narració tot i que valore la valentia de Spielberg a l’hora de triar precisament un tema així de complicat i que afecta de forma tan directa el país dels jueus, del qual Spielberg és un defensor històric. Crec que la història és universal i podria adaptar-se a qualsevol procés violent on cap dels dos contendents siga prou fort com per a guanyar.
Veient el film em van venir al cap dos moments històrics. Per una banda la lluita de molts científics en la dècada dels vuitanta per a consolidar la idea que en el cas d’una guerra nuclear ningú no pot guanyar. I per una altra l’aparició del primer pacifisme a Israel després de la invasió del Líban, la primera guerra no defensiva d’aquell estat.
L’escena final, amb la recreació inquietant de les Torres Bessones, em sembla un autèntic monument cinematogràfic. És difícil expressar millor el missatge del film que presentant amb naturalitat l’escenari que hauria estat normal en aquell moment i que avui tots sabem perquè no hi és.
Aquests dies diversos diaris publiquen notes i comentaris sobre el 23 F. En un d’ells hi ha unes anotacions de la capitania militar de València que ara han vist la llum.
Una d’aquestes notes diu, a les 20.30 hores: “Se personan en Capitanía el propietario y la subdirectora del diario Las Provincias para ofrecerse”.
La subdirectora es diu Maria Consuelo Reyna i encara avui està a l’extrema dreta de l’extrema dreta per bé que els seus germans la van haver de tirar de Las Provincias quan havia convertit ja aquest diari en un pamflet ultra que perdia lectors a cabassos.
El que és més curiós és que tothom a València n’havíem sentit a parlar d’aquest episodi que ara té hora i dades concretes. I malgrat això el govern socialista de la Generalitat va inflar la Reyna de diners a través de la impremta i li va deixar intoxicar i generar anticatalanisme de forma visceral des del mateix diari que ella anava a oferir al general Milans del Bosch el 23 F a les 20.30 hores.
Fa anys que vaig omplint llibretes, especialment quan vaig de viatge, per servar-me la memòria. Aquest és un text que vaig escriure en una data que no sé definir, explicant com vaig viure el 23 F en la València ocupada pels tancs:
Jo vivia aleshores al carrer Molinell, una àmplia diagonal enmig de l’eixample escasament resolt del carrer Alboraia. A Saidïa. Hi vaig arribar perplexe. Al centre la gent es tirava al davant dels autobusos per a aturar-los i poder pujar. El ban de Milans s’anava exagerant i molta gent ja pensava que els soldats dispararien sobre qualsevol que estiguera al carrer a l’hora de la queda…
A casa no hi havia ningú. Era un pis d’estudiants i això em va estranyar però no prou com per a fer-me pensar. Sari era a Bétera preparant un examen i els altres simplement no hi eren. Un d’ells, de nom Miquel, era un dirigent més o menys conegut de la LCR. En qualsevol cas jo no vaig caure en el compte de que podien venir-hi a per ell. Vaig fer-me una truita i mentre sopava vaig anar apuntant en un paper totes les prohibicions que la ràdio anava repetint entre marxa militar i marxa militar. Al voltant de les prohibicions anava dibuixant senyeres, falç i martells, as anarquistes, solets antinuclears i qualsevol cosa que servira com d’antídot a allò. Em semblava un somni impossible el que deien per la ràdio. Vaig pensar si havia d’endreçar o tirar alguns papers però en aquella casa n’hi havia tants que vaig entendre que aquesta era una opció estúpida.
I de sobte arribà la queda i omplí la ciutat d’un silenci tan espès que em vaig alçar de la cadira i m’asomí al balcó. No hi havia ni un sol soroll. Un silenci estremidor i prou. Espès com mai no l’havia escoltat. Ningú al carrer. Ningú visible.
Al cap d’una estona, mentre mirava, un cotxe de la policia va enfilar el carrer i es va aturar davant de casa. Vaig fer un bot cap a dins i vaig apagar les llums desconcertat. Un somni? I si no ho era? de sobte em vaig adonar que havia estat un babau tornant a casa per a trobar-me sol en una casa on, a més, no hi havia telèfon. Aquella nit precisament. I si allò també anava amb mi? El cotxe, al cap de deu minuts va marxar i va tornar rutinàriament. Vaig deduïr que com que el meu pis era a la darrera finca de l’avinguda, a tocar de les vies del tren, simplement havien triat aquell punt com un centre d’observació. Però no vaig quedar gens tranquil. El ritme del vehicle vaig començar a estudiar-lo. Arribaven cada quart d’hora i s’estacionaven durant deu minuts. Amb la mirada buscava algun uniforme militar des de darrere de la finestra però no hi havia res excepte silenci.
Passades un parell d’hores i quan els nervis començaven a derrotar-me vaig decidir arreglar el disbarat. El meu cosí de Benicàssim, Josep, vivia com uns seixanta número carrer Alboraia amunt. I tenia telèfon. Vaig pensar que sempre seria millor que en fórem dos i el pis aquell meu ja em començava a preocupar, ja no sabia on posar-me. Vaig eixir tancant la porta amb extrema suavitat i en el reblanell vaig esperar a que el cotxe de la policia abandonara la posició rutinària. Tenia quinze minuts, vaig pensar. Obrí el portal i comencí a caminar a bon ritme. Al girar la cantonada, tanmateix, els seixanta números de carrer Alboraia em van semblar eterns, inacabables. No hi veia ningú, les cortines tapaven totes les finestres i el silenci tornava insoportable. Em vaig trobar, de sobte, corrents cap al riu i quan encara no era ni a la meitat del carrer un jeep militar va embocar la cantonada i es va dirigir cap a mi. El cor no m’ha donat mai un bolc com aquell. Vaig botar dins el portal d’una botiga, em vaig acurrucar en terra i vaig intentar quedar-me tan quet i invisible com em fora possible. El silenci del carrer eixamplava el soroll del jeep a un nivell eixordidor. Jo l’intuia acostant-se i vaig notar que duia les llums enceses. Va passar pel meu costat.
He repetit l’escena tantes vegades aquests anys… juraria que el soldat que anava al darrere, amb el cetme a la mà, em va veure. I crec que tenia tanta por com jo. Per sort no van fer res i jo em vaig poder alçar i córrer cap al pis de Josep, ara amb les cames volant i el cor fora del seu lloc, amb la boca seca com un desert. Vaig cridar al timbre i van passar segons que semblaven hores abans que contestara ningú. Al final, amb una veu estranya, ho va fer ell i em va obrir la porta. No n’érem dos sinó cinc. Dos companys seus hi havien fet cap també perquè ell tenia telèfon. I tele. I una nevera notable. Les cortines estaven tirades.
El primer que vaig intentar va ser cridar a casa dels pares. Però en aquella època no tenien telèfon al pis i el bar estava tancat. No hi havia manera. Vaig cridar a casa Sari i el seu germà Vicent es va prestar a anar a casa i avisar d’on era i que estava bé. Els tancs, mentrestant, passaven tres carrers més avall eixint del campament cap a València.
Jo a ca’l Josep no sabia ni què dir. A la tele feien pel·lícules, de pirates. La ràdio era pinochetista. I nosaltres ens consumíem de ràbia. Algú va dir que havíem de fer alguna cosa i vàrem optar per una idea simple: assomar-nos al balcó i fer palmes. Enmig del silenci terrible del carrer Alboraia cada xoc de mans sonava com un tro. Ho vam intentar però no tinguérem cap èxit. No només ningú no ens seguia sinó que vàrem veure com anaven apagant-se llums en els pisos al nostre voltant: un missatge explícit que vàrem entendre. Josep va dir de pujar al terrat. Des d’allí es veien les Torres dels Serrans i va opinar que alguna cosa podríem observar. Ho vam fer grimpant per una escala de fusta a la part més alta de l’edifici. Efectivament es veien les torres i el riu. Més encara: s’escoltava amb claredat tot. El soroll del motor d’un tanc és difícil de confondre si mai l’has escoltat amb preocupació. Hi havia tancs a les torres i gent que s’hi movia. Soldats. Nítidament es va escoltar un “Arriba España” que ens va enfonsar a tots cinc. De sobte ho vam entendre.
Baixàrem al pis remugant paraulotes i al cap d’unes hores, després d’inacabables pel·lícules de pirates, va aparèixer Juan Carlos vestit de militar i dient unes coses que, amb aquells tancs allà sota, tots vàrem interpretar com un suport total i indubtable als colpistes.
Després he parlat amb gent d’altres llocs on l’exèrcit no estava al carrer i a ells els havia sonat com una cosa més ambigua aquest discurs. Jo només recorde que em vaig tombar a dormir al sofà pensant què havíem de fer a l’endemà i imaginant el pitjor.
Aquest any no he tingut sort amb les vacances i a l’estiu no en vaig poder fer, com qui diu. Així que m’havia preparat aquesta setmana de festa. Avui m’ha tocat vindre a treballar, a la vista de la que hi ha liada. Però demà, amb el vostre permís, me’n vaig. Me’n vaig a Londres així que poca cosa podré fer. Excepte anar al futbol i passejar. Que ja em ve de gust.
És l’hora que és i encara estic despert com un mussol. La manifestació d’aquesta vesprada ha estat tan impactant que l’adrenalina em manté despert al sofà.
Feia segles que no portava una pancarta al capdavant d’una mani i això ha fet que l’haja viscut d’una forma molt rara. No he pogut anar amunt i avall mirant com m’agrada fer, tafanejant. Però en canvi he de dir que era un autèntic privilegi compartir aquella pancarta amb tota la gent que la duia i veure com cridava i aplaudia la gent de les voreres tot al llarg de la Gran Via. Per a descriure el moment en el qual hem pujat dalt de l’entaulat per als parlaments finals necessitaria dormir algunes hores… Un mar de gent fins on arribava la vista i una onada de crits que venia del fons.
Quasi ens havíem arribat a creure que el país era la caricatura espanyolera que diuen que és El Periódico i TV3 però no. El país bull i de quina manera! He vist somriure tanta gent aquesta vesprada… La Txell, la Júlia fent fotos a tort i dret, l’Assumpció que cridava pel mòbil per dir que era a la Plaça Espanya encara quan jo ja entrava a la Plaça Catalunya, la Keta i el Jordi amb aquella carona tant especial, la Dolors, la Roser, les aines i tota la resta amb les capes estelades, el Paco Candela, el meu heroi particular de Gandia cridant pel carrer Pelai com no havien cridat fa anys, gent com el Jaume Cabré o el Rubert de Ventós que miraven amb cara d’emoció, el Martxelo que per sort el deixen viatjar a aquest país estranger i amic malgrat que no el deixen passar al nord del seu propi, la Lloll que s’havia deixat la mona a casa i no parava de patir per ella, el Titot sempre en primera fila, el David enviant sms recordant la victòria del .cat…
Avui és un dia de donar gràcies a molta gent. Als centenars de milers que han baixat al carrer, sobretot. Però també a gent com el Carles Canut, que tenia funció tot just acabar la mani i no parava de cridar i de lamentar-se de la poca veu que li quedaria. O al Lluís Gavalda arrosegant el cotxet de criatura. I al Joel Joan (este xic no es cansa mai de cridar !!). A l’Isabel Clara Simó, al Terricabras, als Guerrilla, a la Carme Sansa… I als qui no es veuen, que són els importants de debó -nosaltres ens deixàvem utilitzar amb enorme gust en la primera fila però els qui treballen de valent són uns altres. Perquè cal dir que al darrera de tot això hi ha centenars de persones que han aguantat pressions difícils de creure i intents de desanimar-los. Ells sí que poden dormir amples aquesta nit. S’ho mereixen tot.
El Periódico parla del nou bloc obert ahir pel president Maragall i en la crònica diu: ‘”Serà ell, sense interferències”, va prometre ahir Vicent Partal, arquitecte del projecte, en què s’han invertit 21.000 euros’.
Ho diu perquè en l’acte de presentació vaig parlar jo, supose. Però jo no sóc cap arquitecte, no he participat en la creació del web aquest ni he cobrat res de tot això, ni aspirava a fer-ho. És molt més simple: des de presidència em van demanar si acceptava participar en la presentació i ho vaig fer. Curiosament hi vaig dir que fer un bloc era interessant ja que donava l’oportunitat a tothom de donar la seua versió sense interferències. Ja que els personatges públics no són (som?) amos de la pròpia imatge i estan sempre subjectes a anècdotes com la que m’ha passat avui, quan sembla que els lectors del Periódico es pensaran que sóc “arquitecte”, jo.
Em sembla difícil de creure però ho diu el Carles Bellver ací. I jo ja fa molts anys que vaig descobrir que era sensat escoltar-lo.
Fa temps que Eto’o no em convenç. No com a jugador sinó com a persona. Em sembla que li durà molts problemes al Barça. Aquests dies és possible que des de Londres estiguen usant el rumor del seu fitxatge pel Chelsea com una manera de provocar al Barça davant el partit de la setmana vinent. Però ell s’hi abona amb ganes i de manera sospitosa.
I un detall: sempre que algun periodista li pregunta en català l’obliga de males maneres a parlar-li en castellà. És un detall que indica que li importa molt poc conèixer el club on juga. No havia vist mai cap futbolista del Barça, ni els espanyols, tan expressivament anticatalà. Si tinguera interés pel club no ho faria això…