Raimon
Deixa un comentariAquesta vesprada hem anat a veure Raimon al TNC. Un concert impressionant. Està en un punt de maduresa i de saber què vol que no deixa espai al dubte. Però aquesta vegada m’ha impressionat sobretot quan ha agafat la guitarra ell, de sobte. Ho ha fet, passades ja les primeres cançons, primer a “La nit” i després en quatre o cinc ocasions més. Havia llegit una crònica del primer dia on el crític afirmava que Raimon perd molt si no l’acompanyen els músics. Discrepe de ple. Els músics són molt bons però quan agarra la guitarra ell et colpeja a la cara amb una força tremenda que no té comparació possible. És un altre univers musical i emocional. Vàlid i complementari també l’altre. Però no comparable.
És això el que té la gent amb tants anys d’ofici i coherència com Raimon. Sentint-lo cantar d’aquella manera m’ha recordat l’impacte que em va provocar fa una pila d’any escoltar la terriblement ensucrada “Just Like a Woman” de Bob Dylan en una versió rara que feia ell sol amb guitarra i l’harmònica. Dylan, com Raimon, tenen l’edat justa i els mèrits guanyats per a fer el que vullguen. I quan són ells els qui prenen la decisió no hi ha qui els pare.
jo també hi era! A mi m’ha semblat que algunes de les noves cançons (la del mar i la d’en Tàpies, en concret) són una mica fluixes en quant a les lletres, sobretot en comparació amb les antigues. Trobo que no diuen practicament re, només són un joc de paraules. Jo sóc dels que els agrada especialment el raimon que canta a l’amor i el raimon que explica coses.
La resta ho he trobat impressionant. I això que a casa meva eren dels que escoltaven sobretot en xesco boix i la Trinca. M’he pogut imaginar com devien ser els concerts en ple franquisme i la trascendència dels seus mots.
salutacions virtuals!
manel
Quina veu! Quina força! Quanta energia té! va ser espectacular i, el més sorprenent, és la vigència de les seues cançons encara que han passat molts anys. M’imaginava què devia ser escoltar un dels seus concerts fa quaranta anys i, potser per això, vaig plorar d’emoció.
Realment en Raimon anit em va robar el cor.
Ha estat un recital impressionant. Força, contingut, emoció, tendresa, empatia, un públic entregat, la lluita continua! Vaig passar mig concert amb la pell de gallina i l’altre mig tatarejant la lletra, fluixet, però no em vaig poder estar. Quan agafa la guitarra és una altra dimensió, t’endinses en les seves paraules i la seva música, per a mi, el millor. La cançó del mar no em va dir gaire res, potser si l’escolto més m’acaba agradant, però d’entrada la vaig trobar fluixeta, la dedicada a en Tàpies, bonica.