Club 7 Cinema

Hi ha indignació a la xarxa perquè han marginat Alcarràs  en els 37ns premis Goya. I és comprensible, per la injustícia que significa. Marina Arbós Junyent, a Vilaweb, se n’ha fet ressó: Indignació a la xarxa perquè ‘Alcarràs’ se’n va amb les mans buides de la gala dels Goya. Tanmateix, algunes veus s’exclamen perquè hi veuen anti-catalanitat, que no negaré pas; si bé hi ha altres interpretacions, ben legítimes, enraonades i poderoses. En un primer apunt, en aquest blog –“Alcarràs” no guanya cap Goya-, ja hi he assenyalat alguns d’aquests altres possibles motius. I en particular he recollit el que diu Xavi Serra al diari Ara: (..) si ens fixem en els premis on el film de Sorogoyen s’havia enfrontat al de Carla Simón, com els Feroz, els Forqué o els del Cercle d’Escriptors Cinematogràfics, el vencedor havia sigut sempre As bestas, un ‘thriller’ visceral i dramàtic que encaixa millor en el cinema industrial espanyol que el naturalisme radical d’Alcarràs. Al cap i a la fi els Goya són els premis d’una indústria poc aficionada del cinema que busca la seva identitat al marge de les convencions, com demostren també les zero nominacions de Pacifiction als premis (..).

I me n’he anat a la llista oficial de nominacions i premis Goya. S’hi veu clarament que les pel·lícules d’autor han rebut seriosament. Han atorgat l’estatueta a la Millor Direcció Novella a la discreta tasca d’Alauda Ruiz de Azúa, per la petitoia i tòpica Cinco lobitos, i no pas al reconegut arreu i suggerent debut d’Elena López Riera, a El agua, ni molt menys al prometedor treball de Mikel Gurrea a Suro; ambdós films molt més etquetables com de cinema d’autor i, en qualsevol cas, amb una carrera comercial molt diferent a la de Ruiz de Azúa.

També se n’hi han anat amb les mans buides el molt bon cinema de Mantícora -malgrat, si més no, l’excel·lent i  sòbria interpretació de Nacho Sánchez i Zoe Stein- i la magnífica feina d’Anna Castillo a Girasoles silvestres, dos altres films que podem considerar d’autor.

Poc n’havien nominat de cinema autoral, començant per haver menyspreat totalment Pacifiction; però a l’hora dels guardons, han estat bàsicament per als productes més de gènere, més industrials/comercials, com ho deixa en evidència, al capdavant de tot, la marginació d’Alcarràs.

PS: El dia 13 de febrer, el diari El Punt Avui ha publicat l’article d’Imma Merino: ‘As bestas’ devoren els pagesos d’‘Alcarràs’. (..) El cas és que els acadèmics han preferit una manera de fer cinema efectista i a vegades tramposa en què tot es fa explícit amb un traç gruixut que passa per les premiades interpretacions masculines, a una altra d’autoral i delicada que, com si no hi passés res, busca la poètica dels gestos quotidians. Un cinema comercial, hàbilment arrapat a les convencions narratives, a un altre que continua explorant en territoris en què la ficció és un document sobre el món. Era previsible que “as bestas” devorarien els pagesos d’”Alcarràs”, però potser no pas que ho farien amb una voracitat que pràcticament humiliaria la pel·lícula de Simón (tot i que la seva dignitat es manté intacta) negant-li cap premi com si, a més, se li fes pagar que, escollida només per una part dels acadèmics, no prosperés en la carrera dels Oscar. O potser és que els pagesos avorreixen la gent del cinema espanyol si no reneguen fort i es maten entre ells?

PS 2: El dia 14.02.2023, un dels productors d'”Alcarràs” a “El món a RAC1”: Folguera explica que As bestas encaixa molt més amb el que agrada a l’Acadèmia: “Té regust de cine independent, però és molt més acadèmica que Alcarràs, i té un equip més sòlid. Alcarràs és més alternativa, i això a l’Acadèmia li costa molt”. I hi ha explicat altres motius.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!