Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

7 de febrer de 2023
0 comentaris

“El agua”, d’Elena López Riera: fitxa i comentari

El agua. Directora: Elena López Riera. Guió: Elena López Riera i Philippe Azoury. Repartiment: Luna Pamies (Ana), Alberto Olmo (José, el xicot), Bárbara Lennie (Isabella, la mare), Nieve de Medina (Ángela, l’avia). Vista el dia 07.02.2023, en VOESE, per Filmin.

Sinopsi: És estiu a Oriola. Una tempesta amenaça de tornar a desbordar el riu que la travessa. Una antiga creença popular assegura que algunes dones estan predestinades a desaparèixer amb cada nova riuada, perquè tenen “l’aigua dins seu”. Un grup de joves intenten sobreviure al tedi de l’estiu, fumen, ballen, es desitgen. En aquest ambient elèctric, l’Ana i el José viuen una història d’amor, fins que esclata la tempesta.

Festivals i premis: Quinzena dels Realitzadors – Canes 2022. Altres festivals i premis.

Un altre apunt en aquest blog: Altres veus: “El agua”, d’Elena López Riera.

Comentari.

Enigmàtica, amb ràfegues de realisme màgic, ens parla de llegendes, creences populars, creences religioses, heretades i presents en una localitat, Oriola, en part també entre el jovent d’avui en dia. López Riera filma amb sensibilitat aquest jovent, les seves ganes de festa, les seves relacions, captant amb la càmera el registre natural de les actrius que hi donen vida. I amb sensibilitat segueix la història d’amor -molt bonica, de sentiments- entre l’Ana i el José. Una història d’amor que se’n ressent del mal nom que tenen a ca l’Ana, del neguit de la mare perquè la possible pèrdua del primer amor no fereixi la filla, dels pensaments que roseguen l’Ana per dins, lligats a la història de la seva mare i la seva àvia i a la llegenda de les dones que “tenen l’aigua dins seu”. Així doncs, un relat que té, per un costat, una clàssica història d’amor juvenil, i per altre cantó, un component -com deia- enigmàtic, estrany, en què brollen aigües brutes del passat.

La cineasta, que debuta aquí en el llargmetratge, no dubta a fer servir diversos formats -documental (planta la càmera davant d’unes dones que expliquen el que en saben de la llegenda), material d’arxiu (imatges televisives d’inundacions del Segura), videos gravats amb mòbil…-, introduir algun personatge misteriós -la dona que Ana troba a l’Església…-, passar d’allò convencional -els joves i els seus enamoraments- a allò fantàstic…

Hi ha el tema d’anar-se’n, de fugir d’aquell món en part atàvic, però -com li diu José a Ana- : no sé què vol dir anar-se’n. No hi ha escapatòria. Per a Ana, queda el dubte de si l’aigua s’enamorarà d’ella i se l’endurà. I bé que ho prova, però -espòiler!- acaba reafirmant-se en la identitat de la seva àvia i la seva mare, en lloc de ser en un altre indret.

No es pot pas dir que el discurs o desenvolupament temàtic de la pel·lícula sigui gens diàfan i queda certament pèl enllotat.

Cal remarcar la interpretació de Luna Pamies, en el paper d’Ana; quina revelació! I al costat seu, no s’ha de menystenir l’encarnació del jove actual que representa amb eficàcia Alberto Olmo, com a José.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!