Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

11 de novembre de 2022
0 comentaris

“Cinco lobitos”, d’Alauda Ruiz de Azúa

Cinco lobitos. Directora i guionista: Alauda Ruiz de Azúa. Repartiment: Laia Costa (Amaia), Susi Sánchez (Begoña, la mare), Ramón Barea (Koldo, el pare), Mikel Bustamante (Javi, la parella d’Amaia), Adela de Vial (Ione, la filla d’1 mes), Óliver González (Ione, la filla d’1 mes), Ángela Nieto-Márquez (Ione, la filla de 4 mesos), Teresa Nieto-Márquez (Ione, la filla de 4 mesos), Ghia Morán Rojas (Ione, la filla de 4 mesos), Mia Morán Rojas (Ione, la filla de 4 mesos), Alaine Otero Lozano (Ione, la filla d’ 1 any). Vista el dia 10.11.2022, en VO (castellà, basc, anglès), per Filmin.

Sinopsi: L’Amaia acaba de ser mare per primera vegada. Es deleix per la filla que ha tingut, però les noves tasques i responsabilitats la fan patir molt, a més de dificultar-li el retorn a la vida professional -malgrat que teletreballa des de casa-. Per acabar d’adobar, el seu company Javi -dissenyador d’il·luminació teatral- no rebutja una feina que li proposen i se’n va de casa durant unes quantes setmanes. L’Amaia ho ha d’encarar sola, tot plegat, i queda superada; de manera que acaba anant a cals pares, en un bonic indret de la cosa basca, on troba ajut per a tenir cura del nadó. El que passa aleshores és que Amaia, a més de ser mare, es troba que no deixa de ser filla.

Comentari.

D’aquesta pel·lícula cal destacar-ne el “diàleg” entre els personatges de l’Amaia i la Begoña. La nova mare que es “retroba” amb la seva pròpia mare. El passat i el present de la condició de la dona davant la maternitat i a la casa, que no ha canviat pas tant. Aquesta relació entre els personatges està servida per les bones interpretacions de Laia Costa i Susi Sánchez, que encarnen els papers respectius amb naturalitat, sense estridències, tanmateix lliurant-s’hi amb cos i ànima; però el vincle també passa per un guió que tot ho explicita i voreja el tòpic en l’exposició de les dificultats de la dona ran de la maternitat -per molt que, de raó, no n’hi falta gens-.

La posada en escena és discreta, funcional, amb algunes el·lipsis ben plantejades, alguna eloqüent composició de pla, un to sostingut durant tot el metratge; però res que em resulti especialment remarcable.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!