Club 7 Cinema

Suro. Direcció: Mikel Gurrea | Guió: Mikel Gurrea, Fran Kosterlitz |  Repartiment: Vicky Luengo (Elena), Pol López (Ivan), Ilyass El Ouahdani (Karim) | Produïda per: Laura Rubirola Sala, Tono Folguera, Clàudia Maluenda, Xabier Berzosa Producció executiva: Laura Rubirola Sala, Clàudia Maluenda, Ariadna Dot | Direcció de fotografia: Julián Elizalde | Direcció artística: Isona Rigau | Ajudant de direcció: Albert Auladell | Direcció de producció: Mayca Sanz | So directe: Leo Dolgan | Muntatge: Ariadna Ribas | Vestuari: Ester Palaudaries | Maquillatge i perruqueria: Vicent Betí, Vero Pastor. Vista el dia 05.12.2022, en VO, als OCine Arenys Sala 6.

Sinopsi: Han heretat una propietat a pagès i l’Elena i l’Ivan, que esperen el seu primer fill, deixen enrere la ciutat i se n’hi en van. Allà tenen una masia que, com a arquitectes que són, volen reformar, però també tenen plantacions de suro que poden explotar. Sobreïxen aviat les diferències entre ells dos, pel que fa a com enfocar la vida en aquell indret, fent perillar el seu futur com a parella.

Festival: Sant Sebastià 2022, premi FIPRESCI, premi del Cinema Basc.

Comentari -amb espòiler-.

Viure a pagès queda fora de dubte, per a l’Elena i l’Ivan. La qüestió és com viure-hi? Per a ella, restaurant la masia amb solucions arquitectòniques modernes que dialoguin amb l’entorn i ves que això no els serveixi per promoure la reforma d’altres cases. Per a ell, estant en harmonia amb la natura, fidel a principis ecologistes i humanitaris, sense voler trasplantar “cultura urbana” al camp. Serà possible, el que vol l’Ivan? És més, es mantindrà fidel a si mateix, quan s’emboliqui fins al moll de l’os en l’explotació del suro? I l’Elena, tan centrada en ella mateixa i en el futur immediat de tots dos, amatent a les noves responsabilitats que els venen a sobre amb el naixement de la criatura, que defuig les que pot assumir subsidiàriament, com a propietària dels boscos, amb el personal que hi treballa, i que d’entrada rebutja la solidaritat amb Karim, què no sentirà quan es relacioni més amb aquest noiet -pelador (o llevaire) dels seus arbres, decantat pels companys- i el vulgui ajudar? Hi ha com un bescanvi de rols, que testimonia la fragilitat dels respectius plantejaments inicials, mostra de la dificultat de passar del món urbà -amb els seus ideals, la seva estètica, el seu sistema…- a l’àmbit rural, per ganes que hi hagi d’integrar-s’hi. L’estat final de la masia, reformada, i el delit per a salvar-la en deixen constància. El crit de l’Elena a la “urbanita” festa gairebé final ho rebla.

Hi ha, a la pel·lícula, com una crònica de la putrefacció de la innocència, corcada pel cuc del capitalisme. Així, efectivament, l’Ivan naturalista i solidari va esdevenint un productor de suro, progressivament interessat en el resultat econòmic i amb esquivar els perills, fins arribar a oblidar la companyonia que predicava en començar. En aquell “paradís” s’hi va fent present l’explotació de mà d’obra, la relació no exempta de tensió entre treballadors locals i emigrants -gairebé sempre se’ls veu separats-, el rol diferent que juguen generacions diferents d’emigrants… I és evident que els beneficis d’exprimir la forest permeten als propietaris fer la reforma de la masia, per cert tal i com volia l’Elena -en certa mesura, convertida en l'”Eva” d’aquell jardí edènic-.

Suro és també la crònica d’una relació de parella. L’Elena i l’Ivan s’estimen, però el seu lligam se’n ressent, de tot plegat. És el preu de madurar, en circumstàncies que els superen…

Mikel Gurrea ho filma de manera visualment discreta; amb imatges molt ben il·luminades -i prou sensorials, fins al punt que sembla que sentis l’olor de bosc-; recorrent a el·lipsis unes vegades més reeixides que altres; amb un guió que va trenant molt bé les evolucions dels protagonistes, les respectives circumstàncies i les diferents temàtiques; bastint una obra prou sòlida i fluida; magníficament interpretada per Vicky Luengo i Pol López. Tanmateix, aquest guió té alguna cosa d’artificiós en certs punts: possiblement fruit de la manca de maduresa en un cineasta que tot just debuta en el llargmetratge.

He deixat per al final un petit comentari lingüístic. Com passa a “Sis dies corrents”, de Neus Ballús, aquí també es practica el “realisme lingüístic”, de manera que el català alterna amb el castellà, l’àrab -no sé si és amazic, no ho sé diferenciar- i el francès. Un poliglotisme que funciona la mar de bé, que encaixa perfectament, per natural. I l’Ivan, sobretot l’Ivan, manté el català amb els que parlen diferent i aquests l’entenen -l’Elena s’entén en francès amb en Karim, noiet acabat d’arribar, que té dificultats de comprendre res-. És encomiable que s’hagi configurat com a catalanoparlants els dos protagonistes principals, urbanites com són. D’altres cineastes els haurien pogut fer castellanoparlants, que poc hauria canviat la cosa; en Mikel Gurrea ha excel·lit en la seva tria lingüística. I deixa en evidència -encara més- la producció de “Libertad”, de Clara Roquet -per cert, vinculada també a aquest film-, que curiosament és la mateixa producció -Lastor Media- que “Suro”… Si és que quan volen ja ho fan bé, ja… Aquí ni tan sols hi ha diglòssia.

Això sí, per mi, el català que s’hi parla, en general correcte i natural, té alguns castellanismes que es podrien haver estalviat fàcilment, sense encotillar la llengua. Practiquen un català filipí -no heu vist mai cap pel·lícula filipina? Enmig del tagalog sents que deixen anar els dies de la setmana o alguna altra paraula en castellà…-

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!