Club 7 Cinema

Mantícora. Director i guionista: Carlos Vermut. Repartiment: Nacho Sánchez (Julián), Zoe Stein (Diana). Vista el dia 15.12.2022, en VO, a la sala 2 dels OCine Blanes.

Sinopsi: Als vint-i-tants anys d’edat, en Julián és un tranquil i exitós dissenyador de videojocs. Tanmateix, pateix ansietat, hi ha alguna cosa en ell que el trasbalsa. Quan la Diana apareix a la seva vida, en Julián veu una oportunitat de ser feliç.

Festivals: Toronto Int. Film Festival 2022. Sitges 2022.

Nota: prohibits els espòilers, en parlar d’aquest film -Això diuen i miraré de respectar-ho-

Comentari.

El primer que s’ha de dir és que aquest no és un film de terror, si més no, en el sentit convencional del gènere. Per bé que ens va explicant la història dels personatges, de manera fluïda, com una crònica urbana molt ben narrada, eficaçment, i de tant en tant aquest relat es va esquitxant de moments inquietants, que apunten que alguna cosa no acaba de rutllar en el protagonista. Diria que, fins i tot, no caldria que ens resolguessin la pel·lícula: les vicissituds de Julián i Diana et mantenen enganxat a la pantalla, això sí amb el dubte -cada cop més fort- de l’abast del problema d’ell i la seva repercussió vital. Fins que Carlos Vermut decideix enfilar la recta final, hem tingut una experiència com a espectadors, entretinguda, amb alguna “facilitat” guionística que caldria revisar, però servida de manera expeditiva, amb moments de molt bon cinema -com a les seqüències en què Julián pateix atacs d’ansietat-, i unes interpretacions naturalíssimes que combinen bé amb el to assossegat de la pel·lícula. Després ve el que ve, amb més “facilitats de guió, – no puc fer espòilers!-…

Penso, com diu Imma Merino a la seva crítica, que Vermut no ha estat original i això pesa en la percepció del film, que fins i tot la monstruositat està massa anunciada a bombo i plateret amb el títol i amb les referències constants a imatges ferotges dels videojocs; però s’acosta a la del noi amb sensibilitat, no mostrant res que exciti la morbositat i reservant-li un gran final.

PS 1: No li fa cap falta a “Mantícora” que el pare de Diana sigui català, que escolti notícies en català -potser Carlos Vermut ha volgut datar l’argument amb el contingut noticiari, això sí-, i esclar que la filla deixi anar algun mot en la nostra llengua. Tampoc és imprescindible que surti Sitges i rodalies. L’home podria tenir un altre origen i aparèixer una altra localitat. Fa tot l’efecte que això és així per justificar la quota de producció nostrada i la participació de TV3: què hi fem en una obra essencialment madrilenya? Quina desnaturalització no hi haurà el dia que TV3 l’emeti doblada al català!

PS 2: El cineasta ha inoculat al metratge fílmic una reflexió sobre la violència als videojocs, en què participen els jugadors, a diferència del cinema, on són espectadors passius.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!