Club 7 Cinema

Pacifiction. Director i guionista: Albert Serra. Fotografia: Artur Tort. Repartiment: Benoît Magimel (de Roller), Pahoa Mahagafanau (Shannah), Marc Susini (l’almirall), Sergi López (Morton), Lluís Serrat (Lois), Montse Triola (Francesca), Alexandre Mello (el portuguès), Cécile Guilbert (Romane Attia), Matahi Pambrun (Matahi), Michael Vautor (el capità). Vista el dia 30.12.2022, en VOSC, per FilminCat -nota: no tan sols està subtitulada en català, els títols de crèdit també són en la nostra llengua-.

Sinopsi: A l’illa de Tahití, a la Polinèsia Francesa, l’Alt Comissionat de la República, De Roller, representant de l’Estat francès, és un home calculador de maneres perfectes que constantment pren el pols a la població local, la ira de la qual pot despertar en qualsevol moment. Oimés amb el rumor persistent de represa de les proves nuclears franceses a la zona. L’albirament d’embarcacions amb tràfic de prostitutes porta a sospitar que certament hi ha un submarí a la vora, tanmateix de presència fantasmagòrica.

Festivals: Canes 2022 – Competició.

Comentari -amb cert espòiler-.

Quin grandíssim plaer cinematogràfic durant 2h 15min -la pel·lícula dura 2h 40min-!I en la mitja hora final, francament, Albert Serra m’ha descol·locat, amb un registre que es torna molt més abstracte i que em du a pensar-ho i repensar-ho.

Practicant un cinema més narratiu del que ens té acostumats, en Serra segueix la deambulació incessant de De Roller per l’illa polinèsia i el seu entorn. El veiem entrevistant-se amb uns i altres, intentant extreure’n informació més o menys confidencial, que li ha d’anar bé per a l’exercici del seu poder, entre tahitians que volen incitar la revolta popular -dels que sospita que poden ser titelles de superpotències contra el potencial nuclear francès-, militars la presència dels quals resulta estranya, individus obscurs que cobegen algun tipus de negoci, polítics locals, aliats de la seva persona… I també trobem De Roller admirant la majestuositat de les grans onades, els colors de les illes… O sotjant les prostitutes que van misteriosament mar endins. Sovint aparenten ser digressions dialogades o visuals, però esdevenen passatges absolutament principals, coherents i necessaris, que conformen el tremp, la vivència i la quotidianitat del protagonista i les seves circumstàncies: un món ostensible -que aboca a la mitja hora final de la pel·lícula!-.

Tot, amb unes imatges molt potents, servides per una fotografia embriagadora, amb uns enquadraments preciosos -sense caure mai en el preciosisme-, una durada impecable dels plans, dotats d’una dinàmica interna que es conjuga totalment amb la fluïdesa del ritme fílmic: una forma extasiant!

Entre els espais més freqüentats al llarg del metratge hi ha un hotel i una discoteca -de nom “Paradise”-, regentats per en Morton -personatge fosc incorporat per Sergi López-. Certament, a vegades costa escatir si som en un o altre lloc; però en qualsevol cas, sempre hi trobem pràcticament els mateixos clients, que es mouen entre cambrers mig despullats, una recepcionista i col·laboradora “trans”… i conformen un ambient força decadent -no gens paradisíac- que envolta De Roller -representant d’un estat occidental com França- i del qual n’és part integrant.

En la mitja hora final, tots els neguits professionals -no gaire dignes- de De Roller el duen a esclatar -en tres temps: amb un monòleg mig ebri dalt del cotxe, deixant-se remullar per la pluja en un camp de futbol i finalment a la discoteca-. Si per ell la “política és com una discoteca”, no pot sinó acabar al club “Paradise”, amb la resta de personatges del film, incapaç de ballar i integrar-s’hi, mal que ho intenti. El món que li hem conegut al decurs de la pel·lícula aboca a aquesta impotència: la de la política, en mans de dirigents incapaços; la dels negocis, sense ànima; la de les causes, possiblement embrutades per interessos; la del futur de l’ésser humà, condicionat per amenaces ecològiques… Una perspectiva pessimista, signada per Albert Serra.

Ara bé, si el tràfec inicial, paranoide i imparable, de De Roller és hiperbòlic -i en aquesta exageració hi ha un tractament subtilment sorneguer del cineasta, que allunya així la narració del simple realisme, cosa remarcada també per la textualitat fotogràfica-, i s’entreté el metratge amb la boja idea d’un submarí nuclear fantasmagòric l’existència del qual se’ls fa gairebé evident perquè sembla que hi van les prostitutes cada nit, en la delirant escena final -que ho rebla tot- s’arriba fins al sarcasme amb les desvariades ratlles de diàleg de l’almirall i fent que l’aigua de mar es torni roja…

Un dels millors aspectes de “Pacifiction” és la gran interpretació que hi fa l’actor francès Benoît Magimel, omnipresent i en tot moment lliurat al seu atrafegat i finalment derrotat personatge.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!