Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

1 de maig de 2022
0 comentaris

Fitxa i comentari: “Alcarràs”, de Carla Simón

Alcarràs. Directora: Carla Simón. Guió: Carla Simón i Arnau Vilaró. Muntatge: Anna Pfaff. Fotografia: Daniela Cajías. So directe: Eva Valiño. Direcció de càsting: Mireia Juárez. Repartiment: Josep Abad (Rogelio), Jordi Pujol Dolcet (Quimet), Anna Otín (Dolors), Xènia Roset (Mariona), Albert Bosch (Roger), Ainet Jounou (Iris), Montse Oró (Nati), Carles Cabós (Cisco), Joel Rovira (Pere), Isaac Rovira (Pau), Berta Pipó (Glòria), Elna Folguera (Teia), Antònia Castells (Pepita), Djibril Casse (Boubou), Jacob Diarte (Joaquim Pinyol). Vista el dia 30.04.2022, en VO, a la Sala 6 dels OCine Blanes.

Sinopsi: Després de vuitanta anys conreant la mateixa terra, la família Solé es reuneix per fer la seva darrera collita. En paraules de la directora, Carla Simón: Es tracta d’una història sobre la pertinença a una terra, a un lloc. Un drama sobre les perpètues tensions generacionals, la superació d’antigues tradicions i la importància de la unitat familiar en temps de crisi.

Premi: Os d’Or al Festival de Berlín 2022.

Veure Alcarràs, com va dir encertadament un amic meu, és viure tota una experiència, és compartir durant dues hores la vida d’aquells personatges, la seva terra, el seu tarannà, els seus neguits, les seves alegries…

Si em permeteu una dèria personal, a mi, el que més m’ha impressionat és que la pel·lícula esquiva la tirania temporal: d’una seqüència a l’altra pot haver-hi continuïtat temporal o no, de la mateixa manera que hi pot haver relació causa-efecte o no. És lliure i avança a base de trossets de vida dels diferents protagonistes, bastint una coralitat gens enfadosa -i sense caure en la dispersió, en cap moment- que, mentre va seguint els diferents personatges, des dels respectius punts de vista, ens va mostrant la vida a pagès, tant en el tràfec que comporta la collita com en la quotidianitat a la casa; la bellugor de la mainada durant l’estiu; el quefer de la mare; la mirada sàvia de l’avi i  les seves històries i les seves cançons; les contalles de l’àvia i les seves amigues… sense descurar, tal i com anuncia Carla Simón a les declaracions recollides a la sinopsi, les tensions intergeneracionals, perquè la canalla, l’adolescent, el jove, els adults i la gent gran d’aquest film viuen i respiren les respectives edats i des dels respectius anys de vida es relacionen. I, ben lligat amb tot plegat, l’amenaça d’haver de deixar la terra per l’explotació de les plaques solars i les protestes de la pagesia per uns preus més justos.

No estem davant d’un documental perquè és ficció, que tanmateix documenta, sense voluntat de detallar, sinó de mostrar i transmetre vida. Per això els espectadors ho veiem com una experiència, que te l’endús en sortir de la sala i la tragines al damunt al cap d’hores. I és una pel·lícula!

El metratge passa millor la primera que no pas la segona hora i és que, tot primer, has anat coneixent els protagonistes i les seves circumstàncies; però és necessari tot, íntegrament, perquè aquests personatges vagin desenvolupant-se i evolucionant. Al final, he lamentat que la projecció s’acabés, perquè volia estar més estona amb ells, mal fos per beure un porró amb ells!

Al decurs d’aquest metratge hi ha ple d’escenes amb tocs d’humor i de moments que t’arriben al fons del cor -no en detallo cap, per no fer imperdonables espòilers-. Amb subtilesa. Somriure a la boca i mullena als ulls. Perquè Carla Simón filma amb sensibilitat i tendresa, sense caure mai en l’autocomplaença, ni rabejar-se en res -de fet, talla les escenes sense deixar que es podreixin d’emoció o de cap altra sensació-. Filma suau però amb vigor i frescor. El paisatge hi és, amb tota la seva força, tan natural com autèntics són els personatges -d’aquí l’opció absolutament reeixida d’haver agafat actors no professionals-, sense caure ni en paisatgisme ni en antropologia estètica -no és per res cosa d’una barcelonina que ha passat per pagès-.

Menció especial cal pel càsting i la direcció d’actors. Amb uns diàlegs realistes, els actors són al seu medi i es mouen amb naturalitat encomanadissa, absolutament entregats als seus personatges -pels que han estat molt ben triats-, però és que estan dirigits i parlen un text que ha estat escrit! No ho sembla i això és gran, molt gran!

Finalment voldria dedicar un darrer punt a la llengua de la pel·lícula. Jo, que parlo català oriental, he entès bé el que es diu des de la pantalla, mal sigui en so directe -excel·lent- i malgrat que la dicció dels actors no sigui tan bona com la dels professionals -no ho he trobat a faltar!-. I com la parla arrela perfectament amb la terra!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!