Club 7 Cinema

As Bestas. Director: Rodrigo Sorogoyen. Guió: Isabel Peña, Rodrigo Sorogoyen. Repartiment: Denis Menochet (Antoine Denis), Marina Foïs (Olga Denis), Luis Zahera (Xan Anta), Diego Anido (Loren Anta), Luisa Merelas (la mare Anta), Marie Colomb (Marie Denis, la filla), José Manuel Fernández y Blanco (Pepiño), Gonzalo García (Breixo). Vista el dia 22.11.2022, en VOSE, als OCine Blanes.

Sinopsi: Antoine i Olga, una parella francesa, fa temps que viuen en un petit poble de Galícia. Practiquen una agricultura eco-responsable i restauren cases abandonades per facilitar-ne la repoblació. Tot hauria de ser idíl·lic si no fos per la seva oposició a un projecte d’aerogenerador que provoca un greu conflicte amb els seus veïns, els germans Anta. La tensió augmentarà fins al punt de ser irreparable.

Comentari.

Magnífica pel·lícula. Permeteu, però, que en comenci el comentari pel que hauria de ser-ne com un afegit al final: la qüestió lingüística. És d’agrair que Sorogoyen hagi respectat la llengua dels diversos personatges: gallec, els gallecs; francès, els francesos, castellà entre uns i altres. Ara bé, hi ha alguns detallets significatius: els francesos viuen rodejats de gallecs que parlen gallec i ells els parlen… en castellà. A més, repassem el que en diu un crític d’aquell país: José Luís Losa, a La Voz de Galícia: «As bestas» i Sorogoyen, feréstega i inacceptable mirada sobre Galícia. Mentre la llengua gallega dels assassins és d’una sobreactuació molt més que patibulària, el bon veí que dóna suport al matrimoni francès s’expressa en un castellà messetari perfectíssim (..) És una obra de dubtós sentit ètic. Perquè el seu guió, escrit a quatre mans per Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña, porta dins el desenvolupament d’una mirada sobre la Galícia profunda que respon a cànons d’una societat tan primària que s’allunya de qualsevol concepte de pre-civilització (..) És un gens subtil ultratge. Sense negar-los, als guionistes, el possible “realisme lingüístic”, no és menys cert que el seu tractament és molt espanyol, en què el castellà i el francès són com les llengües del progrés, del futur, i el gallec, una rèmora del passat.

Tensió. Aquesta és una esplèndida obra de tensió cinematogràfica, sostinguda durant el llarg metratge amb mà ferma pel guió i la posada en escena. La banda sonora, els enquadraments, la planificació, el muntatge, la il·luminació, les interpretacions, els diàlegs… tot conflueix a bastir la tensió argumental i la solidesa de la pel·lícula, una experiència per a l’espectador, que l’ha de viure, a poder ser en una sala de cine.

Se n’han dit coses molt interessants, que m’estalviaré de repetir.

M’ha cridat l’atenció la manera com està construïda, especialment durant la primera part. Tot d’escenes disperses, força curtes temporalment, sovint sense continuïtat dramàtica i aparentment tampoc narrativa, que desemboquen tanmateix en seqüències que les expliquen i redimensionen, sovint dotades d’una força i una energia descomunals, amb plans de llarga durada, molt ben treballats per la càmera i els actors, amb un tempo agosarat.

“As Bestas” té algunes seqüències d’antologia: la inicial, la xerrada al bar, la discussió mare-filla…

Hi ha algun aspecte que voreja la inversemblança, sobretot -atenció, espòiler!- que la dona es quedi allà després de la desaparició del marit i que els veïns no intentin eliminar-la ni la coaccionin perquè signi, després d’haver-se desfet de l’Antoine. Però el guió ja s’ho ha treballat prou bé: Antoine li ha dit a Olga que a ella no la tocaran; ella explica a la filla que no li faran mal perquè quedarien en evidència i que vol quedar-se allà perquè li agrada -en el fons, és una manera de seguir estimant el marit, que tant ho volia-. I -més espòiler- perquè vol trobar-ne el cos i que els assassins ho paguin -justícia i satisfactòria venjança (ai, el pla final!)-.

Se li pot retreure un cert maniqueisme entre “bons i dolents”, però em sembla un esquema en aquest cas heretat del gènere del western, molt ben traslladat aquí i matisat a base de representar els veïns com a molt primaris -paral·lelisme amb els que es llancen sobre els cavalls salvatges a començament del film- i els francesos com a molt entenimentats, personatges situats a l’extrem, però de fonament realista.

També se li pot criticar un cert efectisme, especialment per la banda sonora, però la considero ben ajustada i proporcionada a la tensió que es representa.

PS: és molt pel·lícula, “As Bestas”, i si fos acadèmic que hagués de triar entre aquesta i “Alcarràs”, no sabria pas què fer -llevat, esclar, de la qüestió del català, que em tira!-

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!