Són moments –i el Primer d’Octubre va ser clarament això– en què les societats prenen en les seues mans la decisió sobre el propi destí. I, durant hores o dies, prioritzen els interessos comuns de tota la població a partir d’un fet que trenca els plans de les elits i va més enllà d’allò que aquestes elits voldrien. D’un fet que fa evident la insatisfacció popular amb la vida que ens toca de viure i que palesa i posa en relleu l’enorme poder que té la gent si el sap fer servir.
En relació amb això, el Primer d’Octubre no va ser solament el dia clau de la independència de Catalunya. També va ser el dia del poder popular –si em permeteu de fer servir aquesta expressió vintage–, el dia de la democràcia disruptiva, segons la visió de Wolin, el dia en què la gent va saber que era poderosa.
El moviment independentista, i el govern de Catalunya, van ser protagonistes d’una autèntica revolució el Primer d’Octubre, van ser revolucionaris. Potser massa i tot per a una part de la classe política independentista, que ara som conscients que no volia anar tan lluny –ni amb la independència, ni amb la democràcia.
I, com passa en qualsevol revolució, després va arribar la contrarevolució, que es concretà en la necessitat de formar “un govern efectiu”, en la negació al parlament del resultat de les eleccions convocades pel 155, en la negativa a investir el president Puigdemont i en l’acceptació de la repressió com a condicionant legal de la vida política.
Per sort, hi havia l’exili. Un exili que, ni que ho hagués volgut, no s’hauria pogut integrar en aquella contrarevolució. I que va alçar una batalla formidable a Europa, sense la qual no s’entendria res d’això que vivim avui.
Va ser en aquest context d’exili que, ara fa justament cinc anys, el 8 de desembre de 2018, es presentà a Brussel·les el Consell per la República.
Aquell consell volia ser la continuació de la Catalunya revolucionària del Primer d’Octubre. Era l’intent d’institucionalitzar la Catalunya revolucionària del Primer d’Octubre. Era una idea brillant i enlluernadora que, tanmateix i lamentablement, cinc anys després tots podem constatar que no ha reeixit.
Fer la llista de les raons per les quals el Consell no ha estat la república virtual que volia ser faria massa llarg aquest article. És clau, sens dubte, el boicot que hi va fer Esquerra Republicana d’ençà del primer minut –coherent amb el seu paper de força contrarevolucionària. És evident que el fet que no passés gaire dels cent mil afiliats el va deixar tocat –era pensat per arribar a un milió de persones. Potser va passar que era un concepte massa avançat al seu temps, que molta gent no va entendre. Potser l’exili no tenia prou tremp per a impulsar-lo, contra l’interior: hi va haver un moment, durant la presidència de Quim Torra, que es va intentar que el Consell tingués un paper oficial i preeminent, però no va funcionar. O no va ser possible. La covid, potser, tan sols dies després de l’impressionant acte de Perpinyà, va ser una mala sort que potser va trencar una tendència a l’alça.
I després van venir, pròpiament, els errors del consell. Una identitat republicana que s’ha reduït a l’anècdota de tenir un carnet de bambú que no serveix de res. Un sistema de representació popular i democràtica, l’Assemblea de Representants, que ha fet aigües. Una instrumentalització partidista envers Junts com més va més evident…
Cinc anys després, finalment, crec que ja ningú no pot discutir que el Consell no és ni serà aquella institució robusta que volia ser, nascuda de la legitimitat i la legalitat del Primer d’Octubre. Aquell òrgan que volia implantar i prefigurar una república amb un model diferent de democràcia, més ric, més propi del temps que vivim i sobretot allunyat de la manera de fer d’Espanya.
I, ben curiosament, ha estat l’experiència que més ens allunyava de les formes espanyoles; la creació de l’Assemblea de Representants –brillant en la metodologia, enlluernadora en la tècnica, en l’ambició de votar d’una manera diferent–, el cant del cigne que ha deixat definitivament enfangada la imatge del Consell, enmig d’un galimaties lamentable d’acusacions i d’actituds tòxiques. Per moltes raons, per una mala gestió del procés per part del govern, però també perquè hi ha gent, amb un pedigrí independentista de dècades i indiscutible, que en aquesta vida resulta que se sent més còmoda destruint que no pas construint…
Finalment, a més, ara arriba el sobtat canvi de guió cap al diàleg de Junts i el president Puigdemont, que em fa l’efecte que deixarà el Consell encara més descol·locat.
És possible que tot tinga una lògica. Jo no ho puc descartar, això. La història sempre s’explica de meravella des del futur. De manera que si el camí negociador que s’ha obert ara amb la pressió internacional desemboca en l’èxit que tots voldríem, segurament aleshores podrem explicar l’extraordinària batalla de l’exili –de la qual el Consell forma part– com la fase de pressió que va aconseguir doblegar Espanya i la va portar a la taula de Ginebra.
Però, tornant a Wolin, fins i tot si s’acaba complint la millor hipòtesi, podríem trobar-nos amb la paradoxa que la independència, la república catalana, es fes realitat sense ser un acte disruptiu, de manera que es perdés aquella part del Primer d’Octubre que representa la revolució, en el sentit de la revolució de les classes mitjanes i populars, del retorn a la democràcia real, de la revolució del comú –no dels comuns–, de la revolució del seny.
I això és una cosa que, personalment, veig molt perillosa. Vivint com vivim un moment tan difícil socialment, tan insuportable. Tenint com tenim un govern i un parlament independentistes tan incapaços i maldestres. Deixant que, a poc a poc, siguen unes altres les banderes que enarboren la crítica, i la rebel·lió, contra un estat de coses que sis anys després encara està pitjor que no estava ja en aquell moment.
PS1. Ahir publicàvem una entrevista amb August Gil Matamala, un dels referents més sòlids i consistents de l’independentisme de fa molts anys. Diu moltes coses importants i voldria destacar aquesta: “Un dels defectes principals de l’independentisme és el seu victimisme històric, aquesta consideració que sempre hem estat derrotats i no sabem entendre un fet o una circumstància com una victòria. Tot ens sembla poc, i com que res no és definitiu, com que no hem tingut la victòria definitiva, qualsevol cosa ens sembla una derrota.” Us la recomane molt. I també l’article d’Andreu Barnils (“Espanya al divan“), que és molt complementari.
PS2. El periodisme independent dóna forma a un món més just i ajuda a crear un país nou, deslliurat de les rèmores del passat. A VilaWeb no tenim cap propietari multimilionari, no depenem del govern, ni restem condicionats per cap empresa ni cap grup de pressió. Per això som lliures d’informar rigorosament sobre els esdeveniments nacionals i mundials. I per això també podem mantenir el periodisme que fem, d’accés obert i gratuït per a tothom. Perquè creiem que tothom ha de poder accedir a informació de confiança. Per això us demanem als qui encara no en sou subscriptors que us en feu i ens ajudeu a avançar.
