Presidencials: hi ha un vot jueu a França?

Els francesos jueus són diversos socialment i econòmica, en el vot també. Participant a tots els àmbits de la societat, comparteixen una gran religió-cultura, diverses vegades mil·lenària, i també preocupacions comunes ben actuals, si més no potencialment.

N’és un exemple la degradada situació dels francesos jueus més modestos, residents a les barriades; situació agreujada i generalitzada des dels anys 2000, també al centre de París o d’altres ciutats. Segons l’Observatori del món jueu[1], el nombre d’agressions antisemites fa una pujada espectacular coincidint amb la segona Intifada. S’ha desenvolupat un antisemitisme que amalgama jueu i israelià, de la part d’una població jove d’origen migrant i/o musulmana, sovint també modesta. Els actes greus són relativament minoritaris, els altres són constants, provocant l’estupefacció silenciosa de les autoritats públiques i de la majoria dels mitjans –per allò de “ne pas jeter de l’huile au feu”? Els espectacles de l’humorista Dieudonné i la seva mediatització als anys 2010 van ser un moment de presa de consciència global de la banalització dels atacs als jueus. Aquest context em va animar a fer una experiència personal positiva. He ensenyat la creació d’Israel a un públic immigrant o d’origen immigrant a la Universitat Paris 8, a Saint-Denis, en una sessió factual i oberta al debat -durant els anys que vaig ser allà (2006-2013). Satisfacció pedagògica, la sessió era molt apreciada pels estudiants o, si més no, acceptaven de discutir-ne.

L’emigració de francesos jueus cap a Israel (Aliyyà) s’accelera: del 2012 al 2014, són 20,000 el que deixen França. Els atacs a diverses sinagogues el juliol del 2014 al bell mig de París i els atemptats del 2012 (Tolosa) i 2015 (París) –amb vuit víctimes mortals perquè eren jueues– confirmen la tendència. Llavors primer ministre, Manuel Valls pronuncia la sentida frase “Sans les Juifs de France, la France ne serait pas la France” al gener del 2016. Les partences però continuen, amb 7000 el 2015 i 5000 el 2016.

No hi ha dades oficials de la població segons certes característiques considerades sensibles o privades a França –malgrat la pressió dels lliberals i de l’esquerra multicultural per a crear dades “ètniques”[2]. Tot i així, hi ha estimacions més o menys consensuals. La població jueva no passaria de mig milió de persones dins dels 66 milions de la població total francesa. El seu pes és doncs molt limitat. Pel que fa el vot, les estimacions disponibles mostren que hi va haver un cert viratge cap a la dreta amb Sarkozy el 2007, com fou el cas dels francesos en general. L’esquerra no deixa de ser molt present i activa a la comunitat jueva. La voluntat de diàleg hi és transversal. A Radio Shalom, en el moment dels atemptats de Tolosa del 2012, abans de l’atac mortal a l’escola jueua Ozar Hatorah, el periodista que animava els debats amb el públic els vespres no es va cansar de dir, fins el darrer segon, que no es tenia cap proba de les característiques del terrorista i que no s’havia d’estigmatitzar cap religió.

Fidels a una presentació laica de llurs proposicions, els candidats a les presidencials no acostumen a posicionar-se pel que fa a les comunitats religioses o culturals, en principi. Els candidats poden però ser entrevistats a les emissores jueves sobre temes concrets. La dreta demostra en general un suport més explícit, sobretot pel que fa la seguretat de la comunitat jueva. A l’esquerra, la posició d’un Valls és bastant excepcional. Es pensa que és a través dels programes escolars per a nens cada cop més petits que es poden solucionar els prejudicis antisemites. Certs experts han advertit però que l’escola no ho pot tot i que una educació més factual i dialèctica amb joves de més edat podria ser molt més útil[3].

En resum, si no hi ha un vot jueu, no es veuen tampoc propostes estructurals envers unes persones avui molt exposades perquè són jueves, concentrant la majoria de les agressions “comunitàries” malgrat llur petit nombre. Els debats presidencials no han tractat el tema. Parlar dels problemes a les barriades continua essent un tabú.

[1] http://obs.monde.juif.free.fr/

[2] Per una posició crítica d’aquestes estadístiques : https://www.amazon.fr/Retour-race-Contre-22statistiques-ethniques-22/dp/2815900033

[3] Per una educació a la prudència, a la idea aristotèlica de prudència on es presenta un debat més que una posició moral determinada http://edso.revues.org/875

Presidencials 2017: la tercera via a França?

Els problemes de Fillon (els Republicans, LR) i el suport centre-lliberal que rep Macron (independent) podrien confluir en l’eliminació, al primer torn de les presidencials, de la dreta conservadora, la que havia clarament superat Juppé a les primàries. El suport a Macron també podria eliminar Hamon (partit socialista, PS), allunyat de la línia política més consensual d’Hollande. Macron podria, de fet, representar la tercera via a la Tony Blair (primer ministre britànic, 1997-2007), que no ha arrelat mai del tot a França.

Si, com diuen les enquestes, el Front nacional (FN, oficialment Rassemblement Bleu Marine) serà al segon torn al maig, l’altre finalista podria tenir assegurada la seva elecció com a president de la République. Es posaria en marxa el front républicain segons el qual els electors de dreta voten pel candidat d’esquerra contra el FN o vice-versa.

Però potser aquest escenari no està tan clar. Si Fillon queda tocat o és substituït, l’FN pot recuperar vot seu. L’orientació d’Hamon, a les antípodes de la laïcitat clàssica d’un Valls, també pot beneficiar l’FN, laic afirmat. En fi, si Macron confirma la seva posició més aviat multicultural pel que fa a la laïcitat i la immigració, la seva política alhora poc social i poc republicana clàssica no seria la més popular a la France périphérique –en referència al llibre de Guilluy. S’hi poden afegir dues observacions complementàries.

La primera és que el front républicain s’ha afeblit. Es veu a les xarxes, en els comentaris informals, en l’abstenció. El 2015, un col•lega universitari i d’esquerra em comentava sense embuts que ell no votaria LR o PS al segon torn de les eleccions cantonals, “se’ns fa xantatge” amb l’FN, deia.

La segona observació és que França no és blairista. Els reformistes lliberals no han consolidat fins ara un espai de centre-esquerra prou ampli. Així, per exemple, el 1995, nombrosos comentaris i opinions als mitjans escrits i audiovisuals van oferir una imatge negativa de la vaga contra la reforma de les pensions proposada per Juppé. Segons Acrimed (sociòlegs d’esquerra), el discurs va fer un tomb: es repetia que els vaguistes prenien “la population en otage”. Es a dir, es considerava que el moviment perjudicava els altres treballadors… I la reforma es presentà com inevitable. El suport, però, a aquesta posició fou llavors insuficient dins de l’esquerra. No hi hagué canvi de consens polític, com fou el cas a la Gran Bretanya o als països nòrdics.

El socialista Jospin, quan fou primer ministre amb Chirac (1997-2002), intentà representar, segons alguns, una tímida tercera via. A les presidencials del 2002, però, la seva declaració sobre l’ineluctable mundialització li costà cara: quedà tercer al primer torn, darrera Chirac i Le Pen. D’una certa manera, l’opció centre-lliberal fou també rebutjada al referèndum del 2005 on els francesos es posicionaren clarament contra el Tractat constitucional europeu (TCE).

A les presidencials del 2007, Sarkozy es presentà amb un programa ben dretà per a desbancar l’FN i superar el pàl·lid blairisme de Royal. La candidata s’havia imposat al PS, amb polèmica, i bona part dels militants la rebutjà. Sarkozy, després d’un any al poder, girà cap un cert centrisme reformista. Integrà diversos polítics d’esquerra al seu govern, feu aprovar el TCE pel parlament, reestructurà les universitats… Aquesta política fou rebutjada al 2012, amb l’elecció d’Hollande. El nou president no ha suposat però un gran canvi cap a l’esquerra. La llei sobre el treball n’és un exemple.

Durant tot aquest període, no es pot dir que la tercera via s’hagi votat explícitament –segons les enquestes, el quasi 55% des electors la rebutja, il.lustar per la prerefència per Mélenchon, Hamon o l’FN. Però el blairisme ha crescut. Amb Macron, aquesta via s’estalviaria el republicanisme vehement de Valls. Sense partit, Macron té el suport de diverses tribunes mediàtiques i opinadores, de grans empresaris i financers, de part de les classes mitges-superiors. Serà suficient? Si França no ha adoptat la tercera via en el seu moment àlgid, tindrà sentit fer-ho ara? Si és adoptada per evitar l’FN, serà legítima?

Per a passar al segon torn, la dreta podria encara conjugar liberalisme i proteccionisme conservador o l’esquerra podria encara reconciliar política social i laïcitat clàssica sense despenjar-se del tot dels multiculturals. Complicat. Macron té un programa ambigu i les enquestes podrien distorsionar les avaluacions, com ja ha estat el cas. De moment doncs, tot molt obert.

 

Què proposa Podemos per a Catalunya?

Mentre el procés d’independència català segueix sent un dels temes centrals de les eleccions generals espanyoles del 26 de juny, destaca la manca evident de propostes concretes i viables de la part dels principals partits espanyols.

El programa electoral de Podem n’és un exemple[1]. El moviment d’independència català inspira molt poques propostes, moviment que mai s’esmenta directament. Aquestes propostes són, à més a més, ambigües i/o molt difícils de posar en pràctica. De manera significativa, la resta del programa no les reflecteix ni les articula. De fet, el programa de Podemos està basat en l’statu quo territorial, amb la introducció de dos punts: la idea que l’Estat espanyol tindria un caràcter plurinacional, un terme que no està definit ni connectat a una pràctica concreta, i la idea d’un “referèndum”, així anomenat però que no se centraria en la independència o no només. En principi, Catalunya només té dret a decidir sobre el “model territorial”.

1. Poques propostes. Dels 394 punts del programa de Podem, només cinc es refereixen explícitament a Catalunya: la proposta 277 (“Dret a decidir”) i la sèrie 363-366 en una secció que presenta les propostes per a cada comunitat autònoma. Es pot afegir el punt 279, que tracta del tema dels impostos en general (“Revisió del model de finançament”). De la mateixa manera, pot ser pertinent d’analitzar el punt 54 (“Acord per al finançament territorial”), l’únic en què apareix la paraula “federal”, vinculada a Hisenda –trobeu les propostes esmentades més avall.

2. Propostes ambigües i difícilment assumibles; un “referèndum” d’autodeterminació que no ho és. La frase “Nosaltres [Podemos] reconeixerem constitucionalment el caràcter plurinacional d’Espanya» (punt 277) ignora que Podemos no tindrà el control d’un tal procés constitucional. Per això necessitaria aconseguir els dos terços dels representants al parlament i al senat espanyols[2]. D’altra banda, la definició de “referèndum”, en el mateix punt 277, deixa entendre que es tracta de consultar els catalans sobre el tipus de relació territorial que desitgen establir amb Espanya i no sobre la possible ruptura d’aquesta relació: “un referèndum [a Catalunya] per a que els seus ciutadans […] puguin decidir el tipus de relació territorial que desitgen establir amb la resta d’Espanya”. El dret d’autodeterminació dels catalans no està clarament establert. De fet, el terme “autodeterminació” no apareix al programa, mentre que “lliure determinació”, emprat dues vegades, es refereix únicament al Sàhara Occidental.

3. Statu quo territorial. A part la manera en què es presenta el “referèndum” i el fet de la seva impossibilitat constitucional si mai no fos d’autodeterminació, la continuïtat del sistema de comunitats autònomes també es llegeix en el vocabulari utilitzat en el conjunt del programa: la paraula “Espanya” o “espanyol” apareix 155 vegades; el terme “comunitats autònomes” i termes relacionats, s’utilitza 56 vegades; la paraula “territori” o derivats apareix 64 vegades, el terme “regió” o “regional”, 19 vegades. En canvi, i com ja s’ha assenyalat, la paraula “federal” apareix només una vegada i no es refereix a un “estat federal”.

La proposta 279 sobre el finançament és un altre exemple de la voluntat de mantenir l’statu quo. No inclou el “pacte fiscal” ja inserit a l’Estatut del 2005. Això hauria estat un mínim, ja que fou aprovat pel 80% del Parlament català en aquell moment, i després rebutjat a Madrid. Amb aquest pacte fiscal, Catalunya hauria pogut rebre el mateix tracte que el País Basc en matèria fiscal. Confirmant la tendència continuista, la proposta 364 es refereix a l’aplicació de “l’estatut d’autonomia” en un tema que ja hi és integrat i pel qual el conflicte és antic, és a dir, l’incompliment de l’Estat relatiu a la inversió a Catalunya.

4. Propostes no articulades amb la resta del programa. Sense federalisme, sense que el dret a l’autodeterminació hi sigui clarament establert, què suposa de nou el terme plurinacional? Enganxat a Estat o a Espanya, el terme “plurinacional” només apareix als punts 54 i 277, ja esmentats, així com en el punt 9 i a la introducció del programa. No se’n dóna cap definició i no es mobilitza en les propostes directament adreçades a Catalunya (punts 363-366). En aquestes propostes, la forma “Nosaltres [Podemos] farem/millorarem… etc.” es repeteix sense preveure la concertació amb cap interlocutor actiu. No se cita mai la Generalitat, per exemple. En resum, el terme “plurinacional” no és ni estructurant ni vehicula una pràctica concreta, reflectint potser la impossibilitat de la reforma constitucional que l’introduiria. De manera significativa, la paraula “nacional” mai s’utilitza per definir les entitats que formarien part del suposat Estat plurinacional. Si la paraula “nacional” o derivats s’utilitza més de 50 vegades, ho és per a descriure l’estat espanyol, les seves institucions i la seva jurisdicció (o la d’altres estats existents).

En fi, el llenguatge emprat, el tipus de frases, les ambigüitats i sobretot un dret a l’autodeterminació gens clar ens deixen veure que Podemos fa propostes sobre Catalunya; per a Catalunya però no “a Catalunya”, entitat que no és mai en posició de subjecte actiu.

Propostes analitzades

54 – Acord pel finançament territorial

Durant la propera legislatura, impulsarem un nou acord de finançament territorial en el marc d’una reforma constitucional que reconegui la dimensió plurinacional del nostre Estat. Per a això, durem a terme un procés d’avaluació dels sistemes de finançament de les comunitats autònomes, amb la finalitat de promoure un consens sobre les reformes necessàries perquè millori la seva eficàcia quant al compliment efectiu dels principis d’autonomia, solidaritat interterritorial i lleialtat institucional, en el marc d’una Hisenda federal. Revisarem també la financiació de les hisendes locals i provincials per assegurar la seva capacitat d’atenció a les necessitats de la ciutadania.

277 – Dret a decidir

Obrirem un ampli debat ciutadà sobre el reconeixement i les formes d’exercici del dret a decidir en el marc del debat sobre el canvi constitucional. Reconeixerem constitucionalment la naturalesa plurinacional d’Espanya, així com també assegurarem el dret dels governs autonòmics a realitzar consultes a la ciutadania sobre l’encaix territorial del país.

Es a dir, promourem la convocatòria d’un referèndum amb garanties a Catalunya per a que els seus ciutadans i ciutadanes puguin decidir el tipus de relació territorial que desitgen establir amb la resta d’Espanya.

Recuperarem el respecte com a fonament bàsic de les relacions entre els governs i els parlaments de tots els nivells territorials de l’Estat.

Iniciarem un procés de canvi constitucional orientant a resoldre, entre d’altres, els problemes d’estructuració territorial de l’Estat i avaluarem i debatrem sobre les experiències de Regne Unit i Canadà.

279 – Revisió del model de finançament

Promourem un model de finançament d’acord amb els principis d’equitat, justícia territorial i solidaritat interterritorial. En aquest sentit, implementarem un model de finançament que garanteixi la suficiència de l’àmbit competencial autonòmic a través de la recaptació dels tributs cedits a les comunitats autònomes i de la participació en els tributs de l’Estat, de manera que el finançament no podrà ser un obstacle per al desenvolupament del marc competencial propi.

363 – Ampliar i millorar el sistema dels afores (Rodalies) de la regió metropolitana de Barcelona

Incrementarem les freqüències, millorarem la qualitat del servei i promourem la implementació de trens semidirectes.

364 – Compliment de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya en relació amb les inversions en infraestructures

Considerem que és imprescindible donar compliment, de manera retroactiva, a la disposició addicional tercera de l’Estatut, referent a les inversions estatals en les infraestructures catalanes.

365 – Millora de la xarxa ferroviària a les comarques de muntanya

Ampliarem i millorarem els trams que uneixen zones urbanes, rurals i perifèriques en alguns punts clau del territori català, per d’aquesta manera millorar també la connexió comercial i els fluxos de mobilitat.

366 – Autovia Lleida-Pirineus

Ampliarem i millorarem els trams de carreteres que uneixen zones urbanes, rurals i perifèriques en alguns punts clau del territori català, com és el cas de l’autovia Lleida-Pirineus.


[2] I que s’hauria de completar amb un referèndum a tot l’Estat per a acceptar o no la reforma que, després, hauria de passar de nou pel parlament i el senat espanyols.

L’èxit del Front Nacional a França: la tendència a menystenir el poble

És la tendència dels polítics francesos, de dreta o d’esquerra, a ignorar l’opinió dels ciutadans que es va posar en evidència amb la dimissió “forçada” del govern francès fa uns mesos. El creixement del vot FN i de l’abstenció és una altra expressió del mateix fenomen.

Malgrat recollir una aspiració popular, el viratge cap a l’esquerra de la política econòmica proposada pels ministres socialistes Arnaud Montebourg (economia) i Benoît Hamon (educació), va provocar sobretot que el Primer ministre Manuel Valls presentés la dimissió del govern sencer. Aquest viratge, primer pas per a respondre a la crisi política del país, hagués estat suficient?

Discutiré aquesta qüestió a través dels quatre factors del vot FN i de l’abstenció que em semblen més significatius: (i) els dos partits principals (PS i UMP[1]) deixen entendre que el neoliberalisme (o globalització) actual és ineluctable; (ii) l’acusació de les posicions proteccionistes d’ésser nacionalistes o fins i tot xenòfobes (amalgamant els dos termes) comença a no funcionar com a mètode d’estigmatització; (iii) la distància entre elits (polítiques, d’opinió) i classes populars augmenta; (iv) s’ha abandonat el model més clàssic d’integració de la immigració a favor del model multicultural.

Primer factor. El 2002 el presidenciable socialista Lionel Jospin declarava que els polítics no hi poden fer gran cosa davant les reestructuracions econòmiques, deslocalitzacions i privatitzacions. Es a dir, que les democràcies decideixen molt poc sobre la globalització, vista així com un fenomen “natural”, sense actors. Resultat de la declaració, l’FN va quedar segon, darrere l’UMP, al primer torn de les eleccions presidencials. Els socialistes, tercers, van quedar fora del segon torn. Si diuen que no poden fer-hi res, per què votar-los?

Segon factor. El 2005, els mitjans de comunicació es van abocar en favor del Sí en el referèndum sobre el tractat constitucional (o “constitució europea”) amb gran insistència, amb enquestes on guanyaven sempre. No es va dubtar a qualificar de xenòfobs als partidaris del No. Tot i així el No guanyà, sumant esquerres i dretes (extremes o no) en un missatge de “fre” d’Europa tal com evoluciona actualment. A partir d’aquell moment, el fet de titllar de racista o d’excloent les posicions no lliberals ha deixat en part de “funcionar” i, d’aquesta manera, d’afavorir el vot PS i UMP. Aquest punt té altres conseqüències greus que mereixerien una anàlisi a part.

Tercer factor. La distanciació creixent entre elits i classes populars es pot il·lustrar precisament amb el tractament donat al resultat del referèndum sobre el tractat constitucional. El Parlament va adoptar el tractat uns anys després sense debat, gest de menyspreu cap als votants. De fet, des del punt de vista de molts observadors el poble, sovint, no sap el que li convé. Una posició que no és nova. La idea que s’ha d’educar la població perviu des de la Revolució francesa i va formar part, per exemple, de les politiques d’assimilació de catalans o bretons del segle XIX. Al segle XXI la idea que la gent és un veritable actor polític es tapa sovint amb la sospita de “populisme”.

En fi, el model d’integració on s’espera que els immigrants i llurs fills esdevinguin ciutadans francesos “com els altres” es substitueix amb el model americà on les poblacions nou-arribades formen comunitats més o menys separades o, si més no, mantenen bona part de llurs trets específics i els reprodueixen de generació en generació. A més a més, el multiculturalisme francès, és suis generis. Uniformitzador més que universalista, un estudi recent encarregat pel govern socialista aconsella una gran ”barreja” on els francòfons haurien d’aprendre l’àrab, per exemple, com si això no fos un punt de vista tan “específic” i “cultural” com el de la integració clàssica…

Les eleccions europees (sense torns) han suposat la caiguda previsible dels socialistes, però la dreta també ha rebut. I això malgrat la tendència a l’alternança. ¿I l’esquerra de l’esquerra, per què no se n’ha beneficiat de la crisi dels partits lliberals com ho ha fet l’FN? El “Parti de Gauche“, per exemple, pateix de la mateixa manca d’autocrítica que el PS i l’UMP i falla en la comprensió dels aspectes no econòmics del desencís polític.

La crítica del liberalisme, de la dominació de la finança, de la política europea centrada en l’estructura econòmica i productiva alemanya no ha arrelat en el tàndem Hollande-Valls que ha continuat apostant pel liberalisme administrat. ¿Però fer una critica només econòmica, ignorant, com sempre, la qüestió sociocultural, veritable problema popular, és suficient? ¿Caldrà esperar a les eleccions municipals del 2015 o se’ns preparen ja unes de legislatives anticipades?


[1] Parti socialiste i Union pour un mouvement populaire, de dretes.

Reconeixement internacional: el català i la perseverança

Amb la internacionalització del procés per a la independència de Catalunya, escrutem intensament els articles dels diaris estrangers, les noticies a la televisió, els blocs, les declaracions dels polítics d’altres països… Però potser caldria mirar-nos també les anècdotes i altres aspectes culturals més difosos que formen part de la “sociologia” del reconeixement del procés a fora. N’explico una.

Paris, juliol. Tinc cita amb el meu col·lega Michel, sociòleg, exemple de l’elit meritocràtica i de la posició professional confortable que atorguen les “grandes écoles” franceses. Ens hem de trobar al bulevard Saint Germain cap a les tres de la tarda. En arribar, en Michel, que ja s’ha entaulat a una terrassa, li falta temps per a explicar-me el que acaba de presenciar.

Tot prenent un cafè, no ha pogut evitar d’escoltar la conversa dels dos clients de la taula del costat –si heu visitat Paris, ja sabreu fins a quin punt els clients es troben a tocar a les terrasses i restaurants d’aquesta ciutat. Una dona espanyola (per l’accent i per deducció) parla amb un home francès. El moviment independentista català és una cosa dolenta, diu ella. Amb els catalans ja no se sap què fer.

Però en Michel es reserva la “millor” part per al final. Es pensa que em sorprendrà perquè ell està sincerament perplex:

–          Saps que ha afegit després?

Afluixa la veu:

–          Ha dit que el català és una llengua molt lletja.

En Michel dóna més detalls per a demostrar que no s’inventa una cosa tan gruixuda:

–          Ha dit que en català per a dir “fermer” dieu “tancar”.

Pronuncia la paraula. Cert, això no s’ho ha pogut inventar! I descriu amb to de satisfacció el que ha respost l’home francès:

–          Li ha dit que ell troba que el català és una llengua molt maca.

No és la primera vegada que ho sento dir. Fa poc, en una emissora francesa, un alt funcionari deia que la independència de Catalunya potser no els convenia a ells però que els catalans tenim una veritable literatura i una llengua molt apreciable. Es a dir, la independència de Catalunya és veu com a legitima. Puc assenyalar també que dues de les persones que estan essent més importants en el nostre treball d’internacionalització del procés a França estudien o han estudiat el català

De l’anècdota en vaig deduir tres coses:

–          Que la dona espanyola donés arguments d’aquesta mena, sense una mica de vergonya, demostra fins a quin punt la mentalitat espanyola, amb totes les excepcions que es voldrà, és un “fet social”.

–          Que l’exemple lingüístic triat no deixa de ser irònic i lògic alhora. Irònic perquè la paraula castellana per a “fermer” és impronunciable per a la gran majoria de francòfons. Lògic perquè, de fet, el subconscient l’ha traïda: ¿ha entès que una etapa de la historia s’està “tancant”?

–          Que a França, on s’han menyspreat i perseguit els “patois” (bretó, català, cors…) no s’hi poden utilitzar els arguments que potser funcionen a Castella…

N’afegeixo una quarta. Avui en dia, la situació política excepcional de Catalunya crea gran expectació a l’estranger. No només ens reconeixen, hi ha una certa admiració secreta: la perseverança força el respecte.

Penso en totes aquelles vegades que he explicat, incansable, el fet català, els nostres drets, la nostra cultura. Res que no hagin fet tants de catalans abans. Sovint sols, sense associacions ni moviments, han perseverat i han mantingut la flama durant anys a tots aquests països on han anat a estudiar o treballar, on es van exiliar.

En Michel està convençut del nostre dret a la independència i jo diria de la nostra independència ras i curt. I mai no li he parlat de la qualitat estètica o fonètica del castellà. Mai no se m’ha passat pel cap.

 

La conferència a París sobre Catalunya: un èxit de contingut i de debat

He llegit amb interès el text d’en Martí Estruch Axmacher sobre el viatge de l’autor de Victus a Amsterdam[1]. A París, a la conferència organitzada per un grup d’experts de l’Institut d’estudis politics (Sciences Po) i DiploCat[2], també hi va assistir el primer secretari de l’ambaixada espanyola a França. Volen ser presents en els esdeveniments sobre Catalunya arreu del món? Les portes són ben obertes. Però sembla que s’ho han preparat d’una manera un mica estranya…

Diré primer que la conferència va anar molt bé. Pluralista, oberta, demostrant una evolució positiva del tractament que es fa a França del procés per la independència de Catalunya. Però deixeu-me presentar-vos la tonalitat dels debats a través de la intervenció del primer secretari.

No vaig comprendre el seu cognom, pronunciat en un castellà tancat. Però el càrrec fa efecte: primer secretari de l’ambaixada espanyola a França. Durant el debat entre els ponents i els assistents va demanar d’intervenir. Jove, amb una barbeta retallada i ben vestit, es va expressar amb seguretat. Volia aclarir alguns punts. No va poder ser més mala traça.

Algun des ponents de la primera taula rodona havien destacat la manca de negociació amb Catalunya de la part de Madrid; que la composició del Tribunal constitucional espanyol és discutible i que sembla que les seves decisions són molt sovint favorables a l’Estat. Era aquesta discussió alguns dels professors defensaren una posició més moderada. També es va parlar del procés de recentralització de l’Estat espanyol. Ho feu el ponent quebequès, partidari d’un federalisme multicultural, és a dir que implícitament no donava “suport” a l’opció de la secessió.

En la seva intervenció, el primer secretari espanyol va intentar defensar la qualitat democràtica de l’Estat espanyol. Ningú no li pot retreure, era lògic que ho fes. Però ja d’entrada li va dir al professor quebequès que això de la recentralització “no era cert”. Per acabar-ho d’adobar, afegí que en la classificació del Democracy Index (The Economist), l’Estat espanyol obté una bona posició, la 25a, quan França es troba entre les “democràcies defectuoses” (flawed democracies). Cap més argument. Estupefacció general.

¿Calia “ofendre” la gent del país on es troba l’ambaixada i que organitzava l’esdeveniment? ¿En la catedral de les ciències polítiques franceses, d’on surten professors, alts funcionaris de l’estat i politics (la meitat o més dels ministres i presidents de la república), no se li va ocórrer res més? I ho devia portar preparat… Poc importa que l’índex existeixi i que les posicions siguin en efecte les esmentades. Allò era molt poc “diplomàtic” i sense arguments.

Quines foren les respostes? Educades i precises. El professor de la universitat del Quebec li va donar cinc o sis referències de científics internacionalment reconeguts que han escrit sobre la recentralització espanyola. Va convidar al primer secretari a discutir-ne amb ells ja que alguns són… espanyols.

Altres ponents van assegurar al primer secretari que no s’havia de preocupar, que ningú no posava en dubte que l’Estat espanyol és una democràcia, tot i afegint allò de “però s’ha de reconèixer que…” seguit dels problemes ja esmentats: la manca de negociació, la poca flexibilitat del govern espanyol, de les institucions, etc. I també hi hagué, com havia passat abans, comentaris moderats, dient, per exemple, que la manera de treballar dels tribunals constitucionals depèn de les tradicions dels països, que s’ha de ser curós en les crítiques. El debat fou plural.

I fou un molt bon debat, amb bones presentacions. Es pot observar una evolució palpable de la percepció de la qüestió catalana. Es parla del que ens pot passar si mai no ens declarem independents. Cap estirabot sobre allò dels “nacionalismes són dolents”. Ganes de conèixer i discutir; opinions variades. Cert, en el context de Sciences Po, amb gent acostumada a aquesta diversitat, gent lliberal en el sentit polític sigui, quina sigui l’orientació ideològica. Però un lloc crucial.

Un dels ponents francesos, professor a la Sorbona, va criticar obertament el nou mapa de regions aprovat per al parlament francès, mapa que no respecta les identitats. Segons ell calia obrir els ulls i mirar el que passa a Escòcia i Catalunya amb interès.

Més d’un hauria d’obrir els ulls, les orelles i el sentit del diàleg quan, com davant dels tres simis, un cec, un mut i l’altre sord, com es va representar a la V baixa de París, no tenim interlocutor. La confrontació té el mèrit de ser clara i ja es va constatant arreu.


[1] http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4209430/amsterdam-albert-sanchez-pinol.html

[2] http://www.sciencespo.fr/chaire-madp/content/colloque-vendredi-5-septembre

Xesco Boix a la meva escola

El dia que en Xesco va venir a la meva escola, a mitjans dels anys 1970, vaig descobrir que era possible que una persona s’expressés en català a dins de l’entitat escolar, que ho fes en un acte programat. I que allò que proposés fos català en el contingut també.

Recordo la seva actuació/animació com un punt de llum en mig de la foscor que no sé si era la de la sala o la de la meva imaginació d’infant obligat a l’aculturació. Allà amb la seva guitarra, valent, imaginatiu. Captava l’atenció de tothom.

Li agraeixo ara, quan fa trenta anys que ens va deixar, la seva contribució a ser qui sóc avui dia des del punt de vista cultural però també polític.

 

Catalunya i els mitjans francesos: una mirada positiva

Els Castells a París, a més a més del missatge cultural i cívic de suport al nostre dret a decidir, han estat un immens impuls per als catalans que vivim a França en la nostra tasca de difusió i internacionalització del procés català. Tot i així, algú es pot preguntar, legítimament, que com és que Le Monde, Libération o TF1 no se n’han fet ressò.

Per a començar vull destacar que el que passa a Catalunya és cada cop més present als mitjans francesos[1]. Ho és gràcies al caire democràtic i inclusiu del moviment independentista català i gràcies als esdeveniments que s’han organitzat fins ara , com les manifestacions de l’11 de setembre o la Via Catalana. Els Castells per al nostre dret a l’autodeterminació a Europa i al món formen part d’aquest moviment i de la manera més excepcional.

Le Monde o Libération saben molt bé que hi ha hagut els castells catalans al Champ-de-Mars. Saben molt bé quina és la nostra reivindicació. Però una cosa és segura: són ells els que trien quan i com hi haurà o no difusió d’un esdeveniment. Direu que això és així arreu. Certament, però potser no tant com a França. Hi ha dues explicacions possibles. Primer, aquests mitjans “importants” encara no han integrat que n’hi ha d’altres que tenen també l’atenció del públic: la informació, amb Internet, és global i diversa. De fet, juguen a un “monopoli” que s’esvaeix però que encara volen jugar… Segon, les elits a França conserven aquesta manera tan pròpia d’ignorar-te, tot i mirant-te de reüll. No se’n perden ni una. I nosaltres som a l’aguait.

Un exemple: uns dies abans dels castells, BFM TV buscava un català per a intervenir en un programa de 25 minuts! Volien saber que en pensava, des de l’independentisme, de l’abdicació del Borbó Juan Carlos. Són ells que van triar l’ocasió. Això passa i passarà més sovint a mesura que l’11 setembre i el 9-N s’acostin. De moment, ens contacten periodistes per a reportatges (potser un amb els castells!) o per a informacions puntuals. Aquest treball es veu relativament poc i no és immediat, però hi és. Pacients i insistents, no defallim. I les coses evolucionen. Una de les persones que va aixecar la pancarta “Les catalans veulent voter” davant del castell de París era un francès.

En fi, afegeixo unes frases per a agrair als castellers de la Colla Vella de Valls i a en Jordi Savall per llur desplaçament i llur simpatia. Ens van fer l’honor de venir a París. També agrair a Òmnium Cultural, als col·laboradors que han estat el Casal català de París, l’ANC França i els voluntaris catalans. No em vull deixar els francesos i les persones d’altres nacionalitats que també eren al Champ-de-Mars, que hi treballaren, que van acceptar el convit o que s’hi acostaren encuriosits. Això suma i la feina d’internacionalització continua!



[1] Portaveu de l’ANC França, aquest text reflecteix però la meva opinió personal.

Cròniques franceses 11 ? Revolució pacífica i democràtica

Acabo aquí aquesta tanda d’arguments adaptats a l’opinió francesa. Afegeixo una apreciació general sobre la presentació internacional del procés d’independència de Catalunya.

Un dels punts que cal clarificar ja sigui a Catalunya, a França o a Europa és la qüestió de la continuïtat d’una eventual Catalunya independent a la Unió europea (UE). En el cas francès, demostrar que es domina el tema és essencial. També cal una dosi de sentit comú. Destaco el fet que diversos investigadors francesos discuteixen sobre la qüestió amb un balanç més aviat positiu. Entro doncs en el punt 10 i darrer de la meva llista:

10-    La qüestió europea i l’esclat dels estats preocupen als “grans” països. Per què voleu posar noves fronteres? I si tothom vol separar-se? Sortireu de la UE! L’argument de les fronteres és el més fàcil de rebatre. Si la UE ja ara relativitza les fronteres per què no ho faria amb les catalanes? A més a més, quan es tracta d’estats de talla mitjana, la frontera és sinònim de mosaic, de flexibilitat, de proximitat entre institucions i ciutadans. Necessitem un estat per a la sobirania cultural, lingüística i econòmica d’inversió productiva i social segons el model que voldran els catalans. Es una reivindicació legítima.

Què tothom es voldrà separar a Europa? Doncs no, no hi ha desenes de “regions” que es volen separar. Hi ha diversos moviments dins de territoris diversos. I si fos el cas, que no en tenen dret? Per què el “statu quo” seria millor? Per a qui? Aquí funciona el famós “relativisme francès”: si tot és construït el que tenim avui a Europa també no?

Queda la qüestió de la suposada sortida de la Unió europea. Tradueixo un text que he enviat a una televisió francesa. “El vostre reportatge assenyala que Catalunya sortiria de la UE en cas de secessió sense especificar la base legal d’aquesta afirmació. De fet, la UE no té una norma concreta que reguli l’ampliació interna. Per aquesta raó es podria aplicar la Convenció de Viena (1978) que estableix el principi de manteniment dels drets i obligacions adquirits prèviament (quan es formava part de l’Estat espanyol, per exemple) en els estats successors (el català)[1]. També es pot esperar que les decisions preses a la UE siguin essencialment polítiques i de sentit comú en el cas d’una possible independència de Catalunya. ¿Es buscaria sacsejar la zona euro amb la suspensió d’aquesta moneda a Catalunya quan Andorra, Kosovo, Mònaco, Montenegro, San Marino i el Vaticà operen amb aquesta divisa sense formar part de la unió monetària? De la mateixa manera, la ciutadania europea és un dret individual adquirit per tots els catalans que no seria fàcil de retirar. De fet, en nom de l’estabilitat, és la UE que tindria el màxim interès en refermar la continuïtat de l’ordenament jurídic europeu a Catalunya”.

Per acabar penso que en general, i a França en particular, no s’ha de tenir por de parlar de Revolució catalana pacífica, popular, inclusiva i democràtica. Popular perquè la iniciativa ho és i perquè el moviment és majoritari sobretot si es compara amb el de l’oposició. Democràtica per la voluntat de votar, pel respecte que es té de l’oposició i perquè ens reconeixem com un sol poble: inclusiva doncs. Som un sol poble, cal repetir-ho davant certes declaracions de polítics sobre “la seva gent”. Som una sola gent. I pacífica: si s’és democràtic i popular, si s’és inclusiu i respectuós de les posicions polítiques diverses forçosament s’opta per la pau. Per això cal resistir a les provocacions físiques i verbals, a les idees de suposades separacions internes segons origen o llengua.

Encara no s’ha trobat un nom a la nostra revolució com hi hagué la dels clavells… La nostra és la dels llibres i les roses? La de la paraula i del crit si cal? La de les urnes i la manifestació?

No explotem prou l’associacionisme, la democràcia directa, la solidaritat i el caràcter participatiu dels catalans: hem d’explicar què fem, com ens organitzem… Això no és una quimera revolucionària: hi ha una voluntat ferma de viure millor. M’agrada molt el que diu en Joan-Lluís Lluís als indecisos: “entre dos futurs, no veig cap possibilitat de dubtar, perquè si bé la independència obriria molts interrogants, la no-independència els tancaria tots”[2]. Independència és futur.


[1] L’Article 34 que l’Article 4 no limita del tot perquè no hi ha “normes relatives a l’adquisició de la qualitat de membre” en el cas d’una ampliació interna d’un estat on els ciutadans ja tenen la condició de ciutadans europeus, estan protegits per la Carta dels Drets Fonamentals, no estan subjectes a les fronteres, etc. http://legal.un.org/ilc/texts/instruments/francais/traites/3_2_1978_francais.pdf

Veure també www.elclauer.cat

Cròniques franceses 10 ? Arguments i paranys

En les dues cròniques precedents he proposat i adaptat a l’opinió francesa sis arguments favorables a l’independentisme català. Continuo amb tres més. Deixo el desè per a la darrera crònica.

1-  L’opinió francesa reacciona a la internacionalització del procés català. Els mitjans de comunicació es comparen i comparen les notícies difoses en els diferents països i suports. Es així que es pot constatar que la majoria de periodistes, sobretot els anglòfons, han estat més reactius al procés català que no pas els francesos. Això comença a canviar: en un món globalitzat si Le Monde no parla d’un tema que interessa, es cercarà la informació a un altre lloc! Internacionalitzar el procés és essencial. De fet, com més reacció hi ha, més probable és que la cobertura sigui variada i plural, influint els més “tancats”.

2- Si l’opinió francesa varia segons sigui republicana clàssica o lliberal; progressista o conservadora, cal buscar-hi aliats puntuals, actituds obertes dins de cada sensibilitat. Això porta a evitar una posició política massa precisa (l’independentisme és a més a més transversal) tot i apuntant però certs atributs generals. S’han destacat el tarannà europeu (i també crític) dels catalans i llur voluntat democràtica. Hi ha la construcció d’una república del benestar. A partir d’aquesta base, ¿per què no convidar intel·lectuals i politics interessats a que ens “aconsellin”? No és un gest retòric i es pot fer amb altres països. Estem construint un estat, volem discutir sobre les altres experiències.

3-    A França l’argument del dret à l’autodeterminació no qualla del tot. Queda en part atrapat entre l’acusació de nacionalisme/populisme i la necessitat de demostrar internacionalment que s’és una nació. Aquí, hi insisteixo, s’ha de comparar Espanya amb la Suïssa (igualtat entre nacions) que mai no ha estat ni vol ser i, ho afegeixo ara, s’ha de comparar Catalunya a Dinamarca o  Holanda, és a dir, parlar d’igualtat dins d’Europa. M’explico.

He llegit centenars de comentaris sobre l’independentisme català a diversos blocs francòfons. El dret a decidir no articula gaire els debats, ho fa el caràcter català de Catalunya. Es una perspectiva propera a l’espanyola que s’adapta bé a la tendència francesa a discutir primer sobre el fonament d’una opció i només després sobre l’eventual vot. Al costat dels arguments més grollers sobre els espanyols oprimits que no poden estudiar llur llengua a l’escola i els catalans que s’inventen una nació amb les polítiques lingüístiques, hi ha una posició més subtil: Catalunya seria intrínsicament i històricament bilingüe i binacional o si més no d’identitat dual o múltiple[1].

Crucial, aquest punt s’insereix no només al discurs de C’s, del PP i de bastants francesos per a afeblir la legitimat del referèndum, el trobem també en cert independentisme francòfon que creu que així defensa el caràcter tolerant dels catalans[2]. L’equivalència entre Catalunya i Dinamarca és un bon antídot. Si la població catalana és variada també ho són les de totes les nacions europees incloses Castella, Dinamarca o Noruega. Això no els impedeix d’integrar-ne els immigrants com a castellans, danesos o noruecs. Ho són (i en parlen la llengua) les generacions següents. Tretes certes especificitats, ¿seria aconsellable mantenir un estatut o ciutadania (dret, llengua, educació o fiscalitat) diferent per als immigrants i llur descendència? Si Catalunya és equivalent a les altres nacions europees occidentals la resposta és que no. Si es considera, com el PP o C’s, que som una excepció, la cosa es complica.

En aquest context, penso que, amb els francesos, cal recordar sempre el principi d’igualtat segons llur lògica en allò que volem: si Catalunya es veu i es presenta com una Dinamarca, Catalunya consolida el seu dret a decidir. Si es deixa tractar de binacional, ¿per què una regió mig-espanyola hauria de votar una eventual secessió? Per egoisme econòmic?

 

Una precisió: no és casualitat que la mesura de la “identitat nacional dual” (“sentir-se tan espanyol com basc”, per exemple) l’hagin desenvolupada sociòlegs i organismes estadístics espanyols[3]. Ni és casualitat tampoc que estigui especialment destinada a les nacions sense estat: Escòcia, Quebec, País Basc, Països catalans… Primer, la resposta ”em sento tan espanyol com madrileny” no té gaire sentit i sobretot no té cap incidència. Segon, no es pregunta mai sobre el sentiment espanyol davant l’argenti o el senegalès (curiós no?). I en fi, l’opció “em sento tan espanyol com català” tindria moltes menys respostes si es posés “castellà” (veritable nació) en lloc d’espanyol (terme ambigu)[4]. La dualitat, fal·laciosa i inflada artificialment, per als unionistes no deixa de ser un regal. Els veiem el 12 d’octubre a Barcelona amb el símbol d’un cor meitat espanyol, meitat quadribarrat, entre un públic, això si, que sembla més aviat sentir-se només espanyol.


[1] Es difícil saber si la insistència amb la qual es dirigeix el debat cap aquests temes no és organitzada per certs blocaires, francesos o no.

[2] Si bé alguns blocaires diuen que la submissió del català al castellà en l’espai públic és el resultat d’una política d’assimilació (franquisme) que perdura (llei Wert…), s’assenyala també (i sovint) que aquesta castellanització il·lustra fins a quin punt no es vol “imposar” el català, traient així el bilingüisme actual de la llista de politiques d’assimilació més eficaces. Aquesta tendència es troba també en català i a Catalunya.

[3] Juan Linz, Luis Moreno, el Centro d’investigaciones sociologicas a Madrid (CIS).

[4] Cussó, R., Garcia, Ll., Grande, I. i Padró-Solanet, A. “La identitat dual: en lloc d’espanyol, s’hauria de dir castellà”, Àmbits de Política i Societat Revista del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, 2013,
http://ambitscolpis.com/2013/11/14/1160/
Molts dels que trien l’opció dual (sentir-se alhora català i espanyol) diuen també que per a ells “espanyol” es referix a una situació administrativa. No són doncs “binacionals”. Veieu l’article d’en Jordi Argelaguet “Subjective National Identities in Catalonia”, Nationalism and Ethnic Politics, Vol. 12, 3-4, 2006, pp431-454.