París-Barcelona

Comentaris sobre França

L’èxit del Front Nacional a França: la tendència a menystenir el poble

És la tendència dels polítics francesos, de dreta o d’esquerra, a ignorar l’opinió dels ciutadans que es va posar en evidència amb la dimissió “forçada” del govern francès fa uns mesos. El creixement del vot FN i de l’abstenció és una altra expressió del mateix fenomen.

Malgrat recollir una aspiració popular, el viratge cap a l’esquerra de la política econòmica proposada pels ministres socialistes Arnaud Montebourg (economia) i Benoît Hamon (educació), va provocar sobretot que el Primer ministre Manuel Valls presentés la dimissió del govern sencer. Aquest viratge, primer pas per a respondre a la crisi política del país, hagués estat suficient?

Discutiré aquesta qüestió a través dels quatre factors del vot FN i de l’abstenció que em semblen més significatius: (i) els dos partits principals (PS i UMP[1]) deixen entendre que el neoliberalisme (o globalització) actual és ineluctable; (ii) l’acusació de les posicions proteccionistes d’ésser nacionalistes o fins i tot xenòfobes (amalgamant els dos termes) comença a no funcionar com a mètode d’estigmatització; (iii) la distància entre elits (polítiques, d’opinió) i classes populars augmenta; (iv) s’ha abandonat el model més clàssic d’integració de la immigració a favor del model multicultural.

Primer factor. El 2002 el presidenciable socialista Lionel Jospin declarava que els polítics no hi poden fer gran cosa davant les reestructuracions econòmiques, deslocalitzacions i privatitzacions. Es a dir, que les democràcies decideixen molt poc sobre la globalització, vista així com un fenomen “natural”, sense actors. Resultat de la declaració, l’FN va quedar segon, darrere l’UMP, al primer torn de les eleccions presidencials. Els socialistes, tercers, van quedar fora del segon torn. Si diuen que no poden fer-hi res, per què votar-los?

Segon factor. El 2005, els mitjans de comunicació es van abocar en favor del Sí en el referèndum sobre el tractat constitucional (o “constitució europea”) amb gran insistència, amb enquestes on guanyaven sempre. No es va dubtar a qualificar de xenòfobs als partidaris del No. Tot i així el No guanyà, sumant esquerres i dretes (extremes o no) en un missatge de “fre” d’Europa tal com evoluciona actualment. A partir d’aquell moment, el fet de titllar de racista o d’excloent les posicions no lliberals ha deixat en part de “funcionar” i, d’aquesta manera, d’afavorir el vot PS i UMP. Aquest punt té altres conseqüències greus que mereixerien una anàlisi a part.

Tercer factor. La distanciació creixent entre elits i classes populars es pot il·lustrar precisament amb el tractament donat al resultat del referèndum sobre el tractat constitucional. El Parlament va adoptar el tractat uns anys després sense debat, gest de menyspreu cap als votants. De fet, des del punt de vista de molts observadors el poble, sovint, no sap el que li convé. Una posició que no és nova. La idea que s’ha d’educar la població perviu des de la Revolució francesa i va formar part, per exemple, de les politiques d’assimilació de catalans o bretons del segle XIX. Al segle XXI la idea que la gent és un veritable actor polític es tapa sovint amb la sospita de “populisme”.

En fi, el model d’integració on s’espera que els immigrants i llurs fills esdevinguin ciutadans francesos “com els altres” es substitueix amb el model americà on les poblacions nou-arribades formen comunitats més o menys separades o, si més no, mantenen bona part de llurs trets específics i els reprodueixen de generació en generació. A més a més, el multiculturalisme francès, és suis generis. Uniformitzador més que universalista, un estudi recent encarregat pel govern socialista aconsella una gran ”barreja” on els francòfons haurien d’aprendre l’àrab, per exemple, com si això no fos un punt de vista tan “específic” i “cultural” com el de la integració clàssica…

Les eleccions europees (sense torns) han suposat la caiguda previsible dels socialistes, però la dreta també ha rebut. I això malgrat la tendència a l’alternança. ¿I l’esquerra de l’esquerra, per què no se n’ha beneficiat de la crisi dels partits lliberals com ho ha fet l’FN? El “Parti de Gauche“, per exemple, pateix de la mateixa manca d’autocrítica que el PS i l’UMP i falla en la comprensió dels aspectes no econòmics del desencís polític.

La crítica del liberalisme, de la dominació de la finança, de la política europea centrada en l’estructura econòmica i productiva alemanya no ha arrelat en el tàndem Hollande-Valls que ha continuat apostant pel liberalisme administrat. ¿Però fer una critica només econòmica, ignorant, com sempre, la qüestió sociocultural, veritable problema popular, és suficient? ¿Caldrà esperar a les eleccions municipals del 2015 o se’ns preparen ja unes de legislatives anticipades?


[1] Parti socialiste i Union pour un mouvement populaire, de dretes.



  1. Jo no sé on veu vostè el menystenyiment al poble pel fet de votar a una opció política o a una altra…

    En canvi, on veig menystenyiment a la voluntat popular és a l’Estat espanyol volent fer impossible una simple enquesta, de res un referendum vinculant. Però la constitució espanyola avala la posició del govern espanyol (i en aquest punt sobre els referendums, qui va tenir una posició més forta en que no existissin referendums vinculants i democràtics va ser el sr. Jordi Solé-Tura).

    A Catalunya,no fa pas massa, hi va haver un referendum per votar algunes coses. El govern de la Generalitat va fer retirar pels mossos d’esquadra les urnes.
    La llei aquesta que han parit els nostres legisladors per fer “legal” la consulta del 9N és una cosa vergonyant vist des d’un punt de vista democràtic.
    Però és el que té l’ofici del cuiner: ells fan el bullit i ells s’el mengaran (començant per l’exPresident del Parlament català, el sr. Benach, i la seva posició antidemocratica quan se li va presentar una ILP sobre la independència).

    Atentament

  2. Hola Roser,
    Torna a ser un plaer llegir les teves anàlisis, sempre acurades i plenes de “bon sens”. Has captat perfectament els tics de la típica idiosincràsia de la societat francesa, amb aquesta divisió elits-poble tan ancorada en l’ADN hexagonal, restes d’una mena de nostàlgia de l’aristocràcia decapitada en antigues revolucions. L’eterna insatisfacció d’aquest poble és el motor de la continuada alternança de poder i del descrèdit fins a l’infern d’antics líders adorats (o a la inversa). L’únic punt positiu, contràriament del que passa al sud dels Pirineus, és que la comunitat anomenada “casta” no ho té sempre molt clar, qualsevol badada es paga cara (JFK, Sarkozy, etc.), ja que la llei sol ser més implacable.
    Malgrat tot, jo soc força pessimista en quant al futur a curt termini de l’evolució del país. No tan sols per la ceguesa política dominant, també perquè no veig indicis clars dins la base social d’actituds cap a una nova concepció rupturista d’un model ja caduc i en plena decadència, malgrat una certa presa de consciència de que tot ha de canviar d’una manera o una altre. Això, però, és un altre debat, el qual també pot ser argument moral per justificar la il•lusió amb la qual la població catalana s’organitza per poder crear un nou país, al menys una manera de “remettre le compteur à zéro”, de fer neteja de vells tics rancis arrossegats durant dècades, o segles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per rosercusso | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent