El temor de l’intel·lectual francès a ser titllat de reaccionari és un tic molt arrelat. Jo crec que aquesta síndrome es va consolidar a l’època d’en Mitterrand, on ser d’esquerres era modern, progre i democràtic. Per altra banda, el fet de trobar justa la submissió històrica del no francòfon a la llengua francesa xoca amb l’argument que el francòfon hauria de claudicar (per la mateixa raó) en favor de la llengua mundialment majoritària, que és l’anglès. Espero les teves properes cròniques interessants i, sobre tot, el llistat de les “escletxes” que has identificat per tal de construir un argumentari intel·ligible pels nostres veïns hexagonals, que son en realitat més quadrats del que es pensen.
Publicat el 4 de març de 2014
Cròniques franceses 6 ? Revolució i democràcia
L’assimilació lingüística francesa suposa la paradoxa de dir que és igualitari harmonitzar en comptes de garantir la igualtat entre les llengües. Es l’arquetip de la (difícil) relació entre Revolució i principis democràtics ja que la majoria de la gent, si se la consulta sobre el tema, no desitja ser assimilada culturalment. Les posicions historiogràfiques a França són diverses però reproduiré aquí una percepció que em sembla representativa de com s’intenta justificar la paradoxa.
Llegim aquest fragment “acadèmic” del 2006[1]: “[L]’aculturació escolar només funciona si està articulada a una agenda política i social emancipadora clarament identificada pels parlants de la llengua minoritària. A França, per exemple, no es pot explicar la davallada de les llengües regionals per l’acció de l’escola únicament, encara que sapiguem el vigor amb què lluità la Tercera República en contra d’allò que anomenava els ‘patois’. Es principalment el fet que el programa nacional està estretament lligat a la democratització de la vida política i, en general, a l’esperança de mobilitat social ascendent que els francesos no francòfons accepten la dominació de la llengua francesa”.
¿Pot haver en la mateixa frase “democratització” i “dominació”? ¿Per a fer una mobilitat ascendent cal aculturar-se? ¿Es tracta només de “francesos no francòfons” o una llengua és també l’expressió d’un pensament i una identitat? Tenim en aquest fragment condensada una de les essències de l’esperit revolucionari: pel bé del poble, si cal, s’ha de prescindir del poble, completada amb la tendència a la confrontació radical amb la dissensió.
Exemple: la Revolució francesa va suposar dues guerres civils: una entre els revolucionaris i la Vendée (i en part Bretanya) i una altra entre jacobins i federalistes. La interpretació dominant de la primera és que fou una confrontació entre laics progressistes i catòlics conservadors. Ja hem vist el “druida racista” bretó i la “bandera dels bisbats” contra la Revolució (crònica 5). Pel que fa la segona, el conflicte oposà els centralistes jacobins d’esquerra contra els federalistes girondins conservadors. La igualtat contra el manteniment d’avantatges locals (o serien costums, lleis pròpies?) –tot i que els girondins eren revolucionaris també. Les guerres foren molt violentes, sense negociació: una espècie de lluita del bé contra el mal.
D’aquesta percepció n’ha quedat un deix de manca de pluralisme o d’un pluralisme autolimitat. Agafem qualsevol tema “conflictiu”: avortament, casament homosexual, eutanàsia, eugenèsia, immigració… Independentment de les meves posicions personals, que pel cas no tenen importància, em continua sorprenent que a França sigui tan difícil d’acceptar la possibilitat d’una negociació explícita entre les posicions en contra i a favor. Vaig fer una proba amb un grup de col·legues quan un d’aquests temes, llavors inserit en una nova llei, va ser esmentat. Arriscant la meva reputació, vaig treure la frase inesperada: potser, vista la insistència de l’oposició, caldria negociar, no? Incredulitat. No, mai de la vida. No només no hi ha discussió possible, aquesta oposició s’ha de reprimir, reduir-li l’expressió. Vaig haver d’explicar que discutir no vol dir passar-se a l’altre bàndol. Per exemple, si vols abolir la pena de mort pots negociar que posaràs seriosament l’accent en la prevenció del crim, reforçant la teva decisió tot i respectant la posició de l’altre, que no comparteixes. Temps perdut, la idea és possible i es practica de vegades, cert, però no és la primera opció.
Si es tracta de triar entre valors revolucionaris/republicans i democràcia penso que molts francesos se senten incòmodes, sobretot els intel·lectuals ja que molts temen ser considerats de dretes o populistes. Sigui quina sigui la nostra visió del tema, dues vegades a Noruega (1972 i 1994) el poble ha refusat entrar a la Unió europea i continuen fora. La “constitució europea” va ser rebutjada a França per referèndum el 2005 i encara no havien passat tres anys que fou ratificada com a Tractat de Lisboa. La campanya pel si estigmatitzà durament el no. La ratificació pel bé del poble.
A la propera crònica tractaré els dos temes que tanquen aquesta tanda d’articles sobre l’opinió francesa: el coneixement limitat dels Països catalans, amb unes ciències socials centralitzades, i la influència de l’unionisme espanyol. Després d’aquest repàs, potser una mica directe (cru?), però necessari, intentaré identificar les escletxes (algunes ja esmentades) i proposar certes respostes.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per rosercusso | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent