París-Barcelona

Comentaris sobre França

Publicat el 30 d'abril de 2014

Cròniques franceses 11 ? Revolució pacífica i democràtica

Acabo aquí aquesta tanda d’arguments adaptats a l’opinió francesa. Afegeixo una apreciació general sobre la presentació internacional del procés d’independència de Catalunya.

Un dels punts que cal clarificar ja sigui a Catalunya, a França o a Europa és la qüestió de la continuïtat d’una eventual Catalunya independent a la Unió europea (UE). En el cas francès, demostrar que es domina el tema és essencial. També cal una dosi de sentit comú. Destaco el fet que diversos investigadors francesos discuteixen sobre la qüestió amb un balanç més aviat positiu. Entro doncs en el punt 10 i darrer de la meva llista:

10-    La qüestió europea i l’esclat dels estats preocupen als “grans” països. Per què voleu posar noves fronteres? I si tothom vol separar-se? Sortireu de la UE! L’argument de les fronteres és el més fàcil de rebatre. Si la UE ja ara relativitza les fronteres per què no ho faria amb les catalanes? A més a més, quan es tracta d’estats de talla mitjana, la frontera és sinònim de mosaic, de flexibilitat, de proximitat entre institucions i ciutadans. Necessitem un estat per a la sobirania cultural, lingüística i econòmica d’inversió productiva i social segons el model que voldran els catalans. Es una reivindicació legítima.

Què tothom es voldrà separar a Europa? Doncs no, no hi ha desenes de “regions” que es volen separar. Hi ha diversos moviments dins de territoris diversos. I si fos el cas, que no en tenen dret? Per què el “statu quo” seria millor? Per a qui? Aquí funciona el famós “relativisme francès”: si tot és construït el que tenim avui a Europa també no?

Queda la qüestió de la suposada sortida de la Unió europea. Tradueixo un text que he enviat a una televisió francesa. “El vostre reportatge assenyala que Catalunya sortiria de la UE en cas de secessió sense especificar la base legal d’aquesta afirmació. De fet, la UE no té una norma concreta que reguli l’ampliació interna. Per aquesta raó es podria aplicar la Convenció de Viena (1978) que estableix el principi de manteniment dels drets i obligacions adquirits prèviament (quan es formava part de l’Estat espanyol, per exemple) en els estats successors (el català)[1]. També es pot esperar que les decisions preses a la UE siguin essencialment polítiques i de sentit comú en el cas d’una possible independència de Catalunya. ¿Es buscaria sacsejar la zona euro amb la suspensió d’aquesta moneda a Catalunya quan Andorra, Kosovo, Mònaco, Montenegro, San Marino i el Vaticà operen amb aquesta divisa sense formar part de la unió monetària? De la mateixa manera, la ciutadania europea és un dret individual adquirit per tots els catalans que no seria fàcil de retirar. De fet, en nom de l’estabilitat, és la UE que tindria el màxim interès en refermar la continuïtat de l’ordenament jurídic europeu a Catalunya”.

Per acabar penso que en general, i a França en particular, no s’ha de tenir por de parlar de Revolució catalana pacífica, popular, inclusiva i democràtica. Popular perquè la iniciativa ho és i perquè el moviment és majoritari sobretot si es compara amb el de l’oposició. Democràtica per la voluntat de votar, pel respecte que es té de l’oposició i perquè ens reconeixem com un sol poble: inclusiva doncs. Som un sol poble, cal repetir-ho davant certes declaracions de polítics sobre “la seva gent”. Som una sola gent. I pacífica: si s’és democràtic i popular, si s’és inclusiu i respectuós de les posicions polítiques diverses forçosament s’opta per la pau. Per això cal resistir a les provocacions físiques i verbals, a les idees de suposades separacions internes segons origen o llengua.

Encara no s’ha trobat un nom a la nostra revolució com hi hagué la dels clavells… La nostra és la dels llibres i les roses? La de la paraula i del crit si cal? La de les urnes i la manifestació?

No explotem prou l’associacionisme, la democràcia directa, la solidaritat i el caràcter participatiu dels catalans: hem d’explicar què fem, com ens organitzem… Això no és una quimera revolucionària: hi ha una voluntat ferma de viure millor. M’agrada molt el que diu en Joan-Lluís Lluís als indecisos: “entre dos futurs, no veig cap possibilitat de dubtar, perquè si bé la independència obriria molts interrogants, la no-independència els tancaria tots”[2]. Independència és futur.


[1] L’Article 34 que l’Article 4 no limita del tot perquè no hi ha “normes relatives a l’adquisició de la qualitat de membre” en el cas d’una ampliació interna d’un estat on els ciutadans ja tenen la condició de ciutadans europeus, estan protegits per la Carta dels Drets Fonamentals, no estan subjectes a les fronteres, etc. http://legal.un.org/ilc/texts/instruments/francais/traites/3_2_1978_francais.pdf

Veure també www.elclauer.cat



  1. Ara sembla que ja no queda bé enraonar de revolucions. N’hauríem de dir la primavera catalana, que és una expressió “trendy” amb molt de “fashion”.
  2. Deixa’m felicitar-te per aquest recull-estudi psico-sociològic destinat a adaptar el nostre discurs a la idiosincràsia d’aquest poble tan particular com el francès. No has tractat gaire l’argument anti-espanyol, per anomenar-lo d’alguna manera. Em refereixo als aspectes, actuals o històrics, més rancis de la castellania dominant, com la corrupció generalitzada, la ridícula monarquia decadent o la elevació de la corrida com a art sublim i intocable, passant per la imposició històrica del castellà a d’altres llengües. Son temes que provoquen si més no un sentiment de comprensió de la nostra incompatibilitat amb la cultura i la tradició espanyoles. A aquesta amanida hi afegeixes un raig de complicitat de cultura-llengua entre Catalunya i França (“català i francès tenen el mateix origen”, “jo no mai hauria pogut anar a viure a Sevilla”, “em sento còmode a França”, etc.) i la cosa té sovint el seu efecte positiu.

    No tinc gran cosa més per afegir, sinó una dada més recent que pot afegir una dosi d’empatia addicional: la redacció de la nova constitució catalana. No en sabem gran cosa, però la intenció de que contingui una declaració d’estat republicà (primer capítol), seguida pels articles dels drets socials adaptats als problemes moderns (incloent una prohibició específica del sistema especulatiu financer que perjudiqui directament els drets de les persones a l’habitatge, etc.), un sistema judicial de proximitat, limitació dels mandats polítics, organisme anti-frau independent, etc. poden ser la demostració de que som un poble modern, que vol evolucionar sense les traves de la maquinària vella i decadent del regne espanyol.     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per rosercusso | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent