París-Barcelona

Comentaris sobre França

Cròniques franceses 11 ? Revolució pacífica i democràtica

8
Publicat el 30 d'abril de 2014
Acabo aquí aquesta tanda d’arguments adaptats a l’opinió francesa. Afegeixo una apreciació general sobre la presentació internacional del procés d’independència de Catalunya.

Un dels punts que cal clarificar ja sigui a Catalunya, a França o a Europa és la qüestió de la continuïtat d’una eventual Catalunya independent a la Unió europea (UE). En el cas francès, demostrar que es domina el tema és essencial. També cal una dosi de sentit comú. Destaco el fet que diversos investigadors francesos discuteixen sobre la qüestió amb un balanç més aviat positiu. Entro doncs en el punt 10 i darrer de la meva llista:

10-    La qüestió europea i l’esclat dels estats preocupen als “grans” països. Per què voleu posar noves fronteres? I si tothom vol separar-se? Sortireu de la UE! L’argument de les fronteres és el més fàcil de rebatre. Si la UE ja ara relativitza les fronteres per què no ho faria amb les catalanes? A més a més, quan es tracta d’estats de talla mitjana, la frontera és sinònim de mosaic, de flexibilitat, de proximitat entre institucions i ciutadans. Necessitem un estat per a la sobirania cultural, lingüística i econòmica d’inversió productiva i social segons el model que voldran els catalans. Es una reivindicació legítima.

Què tothom es voldrà separar a Europa? Doncs no, no hi ha desenes de “regions” que es volen separar. Hi ha diversos moviments dins de territoris diversos. I si fos el cas, que no en tenen dret? Per què el “statu quo” seria millor? Per a qui? Aquí funciona el famós “relativisme francès”: si tot és construït el que tenim avui a Europa també no?

Queda la qüestió de la suposada sortida de la Unió europea. Tradueixo un text que he enviat a una televisió francesa. “El vostre reportatge assenyala que Catalunya sortiria de la UE en cas de secessió sense especificar la base legal d’aquesta afirmació. De fet, la UE no té una norma concreta que reguli l’ampliació interna. Per aquesta raó es podria aplicar la Convenció de Viena (1978) que estableix el principi de manteniment dels drets i obligacions adquirits prèviament (quan es formava part de l’Estat espanyol, per exemple) en els estats successors (el català)[1]. També es pot esperar que les decisions preses a la UE siguin essencialment polítiques i de sentit comú en el cas d’una possible independència de Catalunya. ¿Es buscaria sacsejar la zona euro amb la suspensió d’aquesta moneda a Catalunya quan Andorra, Kosovo, Mònaco, Montenegro, San Marino i el Vaticà operen amb aquesta divisa sense formar part de la unió monetària? De la mateixa manera, la ciutadania europea és un dret individual adquirit per tots els catalans que no seria fàcil de retirar. De fet, en nom de l’estabilitat, és la UE que tindria el màxim interès en refermar la continuïtat de l’ordenament jurídic europeu a Catalunya”.

Per acabar penso que en general, i a França en particular, no s’ha de tenir por de parlar de Revolució catalana pacífica, popular, inclusiva i democràtica. Popular perquè la iniciativa ho és i perquè el moviment és majoritari sobretot si es compara amb el de l’oposició. Democràtica per la voluntat de votar, pel respecte que es té de l’oposició i perquè ens reconeixem com un sol poble: inclusiva doncs. Som un sol poble, cal repetir-ho davant certes declaracions de polítics sobre “la seva gent”. Som una sola gent. I pacífica: si s’és democràtic i popular, si s’és inclusiu i respectuós de les posicions polítiques diverses forçosament s’opta per la pau. Per això cal resistir a les provocacions físiques i verbals, a les idees de suposades separacions internes segons origen o llengua.

Encara no s’ha trobat un nom a la nostra revolució com hi hagué la dels clavells… La nostra és la dels llibres i les roses? La de la paraula i del crit si cal? La de les urnes i la manifestació?

No explotem prou l’associacionisme, la democràcia directa, la solidaritat i el caràcter participatiu dels catalans: hem d’explicar què fem, com ens organitzem… Això no és una quimera revolucionària: hi ha una voluntat ferma de viure millor. M’agrada molt el que diu en Joan-Lluís Lluís als indecisos: “entre dos futurs, no veig cap possibilitat de dubtar, perquè si bé la independència obriria molts interrogants, la no-independència els tancaria tots”[2]. Independència és futur.


[1] L’Article 34 que l’Article 4 no limita del tot perquè no hi ha “normes relatives a l’adquisició de la qualitat de membre” en el cas d’una ampliació interna d’un estat on els ciutadans ja tenen la condició de ciutadans europeus, estan protegits per la Carta dels Drets Fonamentals, no estan subjectes a les fronteres, etc. http://legal.un.org/ilc/texts/instruments/francais/traites/3_2_1978_francais.pdf

Veure també www.elclauer.cat

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cròniques franceses 10 ? Arguments i paranys

0
Publicat el 16 d'abril de 2014
En les dues cròniques precedents he proposat i adaptat a l’opinió francesa sis arguments favorables a l’independentisme català. Continuo amb tres més. Deixo el desè per a la darrera crònica.

1-  L’opinió francesa reacciona a la internacionalització del procés català. Els mitjans de comunicació es comparen i comparen les notícies difoses en els diferents països i suports. Es així que es pot constatar que la majoria de periodistes, sobretot els anglòfons, han estat més reactius al procés català que no pas els francesos. Això comença a canviar: en un món globalitzat si Le Monde no parla d’un tema que interessa, es cercarà la informació a un altre lloc! Internacionalitzar el procés és essencial. De fet, com més reacció hi ha, més probable és que la cobertura sigui variada i plural, influint els més “tancats”.

2- Si l’opinió francesa varia segons sigui republicana clàssica o lliberal; progressista o conservadora, cal buscar-hi aliats puntuals, actituds obertes dins de cada sensibilitat. Això porta a evitar una posició política massa precisa (l’independentisme és a més a més transversal) tot i apuntant però certs atributs generals. S’han destacat el tarannà europeu (i també crític) dels catalans i llur voluntat democràtica. Hi ha la construcció d’una república del benestar. A partir d’aquesta base, ¿per què no convidar intel·lectuals i politics interessats a que ens “aconsellin”? No és un gest retòric i es pot fer amb altres països. Estem construint un estat, volem discutir sobre les altres experiències.

3-    A França l’argument del dret à l’autodeterminació no qualla del tot. Queda en part atrapat entre l’acusació de nacionalisme/populisme i la necessitat de demostrar internacionalment que s’és una nació. Aquí, hi insisteixo, s’ha de comparar Espanya amb la Suïssa (igualtat entre nacions) que mai no ha estat ni vol ser i, ho afegeixo ara, s’ha de comparar Catalunya a Dinamarca o  Holanda, és a dir, parlar d’igualtat dins d’Europa. M’explico.

He llegit centenars de comentaris sobre l’independentisme català a diversos blocs francòfons. El dret a decidir no articula gaire els debats, ho fa el caràcter català de Catalunya. Es una perspectiva propera a l’espanyola que s’adapta bé a la tendència francesa a discutir primer sobre el fonament d’una opció i només després sobre l’eventual vot. Al costat dels arguments més grollers sobre els espanyols oprimits que no poden estudiar llur llengua a l’escola i els catalans que s’inventen una nació amb les polítiques lingüístiques, hi ha una posició més subtil: Catalunya seria intrínsicament i històricament bilingüe i binacional o si més no d’identitat dual o múltiple[1].

Crucial, aquest punt s’insereix no només al discurs de C’s, del PP i de bastants francesos per a afeblir la legitimat del referèndum, el trobem també en cert independentisme francòfon que creu que així defensa el caràcter tolerant dels catalans[2]. L’equivalència entre Catalunya i Dinamarca és un bon antídot. Si la població catalana és variada també ho són les de totes les nacions europees incloses Castella, Dinamarca o Noruega. Això no els impedeix d’integrar-ne els immigrants com a castellans, danesos o noruecs. Ho són (i en parlen la llengua) les generacions següents. Tretes certes especificitats, ¿seria aconsellable mantenir un estatut o ciutadania (dret, llengua, educació o fiscalitat) diferent per als immigrants i llur descendència? Si Catalunya és equivalent a les altres nacions europees occidentals la resposta és que no. Si es considera, com el PP o C’s, que som una excepció, la cosa es complica.

En aquest context, penso que, amb els francesos, cal recordar sempre el principi d’igualtat segons llur lògica en allò que volem: si Catalunya es veu i es presenta com una Dinamarca, Catalunya consolida el seu dret a decidir. Si es deixa tractar de binacional, ¿per què una regió mig-espanyola hauria de votar una eventual secessió? Per egoisme econòmic?

 

Una precisió: no és casualitat que la mesura de la “identitat nacional dual” (“sentir-se tan espanyol com basc”, per exemple) l’hagin desenvolupada sociòlegs i organismes estadístics espanyols[3]. Ni és casualitat tampoc que estigui especialment destinada a les nacions sense estat: Escòcia, Quebec, País Basc, Països catalans… Primer, la resposta ”em sento tan espanyol com madrileny” no té gaire sentit i sobretot no té cap incidència. Segon, no es pregunta mai sobre el sentiment espanyol davant l’argenti o el senegalès (curiós no?). I en fi, l’opció “em sento tan espanyol com català” tindria moltes menys respostes si es posés “castellà” (veritable nació) en lloc d’espanyol (terme ambigu)[4]. La dualitat, fal·laciosa i inflada artificialment, per als unionistes no deixa de ser un regal. Els veiem el 12 d’octubre a Barcelona amb el símbol d’un cor meitat espanyol, meitat quadribarrat, entre un públic, això si, que sembla més aviat sentir-se només espanyol.


[1] Es difícil saber si la insistència amb la qual es dirigeix el debat cap aquests temes no és organitzada per certs blocaires, francesos o no.

[2] Si bé alguns blocaires diuen que la submissió del català al castellà en l’espai públic és el resultat d’una política d’assimilació (franquisme) que perdura (llei Wert…), s’assenyala també (i sovint) que aquesta castellanització il·lustra fins a quin punt no es vol “imposar” el català, traient així el bilingüisme actual de la llista de politiques d’assimilació més eficaces. Aquesta tendència es troba també en català i a Catalunya.

[3] Juan Linz, Luis Moreno, el Centro d’investigaciones sociologicas a Madrid (CIS).

[4] Cussó, R., Garcia, Ll., Grande, I. i Padró-Solanet, A. “La identitat dual: en lloc d’espanyol, s’hauria de dir castellà”, Àmbits de Política i Societat Revista del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, 2013,
http://ambitscolpis.com/2013/11/14/1160/
Molts dels que trien l’opció dual (sentir-se alhora català i espanyol) diuen també que per a ells “espanyol” es referix a una situació administrativa. No són doncs “binacionals”. Veieu l’article d’en Jordi Argelaguet “Subjective National Identities in Catalonia”, Nationalism and Ethnic Politics, Vol. 12, 3-4, 2006, pp431-454.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cròniques franceses 9 ? Arguments i escletxes

2
Publicat el 10 d'abril de 2014

Una posició ferma, insistent i evitant l’auto-justificació i la queixa, és el primer punt per a abordar l’opinió francesa. Segon: evocar els drets individuals. No només pel que fa el dret a decidir sinó com a metàfora de la igualtat entre Catalunya i Castella/Espanya. En un divorci cal reconèixer els mateixos drets a les dues parts. Evitem així la qüestió de la nostra existència prèvia i mil·lenària que molesta sovint a intel·lectuals i opinadors. El que fem és reivindicar l’equivalència i això no es pot negar amb retòriques relativistes: o totes les nacions són “construïdes” o cap. Tercer, cal desfer la comparació implícita d’Espanya amb França. Millor comparar Espanya amb Suïssa. L’estat espanyol és un fracàs en aquest sentit. Malgrat el seu caràcter multinacional, no és, no ha estat ni vol ser una Suïssa. No hi ha voluntat política ni base històrica i cultural. I sobretot, ¿qui vol formar part d’una entitat amb la qual es té un passiu tan negatiu, si es pot tenir un estat propi?

Continuo amb tres propostes més.

4- L’opinió francesa és sensible a les explicacions intel·lectualitzades: per exemple, paga la pena entretenir-se a marcar la diferència entre nació i nacionalisme. La nostra reivindicació de ser una nació o entitat equivalent (i no el tros d’una altra) NO vol dir necessàriament que abonem el nacionalisme. Seria com dir que una persona que reivindica els seus drets individuals és forçosament individualista. En el nostre cas, primer, ser una nació és una condició del reconeixement internacional del dret a l’autodeterminació: per a poder votar hem de demostrar que som un poble. Segon, l’objectiu de l’independentisme català és crear un estat propi perquè hi ha una altra nació (la castellana) que pilota l’estat existent. Es la reacció al nacionalisme castellà que en part alimenta l’independentisme, que no s’hi redueix. No oblidem de remarcar que el moviment independentista català té una història llarga. No és una flor d’estiu de la crisi econòmica –he de dir que l’argument de la crisi ha baixat molt en la premsa francesa.

5-  El principi francès d’igualtat/uniformitat pot ser adaptat a la nostra critica del dèficit fiscal. La solidaritat dins d’un estat es basa en general en la redistribució de les rentes entre les persones: de les més riques cap a les més modestes i no entre les nacionalitats o comunitats autònomes (CA). ¿A França s’acceptaria que una CA sigui globalment més taxada i globalment menys considerada que les altres? És a dir, que rics i pobres d’una CA rebin menys serveis/inversions que els que reben rics i pobres d’una altra CA? Això no és solidaritat, és desigualtat organitzada territorialment i per origen de les persones. Amb aquest argument però no discutim la uniformització. I és aquí on cal trencar sempre amb la comparació implícita d’Espanya amb França. Parlem d’un sistema on hi ha nacions (entitats) diferents dins d’un estat comú i on una d’aquestes nacions fa una política de desigualtat. Evidentment hi ha l’escull del “sou una regió”. Hem d’insistir en el punt número tres ja esmentat: comparem Espanya amb Suïssa.

6- Si a França es critica la creació de noves fronteres, es pot demostrar que seran menys importants amb la creació de l’Estat català. Tenim aquí arguments forts. Amb una Catalunya independent hi haurà el passadís ferroviari de la Mediterrània. Hi haurà més intercanvi i inversions amb França (SNCF, per exemple). A més a més, la Unió europea suavitza les fronteres, en principi. En aquest context, Catalunya seria probablement una bona aliada de França donant més pes als països llatins i del mediterrani, que esdevendrien més nombrosos. En fi, un mosaic és més flexible que una peça única: la “frontera” política esdevé sinònim d’adaptabilitat i d’articulació.

La setmana que ve presentaré els darrers 4 punts. Primer: la internacionalització de la nostra causa té un efecte indirecte a França. Les altres premses estan més a l’aguait i això provoca reacció. Segon: cal prendre en consideració la diversitat francesa buscant aliats puntuals. Tercer: analitzaré perquè el dret à l’autodeterminació no qualla del tot (magrat l’argument democràtic, dels drets individuals, de l’equivalència Catalunya-Castella/Espanya) i com buscar escletxes. En fi, hi ha la qüestió legalista i europea i l’esclat dels estats que tan espanta els “grans” països.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cròniques franceses 8 ? Escletxes i arguments

4
Publicat el 1 d'abril de 2014

La República francesa ha evolucionat del gaullisme al liberalisme cosmopolita. Sempre nacional-francesa (assimilació de les altres cultures històriques), sempre universalista (generalització de les idees locals) però ara sota el prisma d’un cert relativisme (tot és construït, no hi ha principis essencials) que curiosament també és universalitzat. Malgrat els contraexemples, el nacionalisme s’identifica amb l’extrema dreta, ni les lluites anti-colonials se’n salven. La pràctica democràtica i el pluralisme queden sovint matisats per certes idees revolucionàries: pel bé del poble si cal s’ha de prescindir del poble. A això s’hi afegeix la por al populisme.

La tensió social és palpable: entre elits i classes populars, entre centre (París) i “perifèria”, entre ciutadans del món i republicans clàssics. Les declaracions emfàtiques en favor dels valors republicans tradicionals (la laïcitat, per exemple) contrasten amb el poc seguiment que se’n fa. França és troba en un moment complicat. Els dos partits dominants no podent trencar completament amb el passat, tot i proposant una ciutadania abstreta, sense nació, si no és la francesa implícita. Aquests mateixos partits semblen ignorar el clam d’una abstenció cada cop més gran.

Aquesta context no és en principi massa favorable al procés català. Pot ser vist com nacionalista (essencialista, dretà) pels “lliberals-progressistes” i com trencador de la “igualtat” que la uniformitat assegura, pels republicans. Hi podem sumar la influència de la diplomàcia espanyola (els catalans són rics i insolidaris) i el centralisme de les ciències socials: la legitimitat de les nacions no franceses no es reconeguda per cap escola científica rellevant.

Els catalans som més aviat lliberals (en el sentit polític del terme), pluralistes. També molt arrelats en les nostres tradicions. Drets col·lectius i individuals no són incompatibles. La visió del nacionalisme varia segons que sigui imperialista o emancipador. Tanmateix, la nostra obertura ens juga de vegades males passades. I poca gent s’aventura a l’avaluació dels estralls causats per tants anys de dominació espanyola[1]. Però tornem al nostre objectiu: quines són les escletxes del pensament francès on podem fer fructificar la nostra causa? Amb quins arguments adaptats? –atenció! parlo sempre del que he anomenat l’opinió francesa, els intel·lectuals, politics, periodistes… Començo amb 3 dels 10 punts que discutiré per acabar aquesta tanda de cròniques:

1-    Una qüestió prèvia: davant un (ex)imperi, una república universalista, cal ser ferm. Pot sorprendre però és més fàcil convèncer o com a mínim ser escoltat si s’adopta una posició segura i directa[2]. L’auto-justificació és fatal. Sense perdre el somriure ni les bones maneres, cal marcar un “de tu a tu”. No paga la pena queixar-se ni buscar entendrir. Anar-hi, anar-hi i anar-hi. En aquest sentit podem veure que la premsa francesa s’està obrint. Hi ha articles inimaginables fa només uns mesos[3]. Per mi, és el fruit de la nostra insistència i de l’afirmació sense complexos.

2-    Els drets individuals tenen cada cop més espai en la societat francesa fruit del desgast del model republicà tradicional. Podem així, per exemple, fer referència a la metàfora del divorci on es reconeix l’existència de dos individus (nacions) diferents, de ple dret, que es separen. Aquest argument no és essencialista tot i que implícitament diem que Catalunya és un subjecte polític del mateix calibre que Espanya. Es aquí on cal ser subtil: es tracta, de fet, d’un divorci entre Catalunya i Castella. Això evita que se’ns pugui dir que no som un individu que divorcia, sinó el braç o la cama d’un cos que volem mutilar (Espanya)… Catalunya i Castella són dues entitats diferents. Castella ha usurpat el terme “Espanya” que vehicula la seva cultura, llengua, dret, etc.[4]. En fi, la metàfora del divorci és útil perquè també s’ha intentat negociar moltes vegades per a mantenir una certa convivència, sense èxit des de fa temps.

3-    El relativisme fa que el canvi de perspectiva política sigui més ben acceptat. Cal recalcar l’especificitat de la nostra situació. Nosaltres no comparem Espanya a França. De manera implícita, comparem Espanya a Suïssa. L’Estat espanyol es podria haver pres seriosament la seva multinacionalitat. No ho ha fet ni voldrà fer-ho. Ja fa 40 anys que Franco és mort i mai no ho ha intentat acostar-se ni d’un mil·límetre al model suís, ben al contrari. Dit d’una altra manera: demanem als francesos de sortir de llur context i mirar-nos com uns ginebrins (francòfons) a qui se’ls imposa l’alemany des dels cantons germànics i per a qui “suís” esdevé sinònim de germànic –inimaginable no?[5] En aquest sentit, podem preguntar-nos, com Espanya pot englobar-nos a tots si és sinònim de Castella? Cal fer entendre que Spain is not France. No treu que França no es pugui criticar també, clar, però en el seu propi context.


[1] Víctor Alexandre, Quim Gibert, Bernat Joan, Francesc Roca, Jacint Ros i Toni Strubell (coord.), L’autoestima des catalans, Editorial Pòrtic, Barcelona, 2003.

[2] Albert Pont també parla d’aquesta qüestió a Delenda est Hispania, Viena Edicions, Barcelona, 2012.

[4] Garcia, Lluis i Grande, Imma, L’invent de l’espanyolitat, Fundació Catalunya Estat, Barcelona, 2012.

[5] A Suïssa no hi ha una “llengua suïssa” mentre que tampoc hi ha una llengua comuna obligatòria.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari