París-Barcelona

Encara em sembla que el veig i el sento, el senyor Menéndez. Afable, simpaticot. Només li va faltar donar-me un copet a l’espatlla. Vagi a veure els Amics de la UNESCO a Barcelona, em va dir, els catalans tenen molts diners. Digne d’un alt diplomàtic? O “lògic”? Pel que fa el personal internacional espanyol, a la Secció de llengües de la UNESCO, secció destinada a la promoció de les llengües maternes al món, hi treballava una salamaquina contrària convençuda de la política d’immersió lingüística a Catalunya. Així m’ho va fer saber. En una altra ocasió, un col·lega m’explicà com un madrileny treballant als esdeveniments artístics li havia advertit que els catalans (em coneixia) som com els jueus. Llàstima que el meu col·lega no li va demanar que si nosaltres som els jueus, els espanyols què serien llavors en la repartició de “rols”?

He tingut altres ocasions de veure com els membres del cos diplomàtic espanyol i altres espanyols (no tots, clar) fomenten la imatge de rics i d’insolidaris que se’ns atribueix sovint als catalans. I no dubten, si poden, de bloquejar les nostres reivindicacions. Aquest fenomen també l’he estudiat científicament en un article sobre, entre altres, l’acció espanyola a la Societat de Nacions. Ironia o burla, a aquella època es va donar la direcció de la Secció de Minories a un diplomàtic de la dictadura de Primo de Ribera que reprimia la cultura catalana. Un tal Manuel Aguirre de Càrcer, el pare d’en Patricio ja anomenat[1]…

El segon origen del biaix en la percepció que es pot tenir de nosaltres com a poble a França és que els periodistes que treballen sobre l’Estat espanyol ho fan sovint des de Madrid. Ho il·lustro amb dos exemples recents. Per a informar sobre la quantitat de manifestants el 10 de juliol del 2010 a Barcelona, el diari Le Monde va donar les dades d’El País sense altre contrast: segons ells hi havia mig milió de persones[2]. No obstant això a França és quasi bé obligatori de donar dues dades: la de la policia i la dels organitzadors. No van aparèixer ni l’una ni l’altra. El segon exemple és sociològic. La periodista corresponsal a l’Estat espanyol per Le Monde sembla que no conegui gaire Catalunya: “Per a que la Via catalana (…) cap a la independència sigui un succés i que cap porció del recorregut, llarg de 400 km, no quedi buit, centenars de catalans han demanat un dia de festa i agafat llur cotxe per fer 100, 200, de vegades 300 km cap al sud de Catalunya”[3]. Clar, a Madrid l’11 de setembre no és festiu…

El tercer biaix informatiu prové del món científic. En una recerca bibliogràfica exploratòria a la biblioteca de la Fundació de ciències polítiques de Paris[4] el terme “nacionalisme” és combinat amb espanyol 6 vegades, cap amb castellà, 27 amb francès. Quan es tracta del País Basc i de Catalunya trobem 157 i 127 entrades respectivament. El nacionalisme de les majories (la castellana per a nosaltres) que piloten l’estat en context multinacional és quasi bé sempre omès. El de les nacions minoritzades seria l’origen dels problemes. La perspectiva és ¿què li passa Espanya amb Catalunya? I no l’inrevés. La història, la cultura, la continuïtat política dels Països catalans no és el punt de partida, té molt poc espai en revistes i publicacions acadèmiques.