París-Barcelona

Comentaris sobre França

Cròniques franceses 4 ? Nacionalisme i extrema dreta

6
La identificació a França del nacionalisme a l’extrema dreta és probablement el factor que afecta més la percepció de l’independentisme català en aquest país, encara que sigui indirectament. Podem evitar la paraula nació en la nostra comunicació –de vegades difícil ja que la condició de nació és un element important per al dret internacional a l’autodeterminació. Podem utilitzar el terme poble i recordar els principis democràtics. No n’hi ha prou. Libération o Le Monde poden, per exemple, criticar la política nacionalista del govern a Rússia sense anomenar el dret de decidir de cap dels pobles que hi puguin ser oprimits.

D’on ve aquesta identificació tan radical? Deia a la crònica precedent que una reivindicació corsa d’igualtat lingüística podia ser atacada perquè trencaria la igualtat republicana (particularisme nacional contra universalisme francès, malgrat la paradoxa), però no perquè se la considerés forçosament d’extrema dreta. Segons el meu parer, aquesta posició més “moderada” no incorpora la dimensió “extrema dreta” fins als anys 1980 i no durant o immediatament després de la Segona guerra mundial, com es podria imaginar. Potser perquè el sentiment nacional podia ser reivindicat tant per la Resistència com per la Col·laboració amb els alemanys, de manera diferent sens dubte. I la Col·laboració (nacionalista) podia ser certament de dreta però de vegades també socialista. Això pot explicar que després del conflicte, i malgrat els empresonaments i les execucions, hi hagués a França una certa reconciliació “nacional”, amb amnisties i retorns sorprenents[1].

Durant els anys 1950 i 1960, el nacionalisme continua no suposant una única variant ideològica, es conjuga amb posicions diferents perquè hi havia (hi ha) diferents menes de sentiment col·lectiu. Les lluites anticolonials són l’exemple més notable de moviment col·lectiu que agafa la forma nacional(ista) com via moderna i intel·ligible d’expressar-se i fer-se reconèixer internacionalment davant l’imperialisme/nacionalisme que domina fora del seu territori o que assimila altres cultures.

Aquesta percepció més flexible del fet nacional, ja limitada a França per l’universalisme, canvia a partir de l’any 1986. El Front Nacional (FN) guanya 33 escons (5,7%) amb el restabliment del sistema electoral proporcional (retirat més tard). Es diu que François Mitterrand, llavors president, va voler dividir el vot de la dreta per a afavorir el PS. La cosa no havia d’anar més lluny. Ajudat per les declaracions abruptes del seu president, l’FN esdevenia l’espantall ultradretà i sobiranista que, de passada, podia ajudar a valoritzar les politiques de “globalització” dels anys 1980, quan el keynesianisme deixava pas al liberalisme més cru de Reagan i Thatcher. Veient-se potser guanyador en el nou joc, l’Estat francès participa en la desreglamentació comercial i financera internacional (Unió europea, OMC) –treta l’excepció cultural– i modera, en part, el republicanisme tradicional i Gaullista. La posició nacionalista francesa (explícita) es deixa a l’FN essent definitivament identificada a l’extrema dreta mentre que les posicions nacionals (o col·lectives) dels pobles sense estat, ja considerades particularistes, esdevenen, à més, sospitoses d’extremisme.

Aquest escenari pot semblar força negatiu per a una discussió sobre l’independentisme. Però de fet, podem assenyalar també una primera esquerda: ¿No és en aquesta nova etapa que la Carta de les llengües minoritàries serà potser ratificada? Hi tornaré més endavant.

Mentrestant podem demanar-nos ¿què van fer els republicans més clàssics i nacionals francesos? Els Gaullistes influencien a l’interior de l’UMP, els d’esquerres dins del PS o amb el partit de Jean-Pierre Chevènement. Són sobiranistes, centralistes, partidaris de la laïcitat forta, més o menys liberals. Els comunistes són més proteccionistes tot i rebutjant en principi el nacionalisme, cosa que potser enterboleix llur missatge per a molts francesos educats en el republicanisme clàssic. Alguns assenyalen que és així com l’FN ha aconseguit recollir gran part del malestar antiliberal… Tema complex. Tornem al qüestió que ens ocupa: ¿com podem evitar l’amalgama entre drets col·lectius i extrema dreta?


[1] Un exemple: condemnat per col·laboració amb el nacionalsocialisme, en Georges Albertini fou amnistiat el 1948 pel president de la República, Vincent Auriol, que li demanà de tornar, amb discreció, a la seva feina amb el Partit socialista (PS) de l’època. De fet, Albertini fou un dels assessors de polítics més influents dels anys 1950 fins pràcticament la seva mort al 1983. Evolucionant cap al liberalisme, partidari de la Unió europea, podia ser criticat per una dreta nacional(ista) d’antics resistents o pels comunistes, proteccionistes també. http://fr.wikipedia.org/wiki/Georges_Albertini

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cròniques franceses 3 – Entre relativisme i universalisme republicà

5
Deia en la crònica precedent que a França hi domina, en general, una visió universalista de certs valors sociopolítics, sobretot la igualtat republicana, la laïcitat… Universalisme relativament consensual en els partits que tenen opció a governar, el Partit Socialista (PS) i la Unió per a un Moviment Popular (UMP) i en l’opinió publica parisenca: intel·lectuals, universitaris i mitjans de comunicació que són l’objecte de les meves observacions.

Deia també que es tendeix a pensar que el propi punt de vista, tot i ser local, pot ser generalitzat, sobretot si els arguments són lògics i ben fonamentats. Catalans i francesos, però, no vivim aquesta tendència de la mateixa manera. El ciutadà d’un país “dominat” sap que el seu punt de vista competeix amb el dels altres i tendeix a separar el pensament propi del global –sense deixar de formar-ne part des de la seva especificitat[1]. El ciutadà d’un país que “ha dominat” o domina també pot ser conscient del caràcter específic de la seva posició, però de manera més teòrica, tendint a concebre una aplicació àmplia del seu pensament. Dins de l’estat, a les colònies o com a potència mundial, la República francesa ha decidit per altres pobles tot i considerant que les seves decisions superaven els particularismes. Gràcies a un cert formalisme, aquest universalisme és com el mètode científic: és més fàcilment vist com “no-cultural” (no-nacional o neutre) tot i que no ho és.

Se’m pot objectar que com és possible que això passi al bressol del relativisme, del pensament postmodern? Segons el relativisme, els fenòmens socials no són necessaris o naturals, justificats per una predestinació històrica o per la biologia –posició dita “essencialista”. Les nacions, les diferències entre homes i dones, les religions, etc., són construïdes. En part alliberador, aquest plantejament introdueix una contradicció: pot l’enfocament relativista ser universal? Si se l’erigeix com a tal, no es cauria en l’essencialisme? Analitzada i criticada per la filosofia des de fa temps[2], la postura relativista no deixa de ser molt present a França. El relativisme travessa l’ensenyament de la mateixa manera que ho fan els principis republicans. La laïcitat pot ser a la vegada relativa (producte històric i social que de fet no es respecta del tot i per tot) i invariable (sacralitzada en una posició única).

Entreveiem així una cosa que pot ser a vegades difícil de copsar: l’assimilació dels corsos amb la llengua francesa pot ser al mateix temps una política discutible (i la ministre de cultura fa una pirueta relativista[3]) i una política de recerca universal d’igualtat que la llengua francesa facilita (i és per això que la mateixa ministra la justifica). L’escletxa oberta per aquesta discussió ens pot animar a plantejar preguntes “insòlites”: ¿l’ensenyament en cors a Còrsega com ho és en francès a París no seria una versió més justa de la igualtat? Es aquí on un altre element s’incorpora: aquesta versió de la igualtat seria nacionalisme, trencament de la República que uneix tothom. Potser hi ha contradicció lògica, però no política: la igualtat republicana és francesa. No és ni corsa ni bretona. De francesos ho són tots, de bretons no. Cherchez l’erreur[4].

Evidentment no tothom comparteix (tots) els valors republicans ni la manera d’aplicar-los. Però manifestar desacord és difícil i arriscat. La conseqüència principal pot ser l’expulsió del món de les opinions tolerables. Com? Associada a la insolidaritat, la dissensió nacional (o simplement cultural) ho és també a l’extrema dreta. Punt que s’ha de retenir per a entendre la visió que es té del l’independentisme català i escull per al nostre argumentari encara que evitem la paraula nació.

En breu, si l’independentisme (o una “simple” igualtat lingüística) qüestiona com a mínim un principi considerat com universal, la igualtat republicana, n’hi un altre més recent i ambigu, però insistent, l’“anti-nacionalisme”. Desenvoluparé aquest punt en la propera crònica.


[1] Joan Maragall, La independència de Catalunya, Albi, 2010.

[2] Jürgen Habermas, Der philosophische Diskurs der Moderne, Suhrkamp, Frankfurt am Main, 1985.[3] Per exemple, cal respectar el cors encara que no sigui “útil” ja que, seguint el mateix argument, el francès podria desaparèixer davant l’anglès, llengua molt més emprada: http://www.lexpress.fr/region/aurelie-filippetti-les-langues-regionales-nous-enrichissent_1317942.html

[4] El debat és quasi bé inacabable. Relativista, un francès pot dir que acceptaria que la unió republicana es fes en cors, per exemple. Podreu pensar que ho diu perquè l’execució de la seva renúncia és improbable, però de fet pot estar-ne realment convençut: la República teòricament no és “nacional”, és social… 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cròniques franceses 2 – Internacionalitzar el procés: traduir o adaptar?

9

Dues persones discutint del moviment independentista català des de la mateixa base cultural no hauran de definir, per exemple, els termes utilitzats: totes dues en donaran implícitament el mateix sentit o, si més no, en coneixeran l’ús habitual. No serà així si les dues persones s’han format en contextos diferents com és el cas d’un català i un francès.

La majoria de francesos tenen un coneixement limitat dels Països catalans. I no és només una qüestió de coneixement. Llur posició integrarà també certs pressupòsits, conscients o no. Només el nostre interès per llur marc històric, social i polític ens permetrà no ja explicar sinó adaptar els nostres arguments, desestimant certes postures que en principi ens semblaven bones, buscant-ne de noves. Des d’aquesta perspectiva, l’esforç som nosaltres que l’hem de fer si volem convèncer o com a mínim discutir positivament de la independència catalana amb persones de fora de Catalunya. Els nostres coneixements i pressupòsits també s’han d’analitzar. Ho il·lustraré amb algunes anècdotes personals.

Sóc membre del comitè editorial d’una revista francesa que tracta de temes internacionals, d’educació i de cultura. Som una dotzena d’investigadors que ens trobem dos o tres cops a l’any a París. El que relataré aquí passà en una reunió al 2010. Uns dies abans s’havia parlat a França de la llei sobre el cinema en català. Un dels membres del comitè, una professora francesa, m’expressà, amb tota naturalitat, el seu escàndol davant d’aquella temptativa de voler imposar el català al 50% de les pel·lícules. No em va sorprendre el comentari (en consonància amb el punt de vista de moltes persones del seu mateix grup social i professional), ni tant sols el fet de dir-m’ho a mi sabent que sóc catalana (no m’he presentat mai ni he deixat mai que se’m presenti com a espanyola). El que em va sorprendre (relativament) és que m’ho digués pensant-se que jo també desaprovaria la llei del cinema.

No és l’única vegada que he tingut aquesta mena d’experiència. Quan, també al 2010, Solidaritat Catalana per la Independència va guanyar quatre escons al parlament, un col·lega de la Universitat Paris 8 em va demanar si no estava preocupada davant d’aquell ascens nacionalista. En una altra ocasió, en el context d’una reunió del departament de sociologia de la mateixa universitat, parlant de la manifestació històrica de l’11 de setembre del 2012, no em vaig poder reprimir el plaer de dir que hi havia participat. Ben contrariada, una col·lega va exclamar: no pot ser!

D’entrada, aquestes persones van creure que jo pensava com elles. Es una reacció bastant corrent per dues raons principals. Primer, no s’és de la mateixa nacionalitat però s’és col·lega, la professió comuna suposant sovint posicionaments politics o socials propers. Segon, no es percep necessàriament el pensament propi com un pensament específic, sobretot pel que fa els aspectes lògics i ètics. Es pot pensar que una argumentació consistent no és ni anglesa ni portuguesa, és senzillament òbvia. Tothom hi pot adherir, sigui d’on sigui, i un s’espera més aviat aquesta adhesió i no pas el contrari. Partint d’aquí, puc considerar que la sorpresa la van tenir els meus interlocutors quan jo afirmava que sóc favorable a la llei del cinema, voto “nacionalista” i vaig a manifestacions per la independència de Catalunya… Malgrat el fet que l’obstinació dels catalans és ben coneguda, aquests col·legues, amb el “benefici del dubte”, van suposar que jo no era una d’aquestes nacionalistes, aspecte molt negatiu per a ells, integrant-me així en llur perspectiva.

Aquesta manera d’entendre la meva experiència pot ser interessant perquè ajuda a evitar reaccions contraproduents. Hi ha un malentès que es produeix també en altres contextos socioculturals. Tot i així, he de destacar un altre aspecte que reforça aquest malentès en el cas dels francesos i que el fa especialment dur. D’un país que ha estat un imperi colonial, que ha practicat i practica l’assimilació dels no francesos/no francòfons de l’estat, que manté una certa projecció internacional i que gaudeix (encara) d’una posició preeminent en les ciències socials, els francesos tenen tendència a considerar llurs valors sociopolítics (especialment els de la República) com a universals. Es el que desenvoluparé en la propera crònica.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cròniques franceses 1 – Introducció

0

Avui començo aquesta sèrie d’articles que aniré completant al ritme d’un o dos per setmana. Inscrivint-me clarament en l’objectiu primer de la nostra independència com a poble (el Principat i la resta dels Països catalans), voldria aportar la meva percepció de l’opinió francesa, assenyalant les dificultats que cal conèixer i evitar, sobretot a l’hora de la internacionalització del procés.

He llegit amb molt d’interès els escrits a Vilaweb de l’Eugeni Casanova o de la Marta Serra. L’estat francès serà un element clau en el moment de la nostra declaració d’independència i entendre què hi passa és molt important. Els lligams comercials poden influir positivament: la realpolitik continua essent un factor articulador de les relacions internacionals, però no n’és l’únic. Penso també que la Catalunya del Nord és important en el nostre moviment comú, més del que els catalans al Sud de la frontera semblen de vegades creure.

Dedicaré la propera crònica a una reflexió sobre l’esforç de re-enfocament que implica explicar un fenomen propi a persones d’una altra cultura. Seguiran diversos articles curts sobre els factors que, des del meu punt de vista, fonamenten la visió que té París de l’independentisme català, descrit sovint com un moviment originat per la crisi econòmica. No abonaré el pessimisme perquè la percepció està evolucionant, encara que lentament. Es tractarà d’un realisme sà per a poder millorar els nostres arguments.

He viscut vint anys a París. He treballat deu anys a la UNESCO i des del 2004 sóc investigadora[1]. Des d’un punt de vista subjectiu però de primera mà, parlaré aquí d’allò que conec millor: del món universitari i de la recerca, dels col·legues i altres intel·lectuals, persones de classe mitjana/alta, més aviat d’esquerres, sense deixar de banda alguns conservadors o altres professions. Formen part de l’opinió pública parisenca juntament amb diaris com Le Monde o Libération, les cadenes de ràdio i televisió amb més abast, els esdeveniments que promociona l’ajuntament, els temes més esmentats pels polítics… L’opinió dels pobles no francesos (corsos, catalans, bretons, etc.) no tenint pràcticament cap espai a París, l’evocaré si s’escau a partir d’altres fonts.

Anem al punt de partida: per què el moviment independentista català desperta poca empatia? Els qui vivim a París rebem indiferència, condescendència i de vegades agressivitat quan en parlem. Però atenció, la indiferència francesa sovint no és el que sembla i l’agressivitat pot també ser la cara visible del dubte. Avanço aquí una observació de l’eurodiputat català Raúl Romeva que trobo molt adient. Me la va comentar en el marc de l’esdeveniment organitzar per Diplocat al juny del 2013 a París. Segons ell, si bé algunes opinions estrangeres no sembla que estiguin a favor de les reivindicacions catalanes, hem d’aconseguir que, com a mínim, no n’estiguin contra! Això és un objectiu realista que no descarta d’anar més lluny. I com diu en Victor Alexandre, no es tracta de justificar-nos una vegada més, sinó d’acabar d’enderrocar el mur dels nostres complexos, insistint i expressant-nos de tu a tu, tot i adaptant el nostre missatge a cada context.

Sintetitzo els cinc factors que fonamenten la perspectiva francesa que desenvoluparé més endavant: (i) a França es té una visió universalista (i no només universal) de certs valors sociopolítics, especialment els de la República; (ii) s’identifica el nacionalisme a l’extrema dreta sobretot des de les presidències de François Mitterrand (el nacionalisme francès implícit a la República és definitivament omès); (iii) l’assimilació lingüística i cultural seria garantia d’igualtat social fins i tot pel damunt dels valors democràtics (Revolució francesa); (iv) s’ignora en general la història dels Països catalans i les ciències socials estan molt centralitzades; (v) l’unionisme espanyol influencia l’opinió a través dels corresponsals de diaris i d’altres mitjans de comunicació francesos que treballen sovint a Madrid o en reprodueixen el punt de vista. Finalment, hi pot haver un factor complementari: la por als moviments independentistes o sobiranistes dins de l’estat. Si aquesta por existeix no se l’anomena i és aquesta omissió que comentaré.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Simposi, pregunta i data: de la defensiva a la iniciativa

0

El fet que el títol del simposi “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)” posi explícitament l’assimilacionisme castellà en el punt de mira historiogràfic ha descol·locat els que ens han vist més sovint “reaccionant” que “accionant”. Definir pregunta i data per al referèndum sobre la independència, malgrat les ambigüitats, ha estat la confirmació que hem abandonat definitivament la defensiva per a passar a la iniciativa.

Quan vaig veure que el Centre d’Història Contemporània de Catalunya organitzava un simposi intitulat “Espanya contra Catalunya” vaig sentir que aquest era un dels senyals més importants del llarg camí ja fet cap a la nostra emancipació com a poble. No vaig dubtar en proposar-hi una contribució (per a ser ressenyada) i ha estat un honor que fos acceptada.

La majoria d’estudis sobre el nacionalisme a la península ibèrica tracta de gallecs, bascos o catalans. El nacionalisme castellà, també analitzat, no ho ha estat de manera tan explícita, vist més aviat com l’esperó dels altres. Per altra banda, la historiografia catalana s’ha sovint sentit incòmoda amb el fet nacional. Quan era estudiant d’història a la UAB un professor criticà la celebració del Mil·lenari de Catalunya invocant un enfocament constructivista: les nacions no són essencials i necessàries, són “imaginades”[1]. Tesi interessant sens dubte, destinada a criticar l’imperialisme i a explicar els nacionalismes dels pobles colonitzats, però que no deixa de ser paradoxal per a aquells a qui, encara oprimits, se’ls relativitza llur imaginari tot i sent-los imposat l’imaginari (i de passada la sobirania) d’uns altres…

El fet de centrar-se en qui reacciona (Països catalans, Euskadi…) a l’assimilació desenvolupada per Castella ha pogut fer que els primers siguin més fàcilment vistos com l’obra d’actors i moviments “imaginant-se un poble” mentre que el caràcter col·lectiu de Castella roman intacte. Estudiant els mecanismes de la dominació castellana (texts, accions, impostos…) a partir de llur lògica, el simposi ha definitivament fet el pas de la reacció a l’acció, d’igual a igual.

De fet, és un dels senyals de l’abandó de la idea que el problema (o el tema de discussió) sigui el nostre encaix a l’Estat espanyol, autonòmic o federal. Les demandes de competències, l’ensenyament en català, etc. (molt importants) ho eren respecte una situació a partir de la qual es “concedien” coses. Espanya i el castellà eren comuns, els Països catalans i el català havien de demostrar llur existència, llur dret a coexistir. La ideologia del bilingüisme s’ha aprofitat d’aquesta tendència. I dic ideologia ja que el bilingüisme no existeix en les societats reals com l’especialització lingüística que vivim ho il·lustra (català a l’aula, castellà al pati, per exemple).

En la mateixa dinàmica ideològica, l’Escala d’Identitat Nacional Subjectiva (EINS),  amb la famosa dualitat suposadament nacional “em sento tan espanyol com català”, triada pel 33,3% de la mostra segons la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO)[2], ha popularitzat una idea falsa d’inclusió, aprofitant l’ambigüitat del terme “espanyol”  que pot referir-se a una península, a un estat o a la nació castellana[3]. Segons la interpretació dominant de l’EINS  només la suma espanyol/català manifesta cohesió social mentre que sentir-se només català és ser excloent, estar “contra”. El ministre espanyol Margallo no ha dubtat a titllar-nos de “pseudohistoriadors nacionalistes excloents”[4].

El simposi haurà contribuït a que puguem dir que som un poble sobirà a partir de la possibilitat de parlar no tant de nosaltres mateixos sinó d’allò que una altra nació ha fet, la castellana, plenament identificada com a tal, diferent de la nostra. Esperem ara, en el context del gran treball necessari per a preparar el referèndum, que no l’estudiarem els resultats de l’EINS com una informació “real” (tendint a justificar preguntes estranyes) sinó que mirarem (i reformarem) l’EINS des de l’acció, abandonant una perspectiva que no és la del nostre context nacional, social i cultural: espanyol (castellà) i català potser poden sumar en una filiació personal, col·lectivament és l’una o l’altra.


[1] Anderson, Benedict (1991 [1983]) Imaged communities: reflection on the origin and spread of nationalism, Verso, Londres.

[2] Baròmetre d’Opinió Política. 3a onada 2013.

[3] Garcia, L., i Grande, I. (2012) L’invent de l’espanyolitat. La construcció pseudocientífica de l’espanyolitat. Fundació Catalunya Estat. Barcelona.

Cussó, R., Garcia, L., Grande, I. i Padró-Solanet, A. (2013) “La identitat dual: en lloc d’espanyol, s’hauria de dir castellà”, Àmbits de Política i Societat Revista del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya. http://ambitscolpis.com/2013/11/14/1160/

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El federalisme, com l?autonomisme, és minorització dels catalans

0
Independentment del marc legal (models federals o garanties constitucionals), és fonamental analitzar les dimensions nacionals, demogràfiques i sociològiques que n’afecten la pràctica i l’evolució.


Efectivament, es poden descriure els diferents models federals, més o menys descentralitzats, o es poden detallar les garanties constitucionals que condicionarien una federació acceptable. En un sistema de “doble majoria” o “majoria múltiple”, per exemple, les decisions, per a ser vàlides, han de ser aprovades per totes les entitats que formen l’estat federal.

Però independentment del marc legal és fonamental prendre en consideració les dimensions nacionals, demogràfiques i sociològiques que n’afecten la pràctica i l’evolució. En aquest sentit, la situació actual de Catalunya i dels Països catalans globalment no canviaria substancialment en una suposada federació espanyola perquè continuarien essent una nació minoritària i minoritzada. Explicació:

(1) No cal dir que el federalisme suposa l’abandó (suspensió) d’una part de la sobirania. Si es garantís a una de les parts federades una constitució on la seva sobirania és absoluta, sense decisions comunes amb les altres parts, per què federar-se? Si existeix un estat federal és perquè es defineixen coses en comú: un parlament central? Aprendre en una entitat federada la llengua de l’altra i a l’inrevés? Una política migratòria comuna? Una redistribució fiscal negociada? Una bandera, un passaport, un himne comuns?… A aquesta llista s’hi afegirien evidentment les especificitats o competències de les entitats federades: la política de sanitat? Les inversions en infraestructures? Tenir representació diplomàtica pròpia?

(2) Un cop el contingut teòric de l’estat federal definit, la seva aplicació variarà segons les característiques de les entitats federades. Dues situacions tendeixen a l’equilibri: la federació d’entitats homogènies des del punt de vista nacional (Alemanya…) i la federació de nacions diferents però demogràficament i socialment equilibrades (Suissa…). Una tercera situació és més problemàtica: la federació de nacions a la vegada diferents en tant que pobles i pel que fa el pes demogràfic i la posició sociohistòrica i sociolingüística. Es el cas del Canadà on la nació anglòfona majoritària té més parlants, més pressupost, més incidència en la identitat federal… El Quebec i el francès es troben minoritzats malgrat algunes disposicions “igualitàries” i de reciprocitat.

(3) La desigualtat pràctica, malgrat la igualtat formal, incidirà també en cada decisió nova, inclús en el sistema de majoria múltiple ja esmentat. Hi ha tres raons:

(3.1) Allò que és federal (estatal) és més fàcil d’aprovar. Si el poble minoritari proposa, per exemple, la creació d’un exercit propi, és força improbable que el parlament del poble majoritari ho aprovi. En canvi, si la nació dominant proposa un exercit federal, tindrà moltes probabilitats d’ensordir-se’n. Allò que és comú suma per a la nació majoritària sense que la minoritària pugui dir que se l’exclou.

(3.2) En el poble minoritari, el vot sobre l’evolució de la federació (qüestió transversal en principi) pot veure’s afectat per la divisió entre dreta i esquerra. Una o l’altra pot negociar un exercit comú federal a canvi de suport polític de l’entitat majoritària. Dit d’una altra manera, la desunió interna es podrà conjugar amb les propostes federals (o comunes) per raons electorals i/o ideològiques.

(3.3) L’estadística i altres formes comunes de coneixement i de representació contribueixen a la consolidació de la identitat federal. La mesura de la identitat dual pel Centro de investigaciones sociologicas (CIS)[1] n’és un exemple avant la lettre. Qui respon sentir-se “només català” és “exclusiu”; qui diu sentir-se “tan espanyol com català” és vist com “integrador”. Aquesta mesura de la identitat és utilitzada a Bèlgica, Regne Unit, Canadà…


La nació més petita
no només perd una part de la seva sobirania federant-se (això també és propi de la nació més gran), la perd com a poble. Minoritzada, tendirà a dividir-se entre la tendència centrífuga (sobirania limitada, identitat federal comuna, “bilingüisme”) i centrípeta (sobirania plena, identitat i llengua pròpies). La constitució federal pot reconèixer formalment les diferents nacions com a col·lectius, en la pràctica, el poble minoritzat ha de comptar els vots un per un a cada decisió important. Està condemnat a un etern referèndum d’autodeterminació.

El federalisme a l’Estat espanyol, siguin quines siguin les “garanties constitucionals”, suposaria una sobirania restringida (per definició) i feble (minorització) per a Catalunya que la portaria a la progressiva assimilació davant la diferència demogràfica, el passiu històric de dominació, la força sociològica de la identitat federada i la llarga submissió lingüística que encara no hem superat.

No només volem un estat independent i plenament sobirà, el necessitem.


[1] Cussó, R., Garcia, L., Grande, I. i Padró-Solanet, A. (2013) “La identitat dual: en lloc d’espanyol, s’hauria de dir castellà”, Àmbits de Política i Societat Revista del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya. http://ambitscolpis.com/2013/11/14/1160/

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari