París-Barcelona

Sabem de moment que la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries serà probablement “retallada”. Primera raó: s’ha de donar peixet als republicans clàssics (Gaullistes, etc.) dins dels partits de govern i sobretot intentar mantenir els índexs de popularitat. Això vol dir afirmar abruptament que la cooficialitat del cors a Còrsega és inconcebible[1] o que el referèndum català es preocupant[2]. Coses que ha dit en Manuel Valls, el ministre amb més popularitat del govern socialista, ara “anti-nacionalista” i global, ara republicà (nacional) francès. La classe intel·lectual i l’opinió parisenca es queden més aviat amb l’anti-nacionalisme mentre que en general la vessant “populista” d’en Valls els molesta. No els és destinada, clar. Segona raó: la riquesa de les llengües està molt bé, però això no ha de suposar que hi puguin haver drets col·lectius per a corsos, catalans o bretons[3]…

Però si es modifica la constitució francesa una cosa podrà com a mínim ser assenyalada: constituirà un pas per a desfer l’amalgama entre drets lingüístics i extrema dreta. Es sobretot quan els “barrets vermells” bretons es manifesten com a grup que són titllats d’extremistes, mentre que el dret individual a aprendre bretó és poc a poc reconegut. ¿Es per la via de les llibertats individuals que la reivindicació col·lectiva pot anar fent camí? Pot ser un començament només si s’articula amb la democràcia, que, per definició, intenta conciliar individual (vot, par exemple) i col·lectiu (amb el vot, el poble s’expressa com a grup).

Abans d’abordar la feblesa relativa de l’argument democràtic a França, continuo amb l’exemple dels barrets vermells. Em servirà de transició. Em refereixo a les manifestacions d’octubre i novembre del 2013 a Bretanya. Entre altres coses, ha estat (i és) un moviment social contra una taxa que el govern volia imposar al transport per carretera. Sense entrar a jutjar ni la taxa ni la reacció, vegem la tonalitat d’un article aparegut a Le Monde amb el títol “Derives autonomistes darrera les reivindicacions socials”. Traducció: causa social, això està bé; causa de tipus “nacional”, malament. Continuem: el text ens diu que es tracta d’una “enorme operació de propaganda” per a obtenir l’autonomia, els uns, la independència, els altres. Són grups minoritaris que sibil·linament es refereixen “als drets de l’home per a defensar l’home bretó exclusivament”. Tenim aquí la confrontació clàssica: universal (francès) versus nacional (particular, bretó). Però el to puja: “Ningú no esmenta que la sinistra bandera blanca i negre (bretona) va ser inventada per un druida racista com a símbol antirepublicà, a partir d’erminis que representen els bisbats de la Bretanya feudal, abans de la Revolució Francesa”[4]. Ja hi som: la Revolució. M’apropio de l’expressió d’en Joan-Lluís Lluís: la Revolució francesa com a figura del “totalitarisme d’esquerra”[5] –atenció! entenguem esquerra com una idea abstracta republicana i francesa de progrés que pot ser adoptada per altres sensibilitats polítiques. Ens fa entendre la dificultat tan gran que té la República amb els principis democràtics més enllà de l’organització electoral o els funcionament de les institucions, que molts poden considerar exemplars. Parlo de la democràcia en la pràctica diària, l’exercici d’un pluralisme profund. Es el que desenvoluparé a la propera crònica.