París-Barcelona

Comentaris sobre França

Simposi, pregunta i data: de la defensiva a la iniciativa

0

El fet que el títol del simposi “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)” posi explícitament l’assimilacionisme castellà en el punt de mira historiogràfic ha descol·locat els que ens han vist més sovint “reaccionant” que “accionant”. Definir pregunta i data per al referèndum sobre la independència, malgrat les ambigüitats, ha estat la confirmació que hem abandonat definitivament la defensiva per a passar a la iniciativa.

Quan vaig veure que el Centre d’Història Contemporània de Catalunya organitzava un simposi intitulat “Espanya contra Catalunya” vaig sentir que aquest era un dels senyals més importants del llarg camí ja fet cap a la nostra emancipació com a poble. No vaig dubtar en proposar-hi una contribució (per a ser ressenyada) i ha estat un honor que fos acceptada.

La majoria d’estudis sobre el nacionalisme a la península ibèrica tracta de gallecs, bascos o catalans. El nacionalisme castellà, també analitzat, no ho ha estat de manera tan explícita, vist més aviat com l’esperó dels altres. Per altra banda, la historiografia catalana s’ha sovint sentit incòmoda amb el fet nacional. Quan era estudiant d’història a la UAB un professor criticà la celebració del Mil·lenari de Catalunya invocant un enfocament constructivista: les nacions no són essencials i necessàries, són “imaginades”[1]. Tesi interessant sens dubte, destinada a criticar l’imperialisme i a explicar els nacionalismes dels pobles colonitzats, però que no deixa de ser paradoxal per a aquells a qui, encara oprimits, se’ls relativitza llur imaginari tot i sent-los imposat l’imaginari (i de passada la sobirania) d’uns altres…

El fet de centrar-se en qui reacciona (Països catalans, Euskadi…) a l’assimilació desenvolupada per Castella ha pogut fer que els primers siguin més fàcilment vistos com l’obra d’actors i moviments “imaginant-se un poble” mentre que el caràcter col·lectiu de Castella roman intacte. Estudiant els mecanismes de la dominació castellana (texts, accions, impostos…) a partir de llur lògica, el simposi ha definitivament fet el pas de la reacció a l’acció, d’igual a igual.

De fet, és un dels senyals de l’abandó de la idea que el problema (o el tema de discussió) sigui el nostre encaix a l’Estat espanyol, autonòmic o federal. Les demandes de competències, l’ensenyament en català, etc. (molt importants) ho eren respecte una situació a partir de la qual es “concedien” coses. Espanya i el castellà eren comuns, els Països catalans i el català havien de demostrar llur existència, llur dret a coexistir. La ideologia del bilingüisme s’ha aprofitat d’aquesta tendència. I dic ideologia ja que el bilingüisme no existeix en les societats reals com l’especialització lingüística que vivim ho il·lustra (català a l’aula, castellà al pati, per exemple).

En la mateixa dinàmica ideològica, l’Escala d’Identitat Nacional Subjectiva (EINS),  amb la famosa dualitat suposadament nacional “em sento tan espanyol com català”, triada pel 33,3% de la mostra segons la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO)[2], ha popularitzat una idea falsa d’inclusió, aprofitant l’ambigüitat del terme “espanyol”  que pot referir-se a una península, a un estat o a la nació castellana[3]. Segons la interpretació dominant de l’EINS  només la suma espanyol/català manifesta cohesió social mentre que sentir-se només català és ser excloent, estar “contra”. El ministre espanyol Margallo no ha dubtat a titllar-nos de “pseudohistoriadors nacionalistes excloents”[4].

El simposi haurà contribuït a que puguem dir que som un poble sobirà a partir de la possibilitat de parlar no tant de nosaltres mateixos sinó d’allò que una altra nació ha fet, la castellana, plenament identificada com a tal, diferent de la nostra. Esperem ara, en el context del gran treball necessari per a preparar el referèndum, que no l’estudiarem els resultats de l’EINS com una informació “real” (tendint a justificar preguntes estranyes) sinó que mirarem (i reformarem) l’EINS des de l’acció, abandonant una perspectiva que no és la del nostre context nacional, social i cultural: espanyol (castellà) i català potser poden sumar en una filiació personal, col·lectivament és l’una o l’altra.


[1] Anderson, Benedict (1991 [1983]) Imaged communities: reflection on the origin and spread of nationalism, Verso, Londres.

[2] Baròmetre d’Opinió Política. 3a onada 2013.

[3] Garcia, L., i Grande, I. (2012) L’invent de l’espanyolitat. La construcció pseudocientífica de l’espanyolitat. Fundació Catalunya Estat. Barcelona.

Cussó, R., Garcia, L., Grande, I. i Padró-Solanet, A. (2013) “La identitat dual: en lloc d’espanyol, s’hauria de dir castellà”, Àmbits de Política i Societat Revista del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya. http://ambitscolpis.com/2013/11/14/1160/

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari