París-Barcelona

Comentaris sobre França

Publicat el 10 d'abril de 2014

Cròniques franceses 9 ? Arguments i escletxes

Una posició ferma, insistent i evitant l’auto-justificació i la queixa, és el primer punt per a abordar l’opinió francesa. Segon: evocar els drets individuals. No només pel que fa el dret a decidir sinó com a metàfora de la igualtat entre Catalunya i Castella/Espanya. En un divorci cal reconèixer els mateixos drets a les dues parts. Evitem així la qüestió de la nostra existència prèvia i mil·lenària que molesta sovint a intel·lectuals i opinadors. El que fem és reivindicar l’equivalència i això no es pot negar amb retòriques relativistes: o totes les nacions són “construïdes” o cap. Tercer, cal desfer la comparació implícita d’Espanya amb França. Millor comparar Espanya amb Suïssa. L’estat espanyol és un fracàs en aquest sentit. Malgrat el seu caràcter multinacional, no és, no ha estat ni vol ser una Suïssa. No hi ha voluntat política ni base històrica i cultural. I sobretot, ¿qui vol formar part d’una entitat amb la qual es té un passiu tan negatiu, si es pot tenir un estat propi?

Continuo amb tres propostes més.

4- L’opinió francesa és sensible a les explicacions intel·lectualitzades: per exemple, paga la pena entretenir-se a marcar la diferència entre nació i nacionalisme. La nostra reivindicació de ser una nació o entitat equivalent (i no el tros d’una altra) NO vol dir necessàriament que abonem el nacionalisme. Seria com dir que una persona que reivindica els seus drets individuals és forçosament individualista. En el nostre cas, primer, ser una nació és una condició del reconeixement internacional del dret a l’autodeterminació: per a poder votar hem de demostrar que som un poble. Segon, l’objectiu de l’independentisme català és crear un estat propi perquè hi ha una altra nació (la castellana) que pilota l’estat existent. Es la reacció al nacionalisme castellà que en part alimenta l’independentisme, que no s’hi redueix. No oblidem de remarcar que el moviment independentista català té una història llarga. No és una flor d’estiu de la crisi econòmica –he de dir que l’argument de la crisi ha baixat molt en la premsa francesa.

5-  El principi francès d’igualtat/uniformitat pot ser adaptat a la nostra critica del dèficit fiscal. La solidaritat dins d’un estat es basa en general en la redistribució de les rentes entre les persones: de les més riques cap a les més modestes i no entre les nacionalitats o comunitats autònomes (CA). ¿A França s’acceptaria que una CA sigui globalment més taxada i globalment menys considerada que les altres? És a dir, que rics i pobres d’una CA rebin menys serveis/inversions que els que reben rics i pobres d’una altra CA? Això no és solidaritat, és desigualtat organitzada territorialment i per origen de les persones. Amb aquest argument però no discutim la uniformització. I és aquí on cal trencar sempre amb la comparació implícita d’Espanya amb França. Parlem d’un sistema on hi ha nacions (entitats) diferents dins d’un estat comú i on una d’aquestes nacions fa una política de desigualtat. Evidentment hi ha l’escull del “sou una regió”. Hem d’insistir en el punt número tres ja esmentat: comparem Espanya amb Suïssa.

6- Si a França es critica la creació de noves fronteres, es pot demostrar que seran menys importants amb la creació de l’Estat català. Tenim aquí arguments forts. Amb una Catalunya independent hi haurà el passadís ferroviari de la Mediterrània. Hi haurà més intercanvi i inversions amb França (SNCF, per exemple). A més a més, la Unió europea suavitza les fronteres, en principi. En aquest context, Catalunya seria probablement una bona aliada de França donant més pes als països llatins i del mediterrani, que esdevendrien més nombrosos. En fi, un mosaic és més flexible que una peça única: la “frontera” política esdevé sinònim d’adaptabilitat i d’articulació.

La setmana que ve presentaré els darrers 4 punts. Primer: la internacionalització de la nostra causa té un efecte indirecte a França. Les altres premses estan més a l’aguait i això provoca reacció. Segon: cal prendre en consideració la diversitat francesa buscant aliats puntuals. Tercer: analitzaré perquè el dret à l’autodeterminació no qualla del tot (magrat l’argument democràtic, dels drets individuals, de l’equivalència Catalunya-Castella/Espanya) i com buscar escletxes. En fi, hi ha la qüestió legalista i europea i l’esclat dels estats que tan espanta els “grans” països.



  1. El punt 4 em sembla fonamental i, ho dius molt bé, s’ha d’intel·lectualitzar al màxim. El símil drets col·lectius / drets individuals és força il·lustratiu. El punt més complex és el d’argumentar l’existència o la legitimitat d’un fet diferencial català assimilable al concepte de nació (condició indispensable pel reconeixement internacional). Dius que “per a poder votar hem de demostrar que som un poble”. Jo ho diria altrament: només votant podem demostrar que som un poble. Tota altra forma de vot (que ho faci tota Espanya, etc.) és la negació implícita del reconeixement d’una identitat pròpia. I com es demostra? Amb el moviment, la realitat del carrer. Si una manifestació gegant, una cadena humana immensa o els resultats de les diferents enquestes no son prou convincents pel nostre interlocutor, val més deixar-ho córrer.    

    Per acabar, no sé si la comparació Espanya– Suïssa és prou il·lustratiu i convencent pels nostres concitoyens. Crec que Suïssa està considerada com una cosa exòtica, singular i estranya. Paradís fiscal, fora d’Europa, no compta com a referent per a un país jacobí com aquest. Potser, com deies en el teu comentari precedent, el cas hipotètic d’una Ginebra sotmesa al diktat del cantó germànic podria tocar alguna sensibilitat, però em sembla un pèl fluix. Jo utilitzo més aviat el cas del Quebec, més “sentimental” per les “petites âmes francophones”.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per rosercusso | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent