París-Barcelona

La República francesa ha evolucionat del gaullisme al liberalisme cosmopolita. Sempre nacional-francesa (assimilació de les altres cultures històriques), sempre universalista (generalització de les idees locals) però ara sota el prisma d’un cert relativisme (tot és construït, no hi ha principis essencials) que curiosament també és universalitzat. Malgrat els contraexemples, el nacionalisme s’identifica amb l’extrema dreta, ni les lluites anti-colonials se’n salven. La pràctica democràtica i el pluralisme queden sovint matisats per certes idees revolucionàries: pel bé del poble si cal s’ha de prescindir del poble. A això s’hi afegeix la por al populisme.

La tensió social és palpable: entre elits i classes populars, entre centre (París) i “perifèria”, entre ciutadans del món i republicans clàssics. Les declaracions emfàtiques en favor dels valors republicans tradicionals (la laïcitat, per exemple) contrasten amb el poc seguiment que se’n fa. França és troba en un moment complicat. Els dos partits dominants no podent trencar completament amb el passat, tot i proposant una ciutadania abstreta, sense nació, si no és la francesa implícita. Aquests mateixos partits semblen ignorar el clam d’una abstenció cada cop més gran.

Aquesta context no és en principi massa favorable al procés català. Pot ser vist com nacionalista (essencialista, dretà) pels “lliberals-progressistes” i com trencador de la “igualtat” que la uniformitat assegura, pels republicans. Hi podem sumar la influència de la diplomàcia espanyola (els catalans són rics i insolidaris) i el centralisme de les ciències socials: la legitimitat de les nacions no franceses no es reconeguda per cap escola científica rellevant.

Els catalans som més aviat lliberals (en el sentit polític del terme), pluralistes. També molt arrelats en les nostres tradicions. Drets col·lectius i individuals no són incompatibles. La visió del nacionalisme varia segons que sigui imperialista o emancipador. Tanmateix, la nostra obertura ens juga de vegades males passades. I poca gent s’aventura a l’avaluació dels estralls causats per tants anys de dominació espanyola[1]. Però tornem al nostre objectiu: quines són les escletxes del pensament francès on podem fer fructificar la nostra causa? Amb quins arguments adaptats? –atenció! parlo sempre del que he anomenat l’opinió francesa, els intel·lectuals, politics, periodistes… Començo amb 3 dels 10 punts que discutiré per acabar aquesta tanda de cròniques:

1-    Una qüestió prèvia: davant un (ex)imperi, una república universalista, cal ser ferm. Pot sorprendre però és més fàcil convèncer o com a mínim ser escoltat si s’adopta una posició segura i directa[2]. L’auto-justificació és fatal. Sense perdre el somriure ni les bones maneres, cal marcar un “de tu a tu”. No paga la pena queixar-se ni buscar entendrir. Anar-hi, anar-hi i anar-hi. En aquest sentit podem veure que la premsa francesa s’està obrint. Hi ha articles inimaginables fa només uns mesos[3]. Per mi, és el fruit de la nostra insistència i de l’afirmació sense complexos.

2-    Els drets individuals tenen cada cop més espai en la societat francesa fruit del desgast del model republicà tradicional. Podem així, per exemple, fer referència a la metàfora del divorci on es reconeix l’existència de dos individus (nacions) diferents, de ple dret, que es separen. Aquest argument no és essencialista tot i que implícitament diem que Catalunya és un subjecte polític del mateix calibre que Espanya. Es aquí on cal ser subtil: es tracta, de fet, d’un divorci entre Catalunya i Castella. Això evita que se’ns pugui dir que no som un individu que divorcia, sinó el braç o la cama d’un cos que volem mutilar (Espanya)… Catalunya i Castella són dues entitats diferents. Castella ha usurpat el terme “Espanya” que vehicula la seva cultura, llengua, dret, etc.[4]. En fi, la metàfora del divorci és útil perquè també s’ha intentat negociar moltes vegades per a mantenir una certa convivència, sense èxit des de fa temps.

3-    El relativisme fa que el canvi de perspectiva política sigui més ben acceptat. Cal recalcar l’especificitat de la nostra situació. Nosaltres no comparem Espanya a França. De manera implícita, comparem Espanya a Suïssa. L’Estat espanyol es podria haver pres seriosament la seva multinacionalitat. No ho ha fet ni voldrà fer-ho. Ja fa 40 anys que Franco és mort i mai no ho ha intentat acostar-se ni d’un mil·límetre al model suís, ben al contrari. Dit d’una altra manera: demanem als francesos de sortir de llur context i mirar-nos com uns ginebrins (francòfons) a qui se’ls imposa l’alemany des dels cantons germànics i per a qui “suís” esdevé sinònim de germànic –inimaginable no?[5] En aquest sentit, podem preguntar-nos, com Espanya pot englobar-nos a tots si és sinònim de Castella? Cal fer entendre que Spain is not France. No treu que França no es pugui criticar també, clar, però en el seu propi context.