París-Barcelona

Efectivament, es poden descriure els diferents models federals, més o menys descentralitzats, o es poden detallar les garanties constitucionals que condicionarien una federació acceptable. En un sistema de “doble majoria” o “majoria múltiple”, per exemple, les decisions, per a ser vàlides, han de ser aprovades per totes les entitats que formen l’estat federal.

Però independentment del marc legal és fonamental prendre en consideració les dimensions nacionals, demogràfiques i sociològiques que n’afecten la pràctica i l’evolució. En aquest sentit, la situació actual de Catalunya i dels Països catalans globalment no canviaria substancialment en una suposada federació espanyola perquè continuarien essent una nació minoritària i minoritzada. Explicació:

(1) No cal dir que el federalisme suposa l’abandó (suspensió) d’una part de la sobirania. Si es garantís a una de les parts federades una constitució on la seva sobirania és absoluta, sense decisions comunes amb les altres parts, per què federar-se? Si existeix un estat federal és perquè es defineixen coses en comú: un parlament central? Aprendre en una entitat federada la llengua de l’altra i a l’inrevés? Una política migratòria comuna? Una redistribució fiscal negociada? Una bandera, un passaport, un himne comuns?… A aquesta llista s’hi afegirien evidentment les especificitats o competències de les entitats federades: la política de sanitat? Les inversions en infraestructures? Tenir representació diplomàtica pròpia?

(2) Un cop el contingut teòric de l’estat federal definit, la seva aplicació variarà segons les característiques de les entitats federades. Dues situacions tendeixen a l’equilibri: la federació d’entitats homogènies des del punt de vista nacional (Alemanya…) i la federació de nacions diferents però demogràficament i socialment equilibrades (Suissa…). Una tercera situació és més problemàtica: la federació de nacions a la vegada diferents en tant que pobles i pel que fa el pes demogràfic i la posició sociohistòrica i sociolingüística. Es el cas del Canadà on la nació anglòfona majoritària té més parlants, més pressupost, més incidència en la identitat federal… El Quebec i el francès es troben minoritzats malgrat algunes disposicions “igualitàries” i de reciprocitat.

(3) La desigualtat pràctica, malgrat la igualtat formal, incidirà també en cada decisió nova, inclús en el sistema de majoria múltiple ja esmentat. Hi ha tres raons:

(3.1) Allò que és federal (estatal) és més fàcil d’aprovar. Si el poble minoritari proposa, per exemple, la creació d’un exercit propi, és força improbable que el parlament del poble majoritari ho aprovi. En canvi, si la nació dominant proposa un exercit federal, tindrà moltes probabilitats d’ensordir-se’n. Allò que és comú suma per a la nació majoritària sense que la minoritària pugui dir que se l’exclou.

(3.2) En el poble minoritari, el vot sobre l’evolució de la federació (qüestió transversal en principi) pot veure’s afectat per la divisió entre dreta i esquerra. Una o l’altra pot negociar un exercit comú federal a canvi de suport polític de l’entitat majoritària. Dit d’una altra manera, la desunió interna es podrà conjugar amb les propostes federals (o comunes) per raons electorals i/o ideològiques.

(3.3) L’estadística i altres formes comunes de coneixement i de representació contribueixen a la consolidació de la identitat federal. La mesura de la identitat dual pel Centro de investigaciones sociologicas (CIS)[1] n’és un exemple avant la lettre. Qui respon sentir-se “només català” és “exclusiu”; qui diu sentir-se “tan espanyol com català” és vist com “integrador”. Aquesta mesura de la identitat és utilitzada a Bèlgica, Regne Unit, Canadà…

La nació més petita no només perd una part de la seva sobirania federant-se (això també és propi de la nació més gran), la perd com a poble. Minoritzada, tendirà a dividir-se entre la tendència centrífuga (sobirania limitada, identitat federal comuna, “bilingüisme”) i centrípeta (sobirania plena, identitat i llengua pròpies). La constitució federal pot reconèixer formalment les diferents nacions com a col·lectius, en la pràctica, el poble minoritzat ha de comptar els vots un per un a cada decisió important. Està condemnat a un etern referèndum d’autodeterminació.

El federalisme a l’Estat espanyol, siguin quines siguin les “garanties constitucionals”, suposaria una sobirania restringida (per definició) i feble (minorització) per a Catalunya que la portaria a la progressiva assimilació davant la diferència demogràfica, el passiu històric de dominació, la força sociològica de la identitat federada i la llarga submissió lingüística que encara no hem superat.

No només volem un estat independent i plenament sobirà, el necessitem.