Com podeu anar comprovant periòdicament en aquest bloc, les relacions entre catalans i amazics, entre Catalunya i Tamazgha, són, malgrat les diferències en la situació sociolingüística d’ambdues comunitats lingüístiques, molt i molt intenses i, per tant, també ho són les complicitats que s’hi estableixen.
Una prova d’aquesta complicitat la podem trobar en el llibre que avui us presentem, la versió en català de poemes en amazic de Σumar Derwic, traduïts per Josep M. Jarque a partir de la versió francesa del propi autor. Com diu Jordi Badiella, un incansable activista de les causes catalana i amaziga, en l’epíleg, els versos de Derwic “són les paraules d’algú amb qui compartim no només principis universals, com ara el d’una percepció literària de la realitat o el de la vocació per l’educació (Derwic treballa de mestre a Tizi-n-Imnayen, a l’actual Marroc) sinó d’altres més particulars com ara el fet de formar part d’una nació sense estat, o el parlar una llengua minoritzada. Les semblances entre un amazic i un català són proporcionals a la distància que separa el seu sud del nostre nord, ben estretes”.
Efectivament, l’Editorial Mirall de Glaç de Terrassa ha publicat el tercer recull de poesia de Derwic (Igulmimen, 1960) traduït al català (els dos primers van ser Anfara, publicat per l’Editorial Emboscall de Vic el 2005, i Taskiwin, publicat també a Emboscall el 2008). En els tres casos els poemes han estat traduïts, a partir de la versió francesa, pel pedagog Josep M. Jarque.
Els poemes que aquí ens ofereixen (per cert, magníficament explicats) abasten un període de 14 anys, des de 1994, any en què l’autor va ser empresonat per la seva defensa de la llengua i la cultura amazigues, fins a l’any 2007.
Així ens parlar de l’orgull de ser amazic, malgrat que al llarg de la història s’han deixat enlluernar pels estrangers (recordem que per Tamazgha han passat egipcis, cartaginesos, romans, àrabs, francesos, espanyols i sempre com a potències colonitzadores). En aquesta mateixa línia un altre poema ens recorda quina ha estat l’herència del colonialisme francès: un estat marroquí que titlla, sense embuts, de agressor, estrangulador, mentider, xuclador… També ens parla de com van ser tractats els amazics de Rif després del terratrèmol d’Alhoceima: ignorant-los i amb una policia que es va quedar amb els queviures que s’enviaven des d’Europa… La llengua amaziga, enfront de les llengües colonials, és, òbviament, present en molts d’aquests poemes, on es denuncia altre cop sense embuts la repressió que exerceix el Marroc. Com també ho fa quan denuncia la classe política o la poca consciència de la comunitat amaziga. I, finalment, com no podia ser d’una altra manera en un mestre, ens parla dels nens, de com poden crear a l’escola, del que significa aquesta escola…
En definitiva, uns poemes que ens permetran entendre un xic més aquest país tan llunyà però tan proper que és a l’altra riba de la nostra Mediterrània: Tamazgha.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!