2013

El futur no és una cosa que se’ns regali … és una cosa que hem d’aconseguir

Hom diu: La ignorància és molt atrevida. Doncs bé siguem una mica atrevits. Ens ha tocat viure una època realment impensable fa poc temps. Ens arriba una quantitat d’informació/desinformació, opinions, contraopinions, propostes, contrapropostes…etc Que donen peu a diverses especulacions o reflexions atrevides. Evidentment no sóc cap especialista en temes jurídics, sinó que senzillament vull expressar una opinió personal, o més ben dit tenir un atreviment.

Ius cogens! Locució llatina que en dret ve a dir: “Normes de dret imperatiu, acceptades i reconegudes per la comunitat internacional d’estats en el seu conjunt com a norma que no admet acord en contrari.” L’estat espanyol en forma part? Ha signat pactes, convenis, cartes etc…?

El 20 d’abril del 1977, L’estat espanyol va ratificar “El Pacte Internacional de Drets Polítics Civils i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals” (Boe 103 del 30/04/1977) que l’Assemblea General de l’ONU havia aprovat el 16 de desembre del 1966.

    • L’article 1.1 diu:
    • “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dretdeterminen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel sedesenvolupament, econòmic, social i cultural.”

Que s’entén per “Poble” segons el “Diccionario de la lengua española”: “3. m. Conjunto de personas de un lugar, región o país.”

A la constitució
’article 96 diu:

  • “Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del dret internacional.”

Amb una participació del 67,91%, els catalans vam votar afirmativament (90,46%) a favor a la pregunta Aprova el Projecte de Constitució?.

Així doncs:

El Pacte Internacional de drets Polítics i civils afirma que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. A la constitució els pactes internacionals ratificats, formen part de l’ordenament intern. La constitució assumeix el dret a l’autodeterminació.

Els catalans vam votar sí a la constitució espanyola per aquesta raó? Com a poble, tenim reconegut el nostre dret internacional? Pot un parlament autonòmic elegit per aquest poble, demanar a les instàncies internacionals exercir aquest dret? Sincerament crec que sí.

Pot l’estat espanyol dir que no ha signat aquest tractat? No! Pot dir que la constitució està per sobre dels pactes internacionals signats i ratificats? Sí, evidentment ho pot dir. Ara bé això no vol dir que el nostre parlament, no opini tot el contrari. Què s’ha de fer? Quins mecanismes internacionals cal fer servir? Quina posició prendrà l’estat espanyol?

No ho sé. Però el que sí sé, és que no podem tirar el barret al foc!

Vet aquí quina casualitat! He llegit que la Real Academia Española, en la seva propera actualització (Podeu consultar la seva pàgina WEB) del diccionari, proposa esmenar la definició del mot referèndum, abans deia: Procedimiento jurídico por el que se someten al voto popular leyes o actos administrativos cuya ratificación por el pueblo se propone.” L’esmena que es proposa dirà: “Procedimiento por el que se someten al voto popular leyes o decisiones políticas con carácter decisorio o consultivo.” Que un procediment sigui jurídic o no ho sigui, algun sentit deu tenir, que els actes administratius passin a ser decisions polítiques també i que es demani la ratificació del poble o amb caràcter decisori o “consultiu”. Curiosament, coses de la vida! En l’esmentat diccionari, també es vol esmenar la definició de la paraula consulta. Abans tenia sis accepcions, ara també, però en modifica la sisena actualment diu: “Dictamen que los consejos, tribunales u otros cuerpos daban por escrito al rey, sobre un asunto que requería su real resolución, o proponiendo sujetos para un empleo”. Amb la nova proposta que així “Dictamen que los consejos, tribunales u otros cuerpos daban por escrito al rey, sobre un asunto que requería su real resolución”. D’acord. Però a més a més, inclouen una nova accepció, sota el títol ~ popular Der. referéndum(|| procedimiento por el que las leyes se someten al voto popular). El meu atreviment, em porta a preguntar-me: de l’any 2001(última actualització) al 2014 (any de l’aplicació), quins canvis “semàntics” hi ha hagut? Per descomptat no té cap “importància”, només és un diccionari.

Hom diu: Aquest referèndum/consulta, és il·legal! A on?

Au va, home, va!
Josep Font i Via

Publicat 18/01/2013 (3 de Vuit)


Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra.(I)
Pau Casals / 24 d’octubre 1971 / Nacions Unides

 Hom diu: La ignorància és molt atrevida. Doncs bé siguem una mica atrevits. Catalunya, no és Escòcia. Evidentment. Crec que això és indiscutible. El Regne d’Espanya, tampoc es el Regne Unit. Suposo que hi estarem d’acord? Escòcia i Catalunya, no es poden comparar, el processos d’autodeterminació, no són comparables. És un punt de vista respectable, però no necessàriament compartit per tothom.

Escòcia actualment forma part del Regne Unit, i Catalunya del Regne d’Espanya, això és comparable? Depèn del que vulguis comparar; que són dues nacions històriques que volen recuperar la seva independència mitjançant un referèndum? Crec que alguna comparativa podríem fer. Que el Regne Unit, ha acceptat fer un referèndum i, que de moment, el regne d’Espanya no, també pot ser una comparació, negativa, però comparació.

L’Act of Union de l’any 1707, el parlament escocès aprova la integració amb Anglaterra, és així com es constitueix el Regne de la Gran Bretanya. El parlament escocès va ser abolit. A canvi d’acords sobre comerç, mantenint el dret i l’ordenament eclesiàstic propi.

Després de no poques vicissituds, el 1997, els laboristes comencen un procés autonòmic en el qual es restabliria el parlament escocès, dissolt el 1707 (Devolution) i que fou aprovat el mateix any.

Les eleccions del 2007 el SNP (Partit Nacional Escocès) guanya les eleccions i comença a plantejar un referendum per a la independència, però no serà fins les eleccions del 2011 que el SNP aconsegueixen majoria absoluta; és a partir d’aquest moment que el seu líder Alex Salmond, anuncia la celebració del referèndum per al 2014. El 15 d’octubre a Edinburgh, els governs britànic i escocès signen l’acord per a celebrar el referèndum. Podríem dir que serà el penúltim pas de la DEVOLUTION.

La celebració del referèndum, segurament es farà a la tardor del 2014 per fer-lo coincidir en l’aniversari de la batalla de Bannockburn (1314), en la qual Robert the Bruce va vèncer als anglesos, convertint-se en el rei Robert I d’Escòcia.

Què podem entendre per devolució, si em permeteu una frivolitat i fent un exemple, en el nostre entorn proper: quan fem la liquidació de la declaració de la renda, si en tenim dret, se’ns torna allò que es nostre i que en el seu dia s’ho va quedar algú que no li pertanyia, per tant, qui no ha esperat la devolució d’hisenda alguna vegada? Devolució té com a sinònims: restitució, retorn, reintegració, retrocessió etc…A la liquidació de la renda, hi ha una casella en la qual pots renunciar-hi, però que jo sàpiga, no hi hem renunciat mai.

Al principat de Catalunya, hi ha també un corrent, que reivindica la devolució, en concret les nostres constitucions i tot el que això comporta: recuperar-ne la sobirania.

Au va, home, va!
Josep Font i Via

Publicat 01/02/2013 (3 de Vuit)


Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra.(II)
Pau Casals / 24 d’octubre 1971 / Nacions Unides

Aquest corrent, reivindica la restitució de la nostra sobirania nacional: “Reclamant el que teníem i ens fou arrabassat per «dret de conquesta» (principi de dret internacional, prohibit a partir de la segona guerra mundial).

Carles II el Fetillat, morí l’1 de novembre del 1700, el 3 d’octubre havia fet testament a favor de Felip d’Anjou. Podríem dir que aquí començaria la Guerra de Successió Espanyola entre els Borbons i els Àustries. Hi ha qui ha titllat aquesta guerra com la primera guerra mundial. El 12 d’octubre del 1701 Felip V de Castella va celebrar corts a Barcelona, que es clausuraren el 14 de gener de 1702, per tant, va jurar les constitucions i tot el que això comportava.

A Catalunya, l’arxiduc Carles anava guanyant adeptes, entra d’altres raons, perquè el nou virrei Fernández de Velasco (1703-1705) violava de forma reiterada les constitucions.

El pacte dels Vigatans (17 maig 1705), és el preludi del que seria el Tractat de Gènova, en el qual els Anglesos, es comprometien a respectar les lleis catalanes, i per part dels representants catalans, es comprometien a donar ajut a les tropes de la Gran Aliança a casa nostra.

L’octubre de 1705 l’arxiduc Carles instal·la la seva cort a Barcelona. El 7 de desembre, jura respectar les lleis i constitucions a Catalunya i convoca corts entre el desembre de 1705 i març de 1706. Un fet inesperat, fou la mort de Josep I, deixant com hereu al seu germà l’arxiduc Carles. L’arxiduc abandona la cort de Barcelona, sense renunciar a la corona espanyola. La seva esposa Elisabeth de Brunsvic resta a Barcelona fins el març de 1713. En el context europeu la temença de la constitució d’una gran potència, va portar a començar negociacions diplomàtiques, que culminen amb els Tractat d’Utrecht (11 d’abril de 1713). L’estiu del mateix any les tropes imperials, abandonen el país. Els catalans queden abandonats a la seva sort.

L’11 de setembre les tropes borbòniques comencen l’assalt final contra Barcelona, el 13 de setembre, Barcelona va ser ocupada per les tropes per la tropes de Felip V de Castella. El 16 de gener del 1716, es va publicar El decret de Nova Planta derogant de fet, “que no de dret, les Constitucions de Catalunya de forma il·legal ja que segons les pròpies constitucions, com a dret paccionat no podien contradir-se per decrets o sentències reials

En una conferència a ESADE (8/3/2012), l’expresident Jordi Pujol:
Probablement hauria estat bo fer com els escocesos, que també varen perdre la independència a les primeries del segle XVIII, i que ara han plantejat la recuperació de l’autogovern en termes de devolution, és a dir, de tornar el que varen perdre, que en el nostre cas seria: «Torneu-nos les constitucions de Catalunya que ens vàreu prendre el 1714»
Hom diu: No és pot comparar ! A on?

Au va, home, va!
Josep Font i Via

Publicat 08/02/2013 (3 de Vuit)


Preguntar és ofendre?

 Hom diu: La ignorància és molt atrevida. Doncs bé siguem una mica atrevits.

A principis de gener d’engany, la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l’il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, va publicar un comunicat sobre el dret a l’autodeterminació.

El Col·legi d’advocats de Barcelona l’endemà, va fer públic un nou comunicat, aclarint que les reflexions emeses per l’esmentada comissió, són com a comissió, sense atribuir-les a la Corporació.

La comissió manifesta que el dret a l’autodeterminació és un dret fonamental i universal de tots els pobles. Des del 1900 fins els nostres dies el nombre d’estats sobirans al món s’han quadruplicat. A Europa són 14 els casos de secessió: des de Noruega (1905) fins Kosova (2008).

Els processos de creació de nous estats, han estat en formules diferents: Previsió constitucional, separació pactada o declaració unilateral d’independència.

Cal fer-se preguntes i cercar respostes, evidentment n’hi poden haver d’altres: millors, diferents i fins i tot contràries.

El dret a l’autodeterminació va lligat a un procés de descolonització?“… l’absència de regulació de l’exercici d’un dret, en una situació concreta, no significa la negació de la seva existència, des del moment que aquest dret ha estat formulat amb caràcter general i sense establir cap excepció…”. L’estat espanyol, afirma que la sobirania popular és de tots els ciutadans de l’estat, ja que Catalunya no és un subjecte polític sobirà? “… en lògica elemental s’anomena una petició de principi. Es evident que si el poble català fos subjecte de sobirania ja seria independent…” Pot el poble català demanar que se li reconegui aquest dret: constituir-se en Estat sobirà? “…En aquest sentit hem de recordar que la Carta de les Nacions Unides, així com els Pactes Internacionals…atribueixen el dret de decidir als pobles, no als Estats…” El poble català és un subjecte polític amb dret a decidir? “… una història mil·lenària, una llengua pròpia, un dret civil propi, una estructura social i econòmica diferenciada, unes institucions polítiques pròpies i una voluntat manifestada al llarg de segles de mantenir la pròpia identitat, avalen amb escreix la realitat nacional de Catalunya…” Podria el parlament de Catalunya unilateralment declarar-se independent? “… estaria justificada en dret internacional en el cas que el Govern espanyol impedís la celebració de la consulta a la ciutadania sobre la creació d’un nou Estat, o bé es negués a acceptar el resultat afirmatiu de la mateixa…”

El cas més recent, seria la declaració unilateral d’independència de Kosova, on la Cort Internacional de Justícia: “La Cort ha arribat a la conclusió…que l’aprovació de la declaració d’independència de 17 de febrer de 2008 no va vulnerar el dret internacional…Doncs com a conseqüència, l’aprovació d’aquesta declaració no va vulnerar cap norma aplicable al dret internacional…”
Hom diu: Això no pot ser, és il·legal! A on?

Au va, home, va!
Josep Font i Via

Publicat 15/02/2013 (3 de Vuit)


No hem de consentir la transgressió d’aquests drets:
Indigneu-vos Stéphane Hessel

 Hom diu: La ignorància és molt atrevida. Doncs bé siguem una mica atrevits.

En una entrevista a El món a Rac-1, el vicepresident del Parlament Europeu l’alemany Alexander Alvaro: “…Personalment no entenc els motius de Catalunya per independitzar-se…” però ha dit molt clarament que:”… L’Estat Espanyol ha de permetre el referèndum d’independència de Catalunya ja que creu que cap govern pot oposar-se a la voluntat del poble…” també ha argumentat “…si els catalans creuen que és un bon enfocament, Madrid ha de deixar la decisió a les seves mans…”. Evidentment pots o no entendre una situació, però el que no pots fer, perquè no l’entenguis, és negar-ne el dret.

Recordem la constitució Espanyola:

Article 10
Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.

El dia 7 de febrer ERC, AMAIUR i BNG, van presentar una proposta de llei per permetre el dret a l’autodeterminació, en una carta en aquest setmanari el 18 de gener d’engany, vaig plantejar que al meu entendre la constitució espanyola es podia interpretar que acceptant com accepta la legalitat internacional, això era possible. Evidentment el projecte de llei presentant, ho argumenta amb molta més profunditat i amb més arguments que el meu escrit. El dia 13 de febrer, la mesa del parlament, no ha acceptat a tràmit la proposta de llei. Segons he pogut llegir, un dels arguments és que això modificaria la constitució. En realitat, la proposta ho planteja a partir de la constitució. Dit d’una altra manera, fa servir articles de la constitució, per a demostrar que el dret a l’autodeterminació, és legal i possible en l’actual marc constitucional.

Dissortadament, no podrem saber quin són els arguments que defensen la no constitucionalitat d’aquest dret (almenys de moment).

Aquesta situació (per altra banda previsible), porta a preguntar-se: La ratificació dels tractats internacionals encaixen dins la constitució? Quan els van ratificar, sabien que ratificaven? Podria ser que ara no ho volen debatre a les corts, perquè estan en fals?

Vet aquí la paradoxa: Podria ser que la constitució tingués articles anticonstitucionals?
Hom diu: De què parlem? De drets, parlem de drets.

Au va, home, va!
Josep Font i Via

Publicat 22/02/2013 (3 de Vuit)

 


 En el Parlament europeu hi ha diputats Catalunya té eurodiputats Catalunya és al Parlament Europeu

 Hom diu: La ignorància és molt atrevida. Doncs bé siguem una mica atrevits. Darrerament he llegit: “Els experts legals del govern britànic de David Cameron han admés que “no és inconcebible” la permanència automàtica d’una Escòcia independent dins de la Unió Europea.”

Darrerament hem sentit a dir: Si Catalunya esdevé un estat independent, l’expulsaran de la UE. La veritat no sé com, ja que per fer-te fora d’un lloc, primer hi has de ser. En l’actualitat, la UE està formada per vint-i-set estats, en tot cas, haurien de fer fora a l’estat espanyol, cosa que no crec pas que passi. Un altre tema seria com queda la situació dels nostres eurodiputats, actualment n’hi tenim set. Doncs bé, posats a fer suposicions, fem-ne:El quid de la qüestió, és que en l’ordenament de la UE, aquesta situació, actualment no està ni prevista ni contemplada. No cal dir que posats a especular les “solucions” podran ser diverses i/o molt diferents.

Partint de la realitat actual, crec que no seria descabellat pensar que malgrat és una situació complicada, no necessariament la solució també ho ha de ser, podria ser molt simple: Els set diputats que actualment estant a la cambra, representen a uns ciutadans, que els van elegir democràticament; per tant aquesta representació no es pot menysprear ni menystenir. Per contra no crec que se’ls pugui dir: Demà no cal que torneu! S’haurà de troba una via democràtica per a solucionar aquesta situació.

Catalunya, orgànicament forma part de l’estat espanyol (dic orgànicament perquè l’estatut d’autonomia és una llei orgànica), per tant podríem dir que Catalunya és una part d’un estat, que voluntàriament es declara estat independent. No ens cal demanar l’ingrés a la UE, ja hi som. En tot cas ens cal normalitzar la nostra permanència. Evidentment això comporta que la UE dels vint-i-set, passarà a ser dels vint-i-vuit. No és el cas de Serbia o de Kosova, que han de demanar-ne el seu ingrés, nosaltres ja en formen part, fins ara representats per un altre estat, i a partir del moment que siguem un estat, ens autorepresentarem.

En un informe elaborat pel professor de dret constitucional Antoni Abad de la Universitat Stanford, diu: “Existeixen arguments jurídics i polítics que avalen el concepte d’ampliació interna de la Comunitat, quan territoris que en formaven part, s’independitzen dels seus estats actuals”.

En una enquesta feta a l’eurodiputat d’ICV-EUiA, Raül Romeva diu:

“No hi ha jurisprudència i tot és part d’un pacte que s’haurà de negociar. I el procés de sortir d’un estat membre i d’entrar a la Unió es pot fer en qüestió de minuts, si es vol. En una mateixa nit podries deixar de ser-hi i tornar a ser-hi, si hi ha tota la cosa jurídica ben feta.”

Suposo que estareu d’acord, que alguna cosa en deuen saber d’aquest tema.

Hom diu: Us faran fora! Com?

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 01/03/2013 (3 de Vuit)

 

SPAIN IS NOT SWEDEN

Hom diu: La ignorància és molt atrevida. Doncs bé siguem una mica atrevits.

Des de l’any 1814, Noruega i Suècia no mantenien gaire bona relació, arrel d’una guerra que ambdós països mantingueren. Aquesta situació, es va resoldre de la següent manera: El 7 de Juny del 1905, a Noruega, va esclatar una crisi constitucional, que va portar-los a fer una declaració de sobirania que acaba així: “…per la dissolució de la unió amb Suècia, com conseqüència del fet que el Rei de Suècia ja no exerceix com a Monarca Noruec…”.

Aquesta declaració va ser considerada per Suècia com un acte de rebel·lia, però malgrat tot, el govern Suec inicia un procés de negociació, insistint en la necessitat de convocar un plebiscit. El 13 d’agost de 1905 a Noruega, va celebrar-se un plebiscit per a recuperar la sobirania nacional. Amb un cens de 435.376 votants, va votar un 85,42%, 368.208 a favor i 184 en contra i 3.519 vots nuls. Cal tenir present que el sufragi universal per a les dones, no va ser fins el 1913, tot i així els moviments feministes van recollir mes de 200.000 signatures a favor de la secessió.

Si no em fallen les dades, el 26 d’octubre del 1905, Suècia va reconèixer la plena SOBIRANIA de Noruega com estat independent.

A vegades, és molt difícil trobar un títol per un escrit. Aquesta vegada, gens.

Ja en el seu dia, vaig fer esment que el diccionari de la “Real Academia de la Lengua Española”, tenia previst fer uns canvis en algunes paraules. Aquestes esmenes, estan previstes fer-les l’any 2014 (pinta que serà un any dens). Em referiré al mot SOBIRANIA.

Actualment aquest mot té una accepció “~ nacional : 1. f. La que reside en el pueblo y se ejerce por medio de sus órganos constitucionales representativos”.

Doncs bé, sembla ser que en l’esmena proposada, aquesta accepció desapareix (pot consultar-se en la pagina web de l’acadèmia). Darrerament aquest tema també ha sortit publicat en la premsa (Punt Avui 18/02/13), per cert, un article que val la pena llegir.

Si em permeteu, voldria dir que ha de ser apassionant dur a terme un estudi científic, etimològic i d’ús social d’un mot en concret. Aquesta tasca és només per uns pocs erudits, coneixedors com ningú del significat dels mots en el decurs del temps. Podeu imaginar-vos el senyor Pere Gimferrer Torrens (Butaca O), estudiant i debatent si una paraula que fins ara tenia un significat, a partir de demà, ja no el tindrà, o més ben dit que aquest significat que fins ara tenia, no era cert. Personalment ho trobo apassionant, absorbent, excitant, i captivador! Segons l’esmentada pàgina web:

“La Real Academia Española se fundó en 1713 por iniciativa de Juan Manuel Fernández Pacheco, marqués de Villena. Felipe V aprobó su constitución el 3 de octubre de 1714 y la colocó bajo su «amparo y Real Protección»”.

Casualitats que té la història, l’any 2014 farà 300 anys de la seva fundació. Cal dir també, que davant d’interpretacions dubtoses, els tribunals fan servir el DRAE.
Hom diu: Cal posar el diccionari al dia? I tant,  amb tots els ets i uts!

Au va, home, va!
Publicat 15/03/2013 (3 de Vuit)
Josep Font i Via

[FAQ’S] o Preguntes Freqüents (1)

 

L’exercici del dret a decidir, forma part dels pressupostos?

No. Un pressupost és la previsió que un govern pot fer per un temps determinat (generalment un any) tenint en compte les despeses i ingressos.
El dret a decidir és la voluntat majoritària expressada democràticament per part del poble, exercint el dret a l’autodeterminació.
Es pot parlar en català al Congrés dels Diputats a Madrid ?
Sí. No hi ha cap article al reglament del congrés, que ho prohibeixi. La constitució, en relació al castellà diu: Hi ha el deure de conèixer-lo i el dret d’usar-lo.
Existia Espanya fa 3000 anys ?
Sí. Fa uns 65 milions d’anys (al final de Cretaci), aproximadament els continents ja eren més o menys com en l’actualitat.
Catalunya han estat mai independent?
Sí. Segons el ministre d’afers exteriors del govern espanyol, una “convivència” que porta més de 500 anys”.
Existeix la democràcia directa?
Sí. En la forma tradicional és: El govern del poble mitjançant referèndums.
 Es pot ser monàrquic i republicà?
No. Són dos termes contradictoris.
És pot fer un sí crític en una votació?
Sí. Però com a mínim, cal més d’un diputat.
Escòcia i Catalunya són realitats molt diferents?
No. Escòcia vol convocar un referèndum per decidir si vol ser un estat independent i
Catalunya també.

L’estat Espanyol i el Regne Unit són realitats molt diferents?

Sí. El govern del Regne Unit i el govern d’Escòcia, signen a Edinburgh el 15 d’octubre del 2012: ACORD entre el Govern del Regne Unit i el Govern d’Escòcia per a celebrar un referèndum sobre la independència d’Escòcia. L’estat Espanyol no.

Com s’escriu independència?

Independència: en la nostra llengua, paraula esdrúixola que ens cal accentuar, amb accent obert, d’esquerra a dreta. En són antònims: subordinació, supeditació, submissió.

Partició sil·làbica antiga : in_de_pen_dèn_ci_a

Partició sil·làbica actual : in_inde_independència.

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 26/04/2013 (3 de Vuit)

Ja n’hi ha prou!

 No m’agrada, veure la senyora Soraya Sáenz de Santamaría amb el seu somriure peculiar i característic. No m’agrada el motiu pel qual somriu: “no s’entenen ni ells mateixos”. Pel que fa al seu somriure, poca cosa hi podem fer. Ara bé, els últims motius que se li han donat, aquests sí que podríem mirar d’estalviar-nos-els.

No entraré en detalls. Que si volia dir i ells van dir. Que si sóc blanc i tu negre. M’és igual. Ha arribat un punt que, a mi, que simplement soc un pobre votant, m’irrita la poca serietat que s’està demostrant. Primer de tot, la roba bruta es renta a casa. Segon, la transició nacional, no és una romeria. Tercer, cal una certa dignitat política, quan es parla de segons què, essent qui ets i estant on estàs. Estem començant una etapa històrica, que demana unitat, complicitat, astúcia i generositat nacional.

Darrerament es comença a veure un espectable que no m’agrada. Crec que seguint amb aquesta actitud, cada dia que passa, som més lluny d’on hauríem d’arribar. Aquest és el drama. I la solució, on és la solució? Dit això, o “fem de puta” o “fem de ramoneta” S’ha acabat fer “la puta i la ramoneta”.
Ras i curt, sense embuts. Joan Fuster deia: Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 10/05/2013 (3 de Vuit)

Ban Ki-Moon vs Rajoy

Que a la reunió entre Ban Ki-Moon i Rajoy, no es parlés del tema CATALUNYA, jo no m’ho crec. Segons sembla, es va parlar de Mali, Síria, Corea de Nord etc… I també del Sàhara Occidental. “Una solució justa, duradora i mútuament acceptable, que preveiés la lliure autodeterminació del poble del Sàhara Occidental en el marc de les Disposicions de Nacions Unides.”.

Andorra, “Els drets humans i la dignitat han d’estar plenament vigents i protegits a tot arreu. Totes les qüestions pendents entre els països i dins dels països s’han de resoldre a través de mitjans pacífics, a través del diàleg, tot respectant les aspiracions canviants dels pobles afectats”, ha afirmat Ban Ki-moon”.

Digueu-me incrèdul. És veritat. Però…

—Mariano, com tenim això de la consulta dels catalans?
—Han vingut ja a preguntar alguna cosa aquests catalans? —va dir Rajoy tot amoïnat.
—No, —va contestar-li— però segur que vindran.
—Mira Banki —es tenen molta confiança— els articles 1.2, 2, 9 i 168 de la constitució, no ho permet.
El senyor Ban Ki-Moon, que s’havia llegit la constitució (portava els deures fets)
—I dels articles 10.2 96 i 23, què? —I afegí— : I d’Escòcia i el Regne Unit, què?
— Home, és que és diferent…
Van pactar no dir res públicament. Al final, el senyor   Ban Ki-Moon, amb un castellà perfecte, li va dir:
—” Mariano, tenemos un problema!”
On col·loquem la realitat i on col·loquem la ficció?

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 17/05/2013 (3 de Vuit)

Per si de cas!

Segurament, o més ben dit segur, tècnicament es pot impugnar tot, o gairebé tot.

L’article 161.2 de la constitució diu: “… El Govern podrà impugnar davant el Tribunal Constitucional les disposicions i resolucions adoptades pels òrgans de les comunitats autònomes…”. Ara bé, què diu la declaració de sobirania aprovada al parlament el 23 de gener d’engany: “iniciar el procés per a fer efectiu l’exercici del dret a decidir”. Estaríem d’acord, que és una declaració d’intencions? Sobirania: “El Poble de Catalunya té, pers raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. Estaríem d’acord, que és una declaració de principis? Doncs bé l’advocacia de l’estat va sustentar el recurs que el govern espanyol ha presentat contra la declaració de sobirania per considerar-la incompatible amb la constitució espanyola.

(quan escric això, no s’ha admès a tràmit encara el recurs).

“Ciutadans impugna el Consell de la Transició Nacional en el TSJC i en demana la suspensió cautelar”.

L’esmentat decret, diu: “Demanar assessorament jurídic i polític”,”Complir amb els principis de diàleg i legalitat”. En la composició del consell, hi ha catedràtics, professors, periodistes etc… Per cert un vilafranquí Enoch Albertí i Rovira -Catedràtic de dret constitucional- en forma part.

Tot i fent un esforç, em costa assimilar, que es pugui intentar impugnar, el fet de demanar assessorament sobre una qüestió, sigui la que sigui.

El TSJC rebutja la suspensió “urgent” del Consell de la Transició Nacional, (Ja ho deia la iaia: Les presses són males conselleres.)

Quan estava escrivint aquestes quatre ratlles, he llegit a la premsa, que el govern de l’estat, també vol impugnar el Consell. El govern no és C’s. Això, té tota la pinta que anirà endavant. Si caminant per la Vila, veieu l’Enoch Albertí: és un “impugnat”. Lleig, molt lleig.

El 13 de març d’engany, va aprovar-se al Parlament una resolució proposada pel PSC:

“El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a iniciar un diàleg amb el Govern de l’estat, per tal de possibilitar la celebració d’una consulta a la ciutadania catalana per decidir sobre el seu futur”.

Personalment, em costa entendre les impugnacions abans esmentades que, de moment, no tenen cap conseqüència jurídica. Ben segur, que és un problema d’ignorància, ho reconec. Però el que més em costa d’entendre, és: que el tribunal constitucional, sense que ningú (que jo sàpiga) hagi impugnat la segona resolució, li demani a l’impugnat que es pronunciï sobre les declaracions, en tot cas, que li pregunti a l’estat, si també vol impugnar la segona, per què ho pregunta? Per matar dos pardals amb un sol tret! Feina feta.

Acabaran impugnant la democràcia, això sí, com a mesura cautelar.

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 24/05/2013 (3 de Vuit)

To be, or not to be

Subjecte: Contraposat a l’objecte. Està relacionat amb la realitat, pensa, dur a terme accions, o les pateix etc… cogito ergo sum, «penso, per tant existeixo» René Descartes.

Subjecte polític i jurídic: En el món occidental i des de les revolucions liberals, d’això, se’n diu nació -a l’estat espanyol, nacionalitat- . Una història mil·lenària, una llengua pròpia, un dret civil propi, estructura social i econòmica diferenciada i fins i tot unes institucions polítiques pròpies. I, una voluntat al llarg dels segles de mantenir la nostra identitat. Si no som això, què som?.

Subjecte polític i jurídic sobirà: [El poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà] L’antic règim, l’absolutisme, va acabar entre el segle XVIII i el segle XIX. es llavors que comença la concepció democràtica. Inicialment formulada per Rousseau, …la sobirania resideix en el poble, que, en virtut del contracte social, l’atorga als governants, mitjançant el sufragi universal… Anomenem doncs, sobirania popular aquella que resideix en el poble i que estaria formada per tot el seu cos social. El segle XXI i, a casa nostra, tenim sobirania: es convoquen eleccions, tenim un parlament, etc… A partir, diguem-ne del nostre “contracte social”, votem allò que volem ser. Som sobirans per exercir el dret a l’autodeterminació. La sobirania, ens ve donada per legitimitat democràtica. Ens poden posar traves a aquest procés? Evidentment que ho poden intentar, però democràticament, crec que, com he dit abans, l’antic règim ja no existeix. Aquesta declaració comporta: començar a ser subjecte polític internacional.

N’estic segur, que en sou conscients, que això que acabeu de llegir, està escrit en LAPAO –segons ells-.

Serveixin aquestes quatre ratlles per donar suport a totes aquelles persones que han lluitat, lluiten i lluitaran pel català a la Franja, i que amb tot el seu dret el volen continuar parlant.

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 31/05/2013 (3 de Vuit)

[FAQ’S] o Preguntes Freqüents (2)

 

Existeix la llengua LAPAO.
Sí. És una llengua parlada gairebé per unes 30.000 persones a la Xina meridional i zones de Birmània i el Tibet, és un dialecte del naxi. Pot ser escrit amb pictogrames o amb signes sil·làbics, com per exemple: ah!, ai! apa!, au!, ecs!, eh!, ei!, ep!, epa! oh!, ui!, uix!…
Existeix el País Valencià:
Sí. Segons el preàmbul de l’estatut d’autonomia diu: [Reial Decret Llei 10/1978, de creació del Consell del País Valencià]… [on la tradició valenciana provinent de d’històric Regne de València es va trobar amb la concepció moderna del País Valencià]
Pot divorciar-se una parella:
Sí. Hi ha dos tipus de divorci, el de mutu acord i el contenciós. En el segon supòsit, cal que només una de les dues parts, ho desitgi.
Poden divorciar-se dos pobles:
Sí. Hi ha dos tipus de divorci, el de mutu acord i el contenciós. En el segon supòsit, cal que només una de les dues parts, ho desitgi.
Poden equivocar-se en una votació al Parlament:
Sí. A tall d’exemple: “El PSC vota “per error”, diu, a favor del corredor ferroviari Central al Congrés dels Diputats”… El PSC vota “per error” contra l’ús del català com a llengua preferent a les institucions.
Es pot fer un homenatge a la “División Azul”
Sí. Es va fer per motius “històrics i culturals” però no ideològics. Històrics: Divisió d’infanteria de la Wehrmacht, que va lluitar al costat de l’exèrcit nazi alemany, durant la segona guerra mundial. Culturals: ?

Es va llegir el programa electoral del PSC la senyora Carmen Chacon.

No. Diu:…rotundament de qualsevol iniciativa de ruptura amb Espanya i en concret de l’anomenat “Pacte Nacional pel dret a decidir.

El programa del PSC diu: …ens comprometem a promoure les reformes necessàries per tal que els ciutadans i les Ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret a decidir a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat…

Com s’escriu independència?

Independència: en la nostra llengua, paraula esdrúixola que ens cal accentuar, amb accent obert, d’esquerra a dreta. En són antònims: subordinació, supeditació, submissió.

Partició sil·làbica antiga : in_de_pen_dèn_ci_a
Partició sil·làbica actual : in_inde_independència.

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 07/06/2013 (3 de Vuit)

MENTIDA!

No és ignorància. Titllar o dir que el president de la Generalitat de Catalunya actua com un “nazi”, repeteixo, no és ignorància. Em pregunto: per què el “nazi” és el president? Dels set partits que hi ha al parlament, cinc, repeteixo, cinc, estan per exercir el dret a decidir; amb matisos i diferències, d’acord, però ho portaven com a proposta en els seus programes electorals. El resultat del 25N fou: 107 diputats pel dret a decidir d’un total de 135. La intencionalitat política (per dir-ho d’alguna manera) d’aquesta comparació, és a dir, la finalitat quina és? I, per mi, la resposta és clara: Que, en la nostra societat, hi ha dissortadament un sector voluble i manipulable, és evident. Intenten que aquest missatge, penetri, arreli i qualli . És una perversió Maquiavèl·lica. Volen fer creure que en el nostre Parlament, no hi ha majoria pel dret a decidir, sinó que és una cosa d’un “nazi” el president.

Fer servir el nazisme amb aquesta frivolitat intencionada, demostra sense cap mena de dubte, el nivell intel·lectual de qui l’utilitza. M’encanta el debat seriós, respectuós i intel·ligent. Sempre aprens alguna cosa. Això no és debat, això, deixo que cadascú ho qualifiqui. Per cert, on són els intel·lectuals espanyols? Perquè n’hi ha, oi?

 Gandhi: “Primer t’ignoren. Més tard se’n riuen de tu. Després t’ataquen. I finalment guanyes”.

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 14/06/2013 (3 de Vuit)

Vuit i nous, i cartes que no lliguen

 La diferència negativa entre els impostos que paguem tots els catalans i les contrapartides que rebem (infraestructures, serveis, inversions, etc.), s’anomena dèficit fiscal. El càlcul de la balança fiscal de Catalunya es va fer, utilitzant les dues aproximacions metodològiques estàndards: la del flux monetari i la del flux del benefici.

Segons el conseller Mas-Colell, el dèficit fiscal de l’any 2010, és de 16.543 milions, segons el mètode monetari i, segons el mètode de benefici 11.258 milions. La Generalitat, ha publicat les balances fiscals del 2010 (61 pàgines si les voleu llegir).

També hi ha el mètode “Cañas”, segons el qual, el dèficit fiscal és de 5.000 milions. A més a més, ha acusat CiU i ERC d’actuar “com partits d’extrema dreta” i ha lamentat que utilitzin les balances fiscals, que segons ell “no són certes”, per “enfrontar, enverinar i intoxicar els ciutadans”.

Aquest darrers dies, s’han publicat moltes xifres. No sé vosaltres, però personalment, les coses les entenc molt millor, si les calculo jo.

Si em permeteu una frivolitat, us proposo:

Exercici (sense cap base científica): Agafar, els tres mètodes, dèficit A:16.543 milions més el dèficit B:11.258 milions més el dèficit Cañas: 5.000 milions, i en traiem la mitja aritmètica, després la dividim de 365 (dies any), i aquest resultat, el dividim de 24 (hores dia) Aneu amb compte amb els zeros. Teniu el càlcul fet? Doncs m’espero. Ja està? D’acord. No deixa de sobtar-me —digueu-me ingenu—. Què n’opineu: Lògic? Irracional? Just? Impressionant? Ideal? Injust?…

Que cadascú, en tregui la seva pròpia conclusió. Jo, perdoneu, sí que he arribat a una conclusió.

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 28/06/2013 (3 de Vuit)

Oh! benvinguts, passeu, passeu.

El senyor Francesc de Carreras, promotor de C’s: […sóc partidari de fer un referèndum consultiu per la independència de Catalunya…] Reconeix que la societat unionista catalana, està callada.

Dit això: Sincerament crec, “cal demostrar als independentistes”, la força que teniu. A tall d’exemple: Mireu, que entitats civils unionistes, lloguin el Camp Nou (negocieu preu d’amic). Ompliu-lo de gom a gom, més o menys 90.000 persones. Si us queda petit, instal·leu-hi pantalles gegants al voltant del camp, així, qui no hagi pogut entrar, durant cinc o sis hores, en podrà gaudir des del carrer. Canteu el que vulgueu, faltaria més, porteu les banderes que vulgueu, convideu als artistes que vulgueu (sense cobrar, és més bonic), quatre-cents, cinc-cents, feu els parlaments que vulgueu… Aneu a TV3 a demanar que es retransmeti en directe (Digueu-los que el nivell d’audiència, es dispararà, d’una manera inimaginable). Aconseguiu, que famílies senceres, avis, pares i fills, junts, passin un dia de festa. Feu la defensa dels vostres ideals, democràticament i pacifica. Si no és molt demanar, ja que tot el món us mirarà, no feu servir paraules o expressions falses i ofensives. Aquest, és un país democràtic.

Ah!, i per si amb tot plegat no n’hi hagués prou, l’onze de setembre d’enguany, no. Atès que ja n’hi ha una de cadena humana preparada, però tal vegada el 12 d’octubre, podríeu organitzar-ne una altra, només són 400 quilometres, segur que en podreu fer tres o quatre a l’hora. Pel corredor del Mediterrani? No. Millor pel corredor central, més que res per ser diferents. Així aquesta majoria silenciosa, a la qual sempre li poseu veu, es farà sentir, sabrem de què estem parlant.

Després, mitjançant els vostres representants polítics al Parlament de Catalunya, feu arribar una carta al senyor Rajoy: “Volem el referèndum”. Perquè esteu segurs de guanyar, oi? Doncs això. Sort i endavant.

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 12/07/2013 (3 de Vuit)

Reacció en cadena!

Falten dies, ho sé. Però cal començar a pensar, els perquès i esvair dubtes.

Jo, hi seré. Per radicalitat democràtica. Per dignitat. Per un deute amb la història. Per recordar a tots el companys, que dissortadament no hi podran ser, però que de ben segur, hi haguessin estat. Perquè tenim drets, no respectats. Per dir al món, que al segle XXI, no ens deixen votar. Perquè estem patint un ofegament econòmic. Perquè volem un país nou. Perquè com deia Pedrolo: “Per l’únic que val la pena lluitar és per les utopies. Allò que avui dia és utopia, potser no ho serà el dia de demà” Perquè… Que cadascú, hi afegeixi el seu perquè.
I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.
Jo, hi seré. I tu?

Josep Font i Via
Publicat 16/08/2013 (3 de Vuit)

CARTA AL DIRECTOR

Benvolgut Ricard,

Vaig llegir:”De l’anonimat a la dignitat”. Pel que fa a les sensacions viscudes, les comparteixo absolutament totes, malgrat estar en un altre tram. Efectivament, volem votar i el més aviat possible, totalment d’acord. Però! Sempre hi ha un però. Comprenc que hi poden haver moments que la fatiga ens faci una mala jugada. Sí, potser sí. Ara bé un cop ens refem, ens cal continuar. Imaginem-nos que els milers i milers de manifestants que vàrem participar a la Via Catalana, diguéssim:”no em tornaré a manifestar més”, “ja en tinc prou”. Ja han guanyat! Suposo que hores d’ara ja t’has refet, i convindràs amb mi que, si ens hem de tornar a manifestar pacíficament i democràticament, però amb total fermesa i convicció, tu també hi seràs. N’estic convençut. I és que, com deia la iaia: “Els cansats fan la feina”.

Molt cordialment.
Josep Font i Via
Publicat 27/09/2013 (3 de Vuit)

«La majoria ha trencat el seu silenci»

Alícia al país de les meravelles

Siguem generosos, molt generosos. Malgrat els viatges “Low Cost”, segons diferents “càlculs” a la Plaça de Catalunya, el 12-O s’hi van reunir (fent la mitjana) uns 98.000 dependentistes. Vull creure, també, que del país veí, en vam venir pocs, ja que sinó, encara serien menys els catalans/españols. Segons hem pogut llegir a la premsa, la senyora Alicia Sanchez Camacho, diuen: està amortitzada. Lleig, molt lleig. Seguint amb els símils comptables , a la Plaça, hi havia el valor dependentista residual. ¿Recordeu la imatge de la senyora Sanchez Camacho plorant al bell mig de la Plaça de Catalunya? Emocionada? No. N’hi havia per plorar, ho entenc perfectament. Surt a dinar i se li posa malament, no el paeix. Truca la porta i la hi tanquen als morros. Convoca als seus i no hi van. D’acord. N’hi ha per plorar. En les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, El PPC i C’s sumats, van obtenir 746.688 vots. Siguem generosos, molt generosos: un 13% i escaig. Queda clar, doncs, que representen allò que representen i prou. Siguem seriosos. Ah!, i per si amb tot plegat no n’hi hagués prou, fins i tot el líder de la plataforma “Som Catalunya. Somos España” José Domingo va reconèixer que esperava una major afluència. Voler mantenir aquesta ficció interessada, cada cop els costa més. La realitat és molt tossuda. Votem?

Volem votar!

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 25/10/2013 (3 de Vuit)

Segur que som al segle XXI ?

La desinformació interessada, és manipulació mediàtica. Gairebé sempre per a dur a terme una manipulació, calen dos actors: els manipuladors i els manipulats. Els manipulats, poden ser-ne conscients o no. A la Ràdio i Televisió Valenciana, s’ha demostrat que n’eren conscients. Ara bé, això és un altre tema -interessant, molt interessant- però avui, toca:

Què volen aquesta gent / que truquen de matinada? Volen tancar la Ràdio i Televisió Valenciana. La volen tancar perquè ja no els serveix. La volen tancar perquè és seva (diuen). La volen tancar perquè és pública i en llengua catalana (igual que van fer amb la Televisió de Mallorca, l’únic mitjà públic Mallorquí íntegrament en català). La volen tancar i prou.

De matinada han trucat, / la llei una hora assenyala. El vídeo dels últims cinc minuts (està penjat a la xarxa), és colpidor. Són cinc minuts de tensió, d’incertesa per saber quan s’acaba. Escoltant els crits: “Açò és un colp d’estat!” I un treballador que diu: “ Jorge, cuéntame qué está pasando ahora “. Aquí, s’acaben vint-i-quatre anys de radiotelevisió pública al País Valencià i en català. Vint-i-nou de novembre de 2013. Ha estat un viatge en el temps. Tot negre. Emmudits. Callats. Tot censurat. Han guanyat ells? No. Avui, tenen més por que ahir, molta més por. Els pocs dies que els professionals han pogut treballar amb llibertat, han demostrat que una altra manera de fer periodisme, és possible, ara ho saben perquè ho han testat. Tard, molt tard, però gràcies a Paco Telefunken, Beatriz Garrote (presidenta de l’Associació de les víctimes del Metro de València), per fi va poder parlar a la televisió del seu país. Han fet coses malament, segur, Però com deia Fuster: …Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics… Segons Noam Chomsky una de les estratègies de manipulació mediàtica, és: …Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure el públic a creure que es moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte…Pot passar temps, però, als Països Catalans, tornarem a veure i escoltar les ràdios i televisions d’arreu. Som al segle XXI. Segur? I tant.

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 5/12/2013 (3 de Vuit)

Per què diuen amor quan volen dir sexe?

Groucho Marx

 

Com cada any, avui hi ha dinar a casa de la tieta. Hi som els de sempre. Aquest any, toca, no podia ser d’una altra manera, el tema és la data i la pregunta. La data, pot ser més aviat o més tard, però en definitiva és una data. Hi ha qui la vol ja o qui la vol més enllà… El “tema” és la pregunta. El Valentí i la Txell (tot i viure lluny, sempre vénen en bicicleta), van encetar la “tertúlia”, exposant: “Ha de ser una pregunta àmplia, que uneixi i, que alhora porti solucions, com ho diria? Ecològiques, sense barreres, amb connotacions socials i també amb visió global, sense menysprear la voluntat de ningú”. Els altres, són aquells que mengen molt educadament, masteguen molt a poc a poc, et miren i somriuen. Però mai diuen res, no els cal, tots sabem el peu que calcen. Després, hi ha els que ho tenen molt clar o si més no s’ho creuen: “Jo considero que caldria preguntar diverses coses” “Ep!” Surt el de davant: “Però que dius home!” El de davant (és de la ceba) ho té clar: “Hem de preguntar si volem ser un estat democràtic i de dret a Europa, amb resposta binària” A mesura que avança el dinar, cada cop és més confús tot. Déu me’n guard, però, de posar-m’hi. Surt de tot. “S’han de fer tres preguntes, donar la possibilitat de respostes diverses, cal aprofitar per preguntar… “etc. L’oncle, que quasi mai diu re: “Cagum l’os pedrer! Però què esteu dient? Què cony us empatolleu?” Hi va haver un emmudiment total. Tothom volia sentir què diria l’oncle, fins i tot els altres. “Mireu, a la meva edat, ja estic de tornada de moltes coses i segons quines collonades, ja no les aguanto. Jo vull poder dir sí o no a una pregunta tan clara com aquesta: Voleu separar-vos d’Espanya?” Dit això, l’oncle, va continuar fent al cafè. No va dir res més; ja ho havia dit tot. A ningú, va quedar-li cap dubte. L’oncle, si va a votar, votarà per decidir això. En acomiadar-nos, l’oncle em va dir: I tu, com ho veus?.

Au va, home, va!
Volem votar!
Josep Font i Via
Publicat 13/12/2013 (3 de Vuit)

Que què?

Estàvem dinant, era un dia qualsevol. El meu fill, va i em diu: Pare sóc un Hypster. Es va fer un silenci total. La meva companya i jo, vam mirar-nos, no ens vam dir res, però la por (acompanyada d’ignorància) ens va envair. Sincerament no sabíem què volia dir això de ser uns Hypster, però ens vam espantar (els pares, pateixen sempre per tot, què vols fer-hi). El tema, va sorgir arrel d’una pregunta que li va fer la meva companya, tan simple com aquesta: Ja tens clar que votaràs? En aquest món, les coses no sempre són allò que semblen. Ens va explicar el que volia dir, no entraré ara en detalls, però un cop explicat, la veritat es que vam quedar-nos més tranquils. Qui, en la seva edat no ha estat una mica Hypster. Dit això, la resposta va ser que votaria: Sí i Sí. Val a dir que, si la iaia que es pensionista, la tieta que és perruquera , el Miquel que és autònom, L’Eusebi que és poeta i la Txell que és mestra, voten Sí i Sí i, a més a més, els hypster’s també, crec que això, no ho atura ni Déu. Prenguem-ne nota i, sobretot, no fallem ara nosaltres.

Au va, home, va!
Volem votar!
Josep Font i Via