2017
La realitat supera la ficció, una vegada més
El regidor de Vic Joan Coma ha estat acusat d’incitació a la sedició i per a qui el fiscal demana fins a dos anys i mig de presó. Entre altres qüestions, se li va preguntar, per part del fiscal, el significat de l’expressió: “per fer la truita caldrà trencar els ous”. Convindrem, suposo, que és una expressió desafortunada. Sí, em sap greu però per a fer una truita, no cal trancar res. Joan, em permeto tutejar-te, hi ha alternatives, per exemple: “s’agafa un ou i el neteges, li treus tota la merda (amb perdó) i els microbis que hi pugui haver a la closca, l’agites una mica (amunt i avall) amb la finalitat de barrejar-ne el rovell i la clara. Després, agafes una agulla i fas dos foradets, un a cada extrem. Acta seguit, si l’ou no s’ha trencat, bufes per un dels foradets, de manera que la mescla o barreja surti i la col·loques en un plat. Si fos el cas que se’t trenques, l’ou, ho vas provant fins que ho aconsegueixis, cal constància. Seguidament escalfes l’oli i poses la mescla o barreja a la paella i fas la truita”.
Joan, sincerament el codi penal del 1973 (Franco era viu: detenció de Salvador Puig i Antic, Lluís Maria Xirinacs i Damians inicia una vaga de fam davant de la presó model per reclamar l’amnistia dels presos polítics antifranquistes que durarà 42 dies) no contempla trencar ous per a fer truites. Això que has fet, és molt lleig, havent-hi alternatives com hi ha. D’acord!, D’acord! Podien utilitzar un codi penal més actualitzat, però el tema no és aquest, el tema és: on s’ha vist que un regidor, democràticament elegit en unes eleccions democràtiques, se li passi pel cap exercir la llibertat de dir de quina manera s’han de fer les truites. Hauries d’estar content, imagina’t que haguessis dit, no ho sé… per exemple: “Cada terra fa sa guerra”. Com a mínim consell de guerra i cadena perpetua (presó permanent revisable).
Joan, una abraçada i bon profit!
PD:Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 5/01/2017 (3 de Vuit)
El TSJC jutjarà Mas, Ortega i Rigau del 6 al 10 de febrer per la consulta del 9N
6 de febrer. Mireu-los a la cara i digueu-los: “Sí, vam organitzar el 9N i ho tornaríem a fer, amb la mateixa dignitat i legitimitat que ho vam fer, sí”.
7 de febrer. Mireu-los a la cara i digueu-los: “Sí, 2,344.828 ciutadans d’aquest país, vam votar en una consulta que l’estat espanyol volia prohibir, sí”.
8 de febrer. Mireu-los a la cara i digueu-los: “Sí, 40.930 voluntaris, vam fer possible la consulta prohibida, sí”.
9 de febrer. Mireu-los a la cara i digueu-los: “Sí, milers de ciutadans, vam fer cua als jutjats per autoinculpar-nos, sí”.
10 de febrer. Mireu-los a la cara i digueu-los: “No ens jutgeu només a nosaltres, esteu jutjant un poble i el jutgeu per haver votat, democràticament, lliurament i pacíficament, aquesta és la nostra revolució”.
Sí, la història els jutjarà, més d`hora que tard. Segur que si els mireu a la cara i, més concretament als ulls, hi veureu vergonya, saben que quan dictin sentència, estaran prevaricant, ho saben. Saben que estan vulnerant els drets humans, que a l’any 2.017 no es pot asseure a ningú al banc dels acusats per donar la veu al poble, ho saben. Saben que vosaltres vau obeir la veu del poble que us havia elegit, ho saben.
Tots serem asseguts al mateix banc. Tots serem sentenciats. Tots serem conscients que teníem raó i que ho tornaríem a fer. Ells saben que som molts, ho saben. Com que ho saben, tenen por i per això fan aquestes barbaritats. Tinguem-ho clar: no tenen el poder, només tenen la força. Tornarem a votar quan calgui i les vegades que calgui. Ningú ens posarà barreres a la nostra llibertat ni a la democràcia. Mas, Ortega, Rigau i Homs: “Gràcies per haver-ho fet possible”.
PD:Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 20/01/2017 (3 de Vuit)
Ei! Que no, home, que no
La BBC es pregunta si aquest any, el 2.017 (Will Catalonia try to secede from Spain this year?) O sigui: Serà aquest l’any que Catalunya esdevingui un estat independent? Parla de diverses qüestions, però, si em permeten, em centraré en una en concret: ” l’ex-ministre de Defensa espanyol, Pedro Morenés, que va assegurar que una intervenció militar ‘no serà necessària’ si tothom actua dins de la legalitat”. Arribats en aquest punt, hom es planteja el següent: segons informació (no contrastada), onze estats de la Unió Europea han confirmat que oficialment el setembre d’enguany, el dia del referèndum o referèndum, seran presents a Catalunya com a observadors, sembla ser que bàsicament seran parlamentaris. Això vol dir més o menys 200 o 300 persones repartides per tot el territori. També sembla ser que de periodistes internacionals, amb càmeres per filmar, en seran uns quants, de moment encara no se’n sap la quantitat.
Be doncs, ara els demano un petit esforç d’imaginació: s’obren les portes dels col·legis electorals , amb les càmeres i els observadors internacionals i, hi entren els uniformats, armats. Prenen les urnes, fan fora la gent que va a votar, detenen els membres de la mesa, prohibeixen que les càmeres filmin i finalment detenen els observadors internacionals, per dolents i els expulsen. Espectacular! Oi? Realment hi ha algú que s’ho cregui, això? Això ve arran dels esdeveniments ocorreguts a Vilafranca del Penedès. La CUP ha donat un sí (condicional) als pressupostos de la Generalitat. Ho faran votant amb 2 vots a favor i 8 abstencions. Superat l’últim escull, ha començat el compte enrere: Tic-tac, tic-tac…
PD:Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 3/02/2017 (3 de Vuit)
Senzillament
Voldria dir-hi la meva. Les dimissions personals, des del meu punt de vista: són legítimes. No vull entrar, ara, a analitzar les causes de la decisió de deixar de publicar el “cotxe escombra”; però el que sí voldria dir és el que en penso d’algunes coses, que en aquest setmanari s’han escrit.
He tingut la sensació o, més ben dit, la percepció que el culpable de la dimissió ha estat el setmanari i molt més concretament el seu director el Ricard. Arribats en aquest punt el que no puc ni vull acceptar és que això sigui així; raó per la qual escrit això. Crec que tothom que ha volgut, hi ha pogut dir la seva, de no ser així, qui en tingui proves, que les expliqui, ja que coneixent com conec al Ricard, n’estic convençut que les publicarà. Un dels valors, no l’únic, que té la llibertat d’expressió és que tothom hi pugui dir la seva. Sincerament crec que això s’ha donat i amb escreix. Aquest intent d’acusar al Ricard de ser-ne el culpable de la dimissió o retirada de l’esmentat “cotxe escombra”, em sembla, si més no, una falta de rigor i alhora una falta d’incomprensió dels valors que representa la llibertat d’expressió. Dit això, puc equivocar-me, he intuït que hi ha algunes persones que pensen que tenen una superioritat moral la qual els permet dir què es pot publicar o què no es pot publicar.
Arribats aquí i per no allargar-me voldria posar de manifest el meu suport i solidaritat al Ricard per la seva actitud davant aquest afer. A diferència de qui creu que la llibertat d’expressió és qüestionable, jo crec i defenso que no. Ricard, una abraçada.
Josep Font i Via
Publicat 24/02/2017 (3 de Vuit)
Dissortadament
Per raons evidents, no entraré a analitzar si la defensa de Mas, Rigau i Ortega ha estat la correcta. Dic evident perquè la meva ignorància en dret així m’ho aconsella. Dit això, però, tinc la lleugera intuïció que fos la que fos, les crítiques les hauria tingudes igualment. Tanmateix a mi, m’ha agradat.
La qüestió, per a mi, és la següent: s’ha passat de la “costellada” a gairebé presó (al final, el delicte de malversació de fons públics, la fiscalia el va desestimar) Hi ha hagut episodis, que crec cal recordar. Fiscalia Superior de Catalunya, que s’han posicionat unànimement contra la querella al govern català pel 9-N. La dimissió del fiscal general Torres-Dulce (segons ell per qüestions personals) etc.
Si em permeten, els delictes pels quals se’ls acusa, no van en relació a la “quantitat”, suposo. Ja que si en lloc de 42.000 voluntaris haguessin estat 40 i si en lloc de 2.300.000 ciutadans haguessin estat 2300, n’estic convençut que no hi hagués hagut judici. El problema principal és que l’estat [espanyol] no sabia, que a Catalunya “les costellades” les fem molta gent, amb llibertat i amb dignitat, igual que les truites.
Un altre tema, seria la reacció que alguns mitjans de comunicació han tingut davant d’aquesta barbaritat. Cal llegir amb molta calma i serenor l’article publicat al Mundo el 7 de febrer pel senyor Luis María Anson. Amb el títol: ” Suspender la autonomía” Aquest acadèmic, de la Real Academia de la Lengua Española (cadira ñ). Ha escrit (no ho tradueixo) … Estremece pensar que puedan caer otra vez ensangrentadas las páginas de la Historia de España… De cop, m’ha vingut al cap això: “Cuando el ser rotas es el más noble destino de todas las urnas” o “Pero no hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia o a la Patria.” Exacte! Jose Antonio Primo de Rivera, teatre la Comedia, Madrid 20 d’octubre de 1933. Fundación de la Falange Española.
Perquè, a veure, exactament què vol dir? Això vol dir? A mi sí que m’esgarrifa pensar que personatges així puguin arribar a tenir algun tipus de poder a Espanya. Senyor Anson, té el rellotge aturat. La por ja no ens fa por. Ah! I això, només és el començament. Vull dir: preparem-nos, venen dies “gloriosos”. Estan encara en un estadi pretèrit, és a dir: “España es una unidad de destino en lo universal”. Com abans he dit, preparem-nos, doncs.
PD:Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 10/03/2017 (3 de Vuit)
De Venècia vingueren i la raó ens dugueren
Tot i desmentir-ho, sembla ser que l’estat [espanyol] va fer arribar a la comissió de Venècia, més o menys, això: “els explicarem què farem amb el tema dels catalans. Primer aplicarem l’article 155 de la nostra sagrada constitució: intervindrem la Generalitat. Si això no funciona, aplicarem l’article 116. Que, bàsicament, fa referència als estats d’alarma, excepció i setge. Dit molt més clarament, “designaria l’autoritat militar, per a controlar-ne la situació. Els ho fem saber perquè no els vingui de nou. Volem dir, que en prenguin nota.” De moment la comissió no s’hi ha pronunciat, ara bé, en el que sí s’ha pronunciat i molt educadament, és en relació a un altre tema, que podríem anomenar-lo: “TC corretja de transmissió del govern”. Què diu la Comissió Venècia? Doncs li demana a Espanya que reconsideri el paper que juga el Tribunal Constitucional, deixant clar que la missió d’aquest tribunal és d’àrbitre, no de part. També deixa clar que aquest tribunal no pot aplicar multes o inhabilitacions contra el mandat democràtic sorgit de les urnes: la sobirania popular.
Bé, més o menys. Exactament, vostès com ho interpreten? Jo, si m’ho permeten, ho veig així: demanar que ho reconsiderin, vol dir que si no ho fan, pot tenir conseqüències. Però també es dóna a entendre que aquestes actituds, massa, massa democràtiques no deuen ser. Quines poden ser les conseqüències? Sincerament no ho sé. Però es evident que un premi a l’excel·lència, no. Ai, ai, ai! Repeteixo: Ai, ai, ai!
PD:Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 17/03/2017 (3 de Vuit)
És quan dormo que hi veig clar
Deia el poeta. Em prenc la llibertat de canviar-ne el verb: “És quan plego que hi veig clar”. Posaré només dos exemples: els senyors Margallo i Pérez de los Cobos. El senyor Margallo, s’ha destapat, s’ha deixat anar i no del tot, però alguna cosa ha dit: ‘La judicialització de la vida política ens porta a un xoc de trens’ o ”El repte català es juga a l’ONU, a la UE…’ etc. Sembla ser que no hi havia massa bon rollo. Recentment, però, qui ha estat, com ho diria, esplèndid! Ha estat el senyor Pérez de los Cobos. En el seu discurs d’acomiadament del TC, entre moltes perles, n’hi ha alguna de fantàstica: “és urgent i inexcusable el diàleg polític”, fent referència al “problema català” i que el govern espanyol no vol. També ha dit: “que les resolucions d’aquest tribunal, des del 2014, no han servit de res; no s’ha aconseguit allò que es pretenia”.
Davant d’aquest, diguem-ne, descobriment de veritats ocultes, intencionadament ocultades, he tingut la gosadia de proposar, als que encara estan en actiu, el següent: Si per veure-ho clar, cal plegar, plegueu! No cal definitivament, sinó durant un cert temps; quinze dies un mes. Durant aquest temps, com a mínim, llegiu tres cosetes. La primera, “La por a la llibertat” D’Erich Fromm. La segona, “El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics”. La tercera, la constitució espanyola; bàsicament l’article 96. Com podreu veure, és curt i concís. Llavors, quan us reincorporeu, ja podreu donar totes les opinions que vulgueu, sense esperar plegar definitivament. A part de quedar molt més bonic, no fareu tant el ridícul. Senzillament és una proposta sense cap més intencionalitat que la d’ajudar-vos. De res, a disposar!
PD:Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 24/03/2017 (3 de Vuit)
Francesc “Quico” Homs. Fora! Expulsat!
La imatge es prou eloqüent, no hi ha dubte. Al congrés del diputats han expulsat un diputat elegit democràticament pel poble [català] en unes eleccions. Li han fet tornar l’acta de diputat. Fora! Ha comés el delicte de: “col·laboració en organitzar el Nou9N”.
La resposta (d’uns quants) davant d’aquesta salvatjada, va ser abandonar el congrès. Imatge que diuen que passarà a la història. Mentre la Presidenta parlava, els diputats (uns quants), marxaven del parlament, demostrant-li així la seva solidaritat. Realment va ser un acte de dignitat i de defensa de la democràcia que els honora. Sóc ingenu, ja ho sé. Perquè el que ara diré no és ni políticament correcte ni políticament rentable: “No esteu sols” Exactament què vol dir? Si no estan sols, no podem permetre que l’expulsin a ell sol, ja que si l’expulsen a ell sol, realment estarà sol. Això ho dic perquè ell, el “Quico”, demà, demà passat o quan toqui, no hi serà. I no hi serà perquè l’han fet fora, l’han expulsat. La resta de diputats, però, tornaran a anar al congrés, ell no. Va ser bonic, però no va ser prou. Repeteixo: “si no estan sols”, no se’ls pot deixar sols! Cap a casa. Que de feina en tenim i molta. Acabo: “ells” no poden decidir qui hi pot ser i qui no hi pot ser. Estaríem d’acord, oi?.
Martin Niemöller, actiu militant pacifista va escriure: “Quan van venir a buscar els jueus / No vaig dir res, perquè jo no era jueu / I quan van venir a buscar-me a mi / Ja no quedava ningú que pogués defensar-me.”
PD:Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 7/04/2017 (3 de Vuit)
Embolica que fa fort!
S’ha fet la llum. La solució o proposta per a solucionar el “problema català” és la següent: “La República Catalana monàrquica espanyola”. M’explico: primer, fas un referèndum (no està clar si pactat o no). La segona, si el guanyes, proclames la República, però, dins la monarquia [borbònica] espanyola. La tercera, el rei [espanyol] fa un gest republicà i reconeix la monarquia republicana [catalana]. La quarta, el president republicà [català] fa uns gest monàrquic i accepta la república monàrquica. La cinquena, el dilluns, el dimecres i el divendres: monàrquics. Els dimarts, els dijous i els dissabtes: republicans. I el diumenge? Descans, que ja toca.
Això, cosa que cal agrair, és la solució que proposen, entre d’altres, el nou partit confluència (Barcelona en Comú, ICV, EUiA i Podem? Etc.) , proposen: “Una República Catalana dins d’Espanya”. Em perdonaran l’expressió, però: hòstia! No sé vostès però un servidor (ignorant, segur) li costa una mica, per no dir molt, de situar-se. Reafirmant-me en la meva ignorància, hem hagut d’esperar cinc, sis, set anys per a trobar la solució. Certament moltes vegades ens compliquem la vida per res, quan en realitat les coses són molt més senzilles del que ens pensem, no? No sé vostès, però a mi m’han tret un pes de sobre: “hi ha solució!”.
PD:Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 13/04/2017 (3 de Vuit)
No foti, senyor ministre.
El Govern en ple promet “organitzar, convocar i celebrar” el referèndum. I el senyor ministre diu: que no tindrà efectes jurídics. Home, no fotem! Resultarà ara que el TC, AN o el TSJC ens deixarà així, sense fer res? Realment no hi veuen, no sé: una desobediència, una prevaricació o una desobediència prevadicativa. El TC també podria actuar d’ofici, no? Ara ens deixaran sols? Que facin alguna cosa, no? Com pot ser que un govern pugui prometre una cosa així i que no passi res? Com es pot permetre prometre una cosa que la constitució (segons “ells”) no permet, i no fer-hi res.
Realment s’ho creuen vostès? Jo, malpensat de mena, no! No m’ho crec. Si en qüestions culinàries, per exemple fer una truita, hi van veure indicis de delicte (sedició!), en una promesa, vostès creuen que no hi veuran res? En primer lloc, pot el govern [català] prometre que convocaran un referèndum? Pot el govern [català] dir que acceptaran el resultat de l’esmentat referèndum, i ja està? No inhabilitaran ningú? Realment si això s’acaba així, que em perdonin, però ja no són el que eren. A veure si ara resultarà que ja no saben que fer. Senyor ministre, abans de dir res, consulti-ho. Ho dic perquè d’una costellada vam passar, com a mínim, a quatre judicis. En fi, vostè mateix. De tota manera, si hem arribat on hem arribat, ara, no ens deixin sols, no ens oblidin, continuïn col·laborant, és qüestió de poc temps, home, ja queda poc!
PD:Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 28/04/2017 (3 de Vuit)
Valenta!
“Anem a explicar amb orgull i convenciment que a Catalunya som el partit que aposta per la democràcia i la llibertat, i defensem que Catalunya segueixi formant part d’aquest gran projecte que és Espanya”. Acte seguit, més ben dit, el dia de la presentació oficial de la campanya, també han dit: “que aquesta no és un campanya del “no’ al referèndum”.
Si realment no hi haurà referèndum, aquesta campanya, per què caram és? Si realment no és per votar no al referèndum, per què deu ser? Sembla ser que han editat 650.000 fullets en castellà i català i que la campanya es farà en 96 municipis. Perquè, a veure, si no hi ha referèndum, què pot posar en perill “el gran projecte que és Espanya”?
La campanya per si algú no ho sap és diu: “La Catalunya Valenta” I sí, efectivament, la fa el PPC. Fins i tot sembla ser que el senyor Rajoy, també hi participarà; bé, no? Que quedi clar, per a tothom, d’una vegada per sempre: “No és una campanya per votar NO al referèndum”. És una campanya per no votar SÍ al referèndum; bé, això ho dic jo. Però, per esvair dubtes, no faran campanya per votar NO. El senyor Albiol, també va dir que aquesta campanya anava més enllà, que serà una campanya “emotiva” i va deixar anar: “…a sumar, a la veritat, a estimar-se, amb sensualitat també.” Eh! No em negaran que és entendridor, amb sensualitat [Propensió als plaers dels sentits] Per si algú en tenia dubtes: hi haurà referèndum, fins i tot “ells” ho saben i ho tenen clar. Superada la fase de la postveritat: “Valents i Valentes” la mesa del Parlament de Catalunya es citada als jutjats, pel delicte d’exercir la democràcia. “Valents i Valentes” al Parlament vostè/vostès poden dir, discutir i debatre-ho absolutament tot, per això els membres de la mesa han d’anar al jutjat. “Valents i Valentes” sí, en el referèndum vostè/vostès podran votar el que vulguin. La seva valenta sensualitat és, en definitiva, la covardia i la por a la llibertat i la democràcia. “Valents i Valentes” serà un dia que durarà anys i no serà gràcies a la seva sensualitat. Ah! Per les urnes, ja ens espavilarem.
PD: Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 19/05/2017 (3 de Vuit)
La gallineta ha dit que prou…
Per divuitena vegada s’ha demanat al govern espanyol pactar la celebració del referèndum. Curiosament la resposta ha estat NO. Quan escrit aquestes ratlles, no només alguna premsa, sinó també membres del govern espanyol han utilitzat l’expressió: “Cop d’estat”. Per tal que no hi hagin mals entesos he consultat el diccionari de la REAL ACADEMIA ESPAÑOLA:
Golpe de Estado: Actuación violenta y rápida, generalmente por fuerzas militares o rebeldes, por la que un grupo determinado se apodera o intenta apoderarse de los resortes del gobierno de un Estado, desplazando a las autoridades existentes.
Tots els indicis ens porten a pensar que el compte enrere ha començat; per part del govern espanyol comencen a enumerar tota la bateria d’accions que pensen prendre. Per part del govern català diuen que ho han intentat fins l’últim moment i no ha estat possible. I ara, què? Hi ha qui diu que a l’últim moment l’estat espanyol obrirà la negociació. Hi ha qui diu que no. Costa d’entendre que el govern espanyol no vulgui complir els tractats internacionals que ha signat; si realment s’arriba a la situació de prohibir per la força el referèndum, la comunitat internacionals, què farà? A Madrid estan passant coses. Tot i reconèixer que l’estratègia de la Corts té la seva gràcia, en el fons, per què l’han feta? S’han vist pressionats per Europa? El problema, però, no és això, el problema real és com actuaran davant la comunitat internacional prohibint per la força un referèndum. El dia del referèndum, aquí a Catalunya, hi haurà premsa internacional, diputats de diferents parlament europeus etc. Realment creuen que l’estat actuarà amb la força? Ho dic perquè com va dir el senyor Margallo (quan ja havia plegat) “El partit es juga fora, si es jugués dins, amb prohibir les coses s’hauria acabat, el problema és la repercussió que pot tenir fora i per això ells l’estan jugant”. Coneixen el joc de la gallina? Doncs bé, per qui no el conegui: El joc es base en una competició de cotxes o de motos en la qual els dos participants condueixen un vehicle en direcció a la del contrari, el primer que es desvia de la trajectòria, per tal d’evitar la col·lisió, perd. Quin és el moment de fer el canvi? Senzill: a l`últim moment, no abans. Evidentment en una negociació hi ha moltes variables per a dur a terme aquesta estratègia, només en citaré una: dir o explicar el que es vol fer o fer creure que farà, amb la intencionalitat que la pressió psicològica obligui a l’adversari a cedir per por al xoc. Som a l’últim moment? No. Hi haurà pacte? Sí. Quant? a l’últim segon.
PD: Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 9/06/2017 (3 de Vuit)
Cal pensar-hi
Si he de dir la veritat, no sé si a Catalunya fan falta 500 o 1.000 Mossos d’Esquadra, no ho sé. Ara bé el que si sé (em perdonaran l’expressió) què collons s’ha cregut el Ministerio de Hacienda per vetar-nos la convocatòria de 500 nous mossos o mosses. A Euskadi (dades del 2015/2016) d’Ertzaintza en tenen 8.000, nosaltres actualment més o menys uns 17.000. És un argument per dir que no? Mirin Euskadi té una superfície de 7.234 Km2 i una població de 2,19 milions d’habitants. A Catalunya La superfície és de 32.108 Km2 i té una població d’uns tenim 7,5 milions d’habitants. Si tenen un moment, facin números.
L’Europol, com vostès saben, és l’agència de la Unió Europea que gestiona informació de seguretat sobre el crim organitzat. Una de les funcions és la cooperació entre els estats membres en la lluita i prevenció del crim organitzat. El ministeri de l’interior hi ha integrat l’Ertzaintza i ha deixat fora els Mossos d’Esquadra. Cal recordar que estem en alerta quatre sobre cinc. La informació i cooperació en aquests moments sobre el terrorisme gihadista, comporta la màxima col·laboració entre totes de forces de seguretat de tot el món. L’estat espanyol no ens hi vol! Per què? Agrairia molt que si algú té alguna explicació, que s’entengui, l’expliqués. A l’agència deuen al·lucinar: un estat membre té policies estatals i autonòmiques (de moment és així) i n’exclou una. Siguin independentistes, unionistes o NS/NC és per donar-hi voltes, no creuen? Quan prenen aquesta decisió, afecta tot el conjunt de la població de Catalunya, en són conscients? Si realment això és així és una temeritat de conseqüències inimaginables. No hi ha manera més efectiva d’excloure algú, que excloure’l. L’1 d’octubre decidirem si volem ser un estat independent en forma de república o no.
PD: Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 23/06/2017 (3 de Vuit)
63.961
El Parlament de Catalunya declara nuls els consells de guerra franquistes. Ei! Per unanimitat. Tots els grups de la cambra! Molt bé, no? Però, si em permeten: què està passant? Ho dic senzillament perquè el març d’enguany a Madrid, concretament la comissió Constitucional del Congrés de Diputats va rebutjar una proposició no de llei d’ERC per al “reconeixement i justa reparació” de la figura de Lluís Companys i la resta de víctimes del franquisme”. Els resultats varen ser els següents: 27 vots en contra (PP, PSOE, Ciutadans i UPN) i 10 a favor (Esquerra Republicana, Unidos Podemos, PNB i Bildu). El PSC (Meritxell Batet vicepresidenta de la comissió) vota amb el PSOE contra l’anul·lació del judici a Companys.
S’han equivocat? Si la resposta fos que sí, cal una altra pregunta: en quina ocasió s’han equivocat? Suposem-nos que en la segona, només dic suposem-nos-ho, els renyaran ara?
No sé com ho veuen vostès; personalment ho veig d’una hipocresia que pot generar problemes intestinals. Si em permeten i només a tall d’exemple i per acabar, un petit retall d’història: El 13 d’agost de 1940 El President Companys, per ordre de les autoritats espanyoles, va ser detingut per la Gestapo. Fou portat a Madrid, on se li van obrir diligències per “ser el President de la Generalitat, ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya”. Després de diversos interrogatoris, el 3 d’octubre va ser traslladat al Castell de Montjuïc a Barcelona. Va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim per rebel·lió militar, ple d’irregularitats i sense garanties processals, com posteriorment s’ha demostrat. El 15 d’octubre de 1940, a dos quarts de set de la matinada, va ser afusellat al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. El President de Catalunya havia estat assassinat. Suposo que estarem d’acord, que això el 8 de març, ja ho sabien, oi? L’1 d’octubre decidirem si volem ser un estat independent en forma de república o no.
PD: Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 7/07/2017 (3 de Vuit)
Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres.
Groucho Marx
“podem donar la garantia absoluta que nosaltres farem molt més per la sobirania de Catalunya i pel dret de decidir que CiU. La garantia absoluta. Qualsevol dels nostres regidors, tant si és independentista com si no, estarà disposat a arribar fins on calgui. A enfrontar-se amb l’estat, amb la Unió Europea i amb qui calgui perquè puguis exercir el teu dret de decidir perquè aconseguim el màxim de sobirania possible.” Aquesta era la resposta que la senyora Ada Colau feia en una entrevista a Vilaweb l’any 2.015. Bé, doncs ara ha arribat el moment. I ara què? Doncs per exemple: el referèndum ha de ser pactat, diuen. Hi estic totalment d’acord, jo també ho vull. Però i si “ells” no volen, llavors què fem? On us col·loqueu? És bonic i fàcil ser “progre” quan no et cal mullar-te, oi? Sincerament crec que un dels problemes que tenen els “comuns”(no tots, evidentment hi ha honroses excepcions) és que els han avançat per la dreta i per l’esquerra. Escoltant als senyors Coscubiela i el senyor Rabell tinc la sensació que, a part d’estar amargats, no saben ni que fer ni que dir. Sí, senyors “comuns” dona la sensació que esteu al costat de qui no vol ni negociar, ni parlar, ni escoltar. Sé que no us agradarà; però dona la sensació que esteu al costat d’aquells que l’única alternativa que tenen són els jutjats contra la democràcia (recordeu el senyor Nuet?). Voleu garanties per a fer el referèndum, jo també, i tant. Ah! Voleu mobilitzar-vos, oi? Perdoneu, fa anys que estem mobilitzats, almenys nosaltres. Vosaltres sembla que ho hàgiu descobert fa poc. Fins i tot he llegit que el referèndum, segons alguns, no és democràtic. Home! Fins aquí podíem arribar. Dissortadament, si “ells” buscaven aliats, tinc la sensació que, pocs, però n’han trobat. Seguint la vostra “teoria” els negres, ara, encara no podrien asseure’s davant de l’autobús. Anar de “progre” i prou, ja no es porta. Mobilitzacions a banda: L’1 d’octubre decidirem si volem ser un estat independent en forma de república o no.
PD: Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 21/07/2017 (3 de Vuit)
Una cosa no és justa pel sol fet de ser llei. Ha de ser llei quan és justa.
Montesquieu
No sé vostès, però un servidor ha quedat parat i sorprès, no només de la rapidesa, sinó de l’ùltima (a hores d’ara) sentència del TC. El ple del TC s’ha reunit menys d’una hora i per unanimitat ha acordat admetre a tràmit el recurs d’inconstitucionalitat sobre la reforma del reglament del Parlament que el govern [espanyol] ha sol·licitat. Sí, fa referència a la modificació de l’article 135. Una esmena a l’article 135 en què assenyala que la lectura única amb les proposicions de llei es farà servir “sempre que la seva naturalesa ho aconselli o la simplicitat de la seva formulació ho permeti. Això vol dir per exemple: A les corts espanyoles, reforma constitucional del 2004 [Aprobación, por el procedimiento de lectura única, de la proposición de reforma del artículo 135 de la Constitución española…] o més recentment: El Parlament Andalús aprova per lectura única la llei per a crear nous Col·legis Professionals d’ Economistes. En són només dos exemples, però de ben segur, se’n podrien trobar més. Què passa doncs amb el nostre Parlament i el nostre reglament? Suposo que estarem d’acord, que el problema o la causa no és la lectura única; el problema és que la justícia en aquest estat, està sotmesa als designis del govern. Raó per la qual, en aquesta sentència, el que fan és jutjar per a què la utilitzarem: és a dir: per si de cas! Eh! Impressionant. L’1 d’octubre decidirem si volem ser un estat independent en forma de república o no. Vostès mateixos.
PD: Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 4/08/2017 (3 de Vuit)
La granera
Que dius: Calia? Realment calia posar en etruital mateix nivell al president Mas i el senyor Rajoy. Evidentment tenen tot el dret del món a expressar-se lliurament, només faltaria. Però un servidor no ho acabar d’entendre. Encara recordo l’abraçada, vostès no? Va ser una abraçada èpica: Artur Mas (CIU) i David Fernández (CUP). Sí, exactament el 9N. A part de donar un pas al costat (el president), d’estar inhabilitat, etc… què ha canviat? Puc equivocar-me. Però el president Mas i el senyor Rajoy, per a mi, no són comparables. Senzillament ho trobo desagradable i infantil. Posats a escombrar, ara en aquests moments, trobo que seria molt més positiu escombrar cap a casa. Ho dic perquè a l’altre cantó ja en són prous. Perdó, se m’oblidava; dit el que he dit, hi ha una altra qüestió que tampoc no entenc: no és una mica masclista dibuixar escombrant, precisament, una dona? Això d’escombrar és cosa de dones? Alternatives n’hi havien, oi? Bé, malgrat tot, l’1 d’octubre decidirem si volem ser un estat independent en forma de república o no.
PD: Article 1. Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.
Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 18/08/2017 (3 de Vuit)
Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries
“Un ataque de esta magnitud tiene que ser un aldabonazo que devuelva a la realidad a las fuerzas políticas catalanas que, desde el Govern, el Parlament o los movimientos por la independencia han hecho de la quimera secesionista la sola y única actividad de la agenda política catalana en los últimos años. Es hora de acabar con los sinsentidos democráticos, la violación flagrante de las leyes, los juegos de engaños, los tacticismos y los oportunismos políticos. Es hora de que nuestros gobernantes, todos nuestros gobernantes, trabajen en beneficio de los verdaderos y principales intereses de los ciudadanos” … “Hacemos por tanto un llamamiento al Govern y a las fuerzas políticas catalanas para que se pongan a trabajar en una agenda real al servicio de los problemas reales que afectan a la ciudadanía de Cataluña.”.
Són dos paràgrafs de l’editorial del País del dia 17 d’agost. L’editorial parlava del brutal atemptat criminal ocorregut a les rambles de Barcelona i a Cambrils. Quan escric això les xifres esfereïdores són 14 morts i 150 ferits. Segurament perdré les formes en relació a aquestes opinions, però tant me fot. Em fan fàstic. No puc arribar a entendre la utilització dels assassinats amb fins polítics o ideològics. Em fa fàstic, un fàstic immens. Ara, no valen rectificacions ni dir que es van equivocar. Les equivocacions premeditades tenen una intencionalitat repugnant. Escriure això en una editorial demostra la baixesa intel·lectual (per dir-ho d’una manera) i moral de qui ho escriu. Que cadascú ho valori i hi reflexioni. Senyors del País ho trobo repugnant. Molt han de canviar les coses perquè torni a llegir el País. Un consell, si se’n permet, no el llegeixin. Fa fàstic. La història és tossuda; no ho oblidarem: per dignitat, decència i respecte als innocents que han estat assassinats. FÀSTIC!
Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 25/08/2017 (3 de Vuit)
Soc, ho reconec, tossut
Sempre he defensat el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Això serà l’u d’octubre; però abans caldrà anar a Barcelona, oi? Aquesta any ja tindrem a punt la llei del referèndum, com també ja té a punt el TC la resposta. Se la imaginen? Jo sí. S’han llegit, per sobre, la proposta de llei (del referèndum) que es presentarà el 6 de setembre al Parlament? Per exemple, l’article 4, entre altres coses diu:
- El resultat del referèndum tindrà caràcter vinculant.
- Si el recompte dels vots vàlidament emesos dóna com a resultat que n’hi ha més d’afirmatius que de negatius, implica la independència de Catalunya. A tal efecte el Parlament de Catalunya dins els dos dies següents a la proclamació dels resultats per part de la Sindicatura electoral celebrarà una sessió ordinària per a efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya, els seus efectes i acordar l’inici del procés constituent.
- Si el recompte dels vots vàlidament emesos dóna com a resultat que n’hi ha més de negatius que d’afirmatius, implicarà la convocatòria immediata d’unes eleccions autonòmiques.
Com ho veuen? Bé, no? Entenen ara perquè dic que cal anar a Barcelona aquest 11, oi? Serà, com ho diria: un assaig, una pressa de contacte…No ho sé, però hi hem d’anar i hi hem d’anar com sempre; tranquils (nerviosos ja s’hi posen “ells”), amb el somriure, fermesa, convicció i dignitat que ens ha caracteritzat fa molt anys. Serà l’últim, vull dir l’últim com a comunitat autònoma. Per tant, l’onze tots a Barcelona. Com deia el diputat Oriol Amat: “Passeu-vos-ho bé perquè no ho fareu gaires vegades a la vida això que esteu fent”. Si hi ha algú que no ho entén o no vol entendre-ho: “Bueno, pues molt bé, pues adiós”.
Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 8/09/2017 (3 de Vuit)
ARA SÍ (no hi ha 3 de vuit)
S’ha acabat la precampanya, com? Amb les declaracions de la portaveu del Departament d’Estat dels Estats Units. Com ha començat la campanya? Amb les declaracions del senyor Juncker. Eh, avís a navegants! Si no les han llegides, els recomano fer-ho. El senyor Juncker és el president de la Comissió Europea, oi? L’estat espanyol en forma part, oi? Si em permeten: s’imaginen la cara que els va quedar?
Som a les portes d’un fet històric de dimensions estratosfèriques. Això, malgrat voler-ho amagar, ho sap tothom. Els jocs malabars s’han acabat. Crec que la definició que en fan els nostres representants del que ha passat, passa i possiblement continuarà passant en relació a les actituds del govern [espanyol] queden explícitament recollides en la carta que els han fet arribar: “…ofensiva de repressió sense precedents, que limita el dret fonamental a la llibertat d’expressió impedint actes públics i amenaçant mitjans de comunicació…”; crec que de tothom en són prou conegudes i que ens transporten al pretèrit imperfet. A l’any 2017 hi ha actituds que no només són injustificables, sinó que no es podem ni permetre, ni acceptar. És per aquesta raó (no l’única, evidentment) que l’u d’octubre celebrarem el referèndum, segons ells “il·legal”. I com que el farem, ara voldria exposar alguns raonaments (personals) sobre aquesta qüestió. Hi ha tres possibilitats: Votar sí, votar no o abstenir-se. Hi ha, però, també una part de ciutadans que són els anomenats els indecisos. Els del sí ho tenim clar, els del no diuen que també. Voldria, si em permeten, fer-los (als indecisos) uns comentaris i alhora convidar-los a reflexionar sobre algunes qüestions que exposaré. No utilitzaré eslògans ni arguments que potser formen part d’una ideologia molt concreta, la meva. Els demano si poden reflexionar-hi, només sobre tres qüestions que, si les analitzen bé, fan referència al conjunt de la societat, vull dir que t’afecten tant si ets independentista com si no ho ets.
La primera, prohibir-nos desenvolupar la llei de la pobresa energètica, argumentant que seria una discriminació per als pobres de la resta de l’estat. Sense comentaris! La segona, prohibir-nos ser a l’Europol; dissortadament, ens calen cossos armats per a garantir-nos la seguretat i, a més a més, aquests cossos (dissortadament) els calen armes (la Guardia Civil, segons he llegit) fa un any en tenen una partida bloquejada. La tercera és que un ministre (tots sabem quin) juntament amb un altre personatge (tots sabem quin) es vanagloriaven d’haver-se carregat la nostra Seguretat Social, entre altres salvatjades. Tothom ho sap i ho recorda. Què ha passat, ha tingut alguna conseqüència? Cap, cap ni una. De ben segur que molts de vostès n’hi podrien afegir més. No voldria acabar, però, sense demanar-los que l’u quan dipositin la papereta, ho facin també recordant a tots aquells que la maleïda dissort els ha privat de fer-ho. Votem “SÍ” per ells, pels nostres fills, pels nostres nets i per nosaltres. No sé vostès, però jo m’hi sento obligat. Acabo aquí. En tot cas, si no ens veiem, ens trobem l’u d’octubre, d’acord?
Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat xx/xx/2017 (3 de Vuit)
VO-TA-REM
…detencions, escorcolls, querelles, por, judicis, truites, sedició, alcaldes imputats, llibertat d’expressió, llibertat de reunió, drets civils, drets humans…Tot això i, dissortament, el que ens espera.
Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, no en tinguin cap dubte, tots. No se’ls creguin. És un viatge en el temps, al passat gris i fosc que creiem que mai més tornaria. Diuen que l’estat ha entrat per la porta del darrera, però ha entrat i s’ha tret la careta. Si això no es repressió, què és? Davant d’això: “Places i carres plens”. L’u d’octubre VOTAREM. VOTAREM sense por, amb la il·lusió de decidir si volem fer un estat nou i molt, molt diferent del que ara ens està intentant prohibir la nostra llibertat. Tenen por, els fa por la democràcia, els fa por la nostra actitud serena, pacífica i alegre; però alhora contundent i valenta. Per això usen la força. Davant d’això: “Places i carres plens i urnes”.
No voldria acabar, però, sense demanar-los que l’u quan dipositin la papereta, ho facin, també, recordant a tots aquells que la maleïda dissort els ha privat de fer-ho. Votem “SÍ” per ells, pels nostres fills, pels nostres nets i per nosaltres. No sé vostès, però jo m’hi sento obligat. Acabo aquí. En tot cas, si no ens veiem, ens trobem l’u d’octubre, d’acord?
PD: Europa, on ets!
Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 29/09/2017 (3 de Vuit)
Sense títol
Volien votar: cops, porres, gasos lacrimògens, pilotes de goma i por. Però, alhora, fermesa i dignitat. Abans de continuar cal dir que aquestes quatre ratlles que escric, les escric sense saber què pot passar d’aquí una hora, vull dir amb això que si es publiquen, la realitat poc haver canviat i molt .Parlo del que sé que ha passat, ho faig amb fàstic i indignació (per ser suau).
Volien votar: malls, estris metàl·lics, força bruta i por. Però, alhora, fermesa i dignitat. Explicar això als estudiants al matí del dilluns quan van anar a les escoles és, alhora, fàcil i difícil. Fàcil perquè avui dia les imatges, per sort, corren com l’aigua. Per tant, la brutalitat d’aquests actes era coneguda per tothom. Difícil perquè costa explicar que la funció de la policia no pot ser aquesta, la funció ha de ser una altra. Poso per exemple: defensar-nos, mai atacar-nos. En aquest cas en concret, la Guardia Civil i la Policía Nacional van actuar com a forces d’ocupació. Van intentar que gent de totes les edats i condicions no poguessin exercir el dret a votar, fent ús de la força. Volien, amb aquests actes, que la gent es rendís, que no anés a votar. No ho van aconseguir perquè no tenien raó ni poder. El poder i la raó eren nostres.
Un homenatge molt sincer i sentit a totes les persones que van patir la brutalitat de la violència desfermada d’aquesta gent. Gràcies per la vostra actitud. Mai ho oblidarem.
Malgrat tot vam votar (dissortadament, no tots). No sé què més necessita el món (democràtic) per dir: així, no! El dimarts passat el Parlament i el govern de Catalunya, ens van demanar paciència i una mica de temps. Possiblement hi haurà persones que el que diré ara no ho compartiran, segur; però per a mi i fins aquest moment, el govern i el Parlament es mereixen tota la confiança i el suport. No vull tampoc enganyar-me, tinc dubtes, preguntes i incerteses, vaja com tothom, però bàsicament el que ens demanen és una aturada “tècnica”. Després del que hem viscut i dissortadament viurem: tota la confiança.
El dia 18/01/2013, en aquest setmanari, vaig escriure amb el títol: “El futur no és una cosa que se’ns regali … és una cosa que hem d’aconseguir”. El Pacte Internacional de drets Polítics i Civils afirma que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. I això, malgrat tots els malgrats, és el que estem fent.
Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 20/10/2017 (3 de Vuit)
LLIBERTAT! (no hi ha 3 de vuit)
Els darrers dies s’han donat situacions que, almenys a mi, em generen incertesa, preguntes i dubtes que de moment no tenen resposta, no ens enganyem. Dit això, permetin-me que hi digui la meva (exclusivament meva). S’ha d’acabar d’utilitzar l’astúcia i la tàctica i prou, s’ha de començar a parlar clar i dir les coses tal com són. Sé que això és dur d’acceptar, però de moment és la realitat. Penso que l’u d’octubre i la violència posen damunt la taula molt clarament la situació en què es troba el govern i les decisions que després es prenen. Aquell dia el referèndum va ser possible perquè la ciutadania el va fer possible i va ser un èxit. L’estat espanyol això no ho va pair. És a partir d’aquest dia que el govern es planteja què fer, però sap també que no ho té tot a punt. Crec, és una opinió personal, que és aquí on es comença a parlar d’eleccions i el president es comença a plantejar el risc de violència encara més forta i no vol esposar el país (explicació que dona en la primera compareixença a Brussel·les). Aquest escenari es clou amb la suspensió “tècnica” del dia 10. Sincerament el paper jugat per Europa no ens va ajudar gens i l’estat espanyol comença la repressió judicial amb la detenció dels Jordis, compte: no els oblidem! Arribem així al pacte que el president intenta fer a l’estat espanyol: convocar eleccions, intentar parar l’aplicació del 155 i demanar l’excarcel.lació dels Jordis . Son unes hores en les quals el President se’l titlla de traïdor. L’estat espanyol diu que no, que l’aplicació del 155 no es negociable i que ni convocant eleccions aconseguirien aturar-lo, per tant la persecució judicial continuaria igual. El 27 el parlament fa la “declaració”. Comença l’exili i tot el que tots sabem i que ho sintetitzo amb: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” Resumint: exiliats, presos polítics i intervenció de les nostres institucions elegides democràticament i el President intentant, des de Brussel·les, internacionalitzar Catalunya; des de la presó seria molt difícil.
L’estat espanyol ens ha imposat unes eleccions (reconec que he tingut els meus dubtes) en les quals la seva intenció era dividir el sobiranisme i intentar que només anessin a votar ells. Però la resposta, i crec que encertada, ha estat que sí, que el sobiranisme anirà a les eleccions, ja que mirat fredament, no tenim massa solucions més. Cal tenir molt clar, que actualment estem en un moment d’emergència nacional, per la qual cosa aquestes eleccions marcaran un abans i un després. Està a les nostres mans decidir el nostre futur, no ens enganyem hem de ser molts, molts els que d’una manera clara votem sobiranisme, de no ser així ens trobarem en la situació que ens trobem ara. Quan escric això membres de la mesa del Parlament encara no són a la presó, el President que acceptaria encapçalar una llista unitària. Els membres del govern empresonats: vexats i humiliats. Aquestes vexacions i humiliacions, no s’enganyin, tenen una intencionalitat molt clara, fins i tot m’atreveixo a dir que volen que surtin a llum, volen aconseguir humiliar-nos a tots. La repressió no té aturador i, dissortadament, estem sols. Però malgrat tot, jo continuo pensant que tenim raó i que cap, cap dels que està a la presó o exiliat ha comés cap delicte. Per tant si aquestes eleccions les guanya el sobiranisme, la primera cosa que s’ha de fer, es treure’ls de la presó i restablir immediatament les nostres institucions. Serà a partir d’aquest moment que caldrà tornar a començar; i no serà fàcil. Si hi ha algú que encara té dubtes (cosa legítima) li queden pocs dies per esvair-los. Tanquin els ulls i per un moment mirin el que ens podem trobar si no guanyem. Sense llibertat no hi ha dignitat.
Hi ha un HOME a la presó/dels que avançaven./JUNTEU-VOS… Papasseit
Josep Font i Via
Publicat x/xx/2017 (3 de Vuit)
Mens sana in corpore sano
Una malaltia pot manifestar-se, per exemple, amb una inflamació. La inflamació en medicina s’hi afegeix el sufix -itis. Una de les més peculiars, per dir-ho d’alguna manera és l’electoralitis: Altrament anomenada “Malaltia de transmissió política”. Normalment es comença a manifestar quan se sent la paraula “eleccions”, els símptomes són molts i variats: pèrdua de memòria, parlar bàsicament amb eslògans, dir qui la té més llarga o profunda que l’altra (vull dir la capacitat de convèncer, no mal pensin) les tertúlies etc. Crec que no descobreixo res, tothom que sigui una mica observador, n’haurà estat testimoni d’aquest tipus d’inflamació. Segons estudis científics és una malaltia crònica i com totes les malalties té puges i baixes, vull dir hi ha èpoques en què els símptomes queden, com ho diria: no perceptibles; és la fase anomenada: fase estable.
Hi ha pocs remeis, sembla, per controlar aquesta malaltia. Dic sembla, perquè segons he pogut llegir hi ha algun tipus de teràpia que, repeteixo, sembla podria funcionar. Només a tall d’exemple i sintetitzant: Imaginin-se la següent situació (sé que és molt difícil perquè això al segle XXI no pot passar i menys en un estat democràtic): representants d’associacions populars empresonats, membres del govern (de diferents partits!) empresonats en la mateixa presó, membres del govern exiliats, la mesa d’un parlament en llibertat provisional, les institucions del país intervingudes, gent anant a votar i els ho impedeixen a base d’hòsties i un llarg etcètera. Aquesta situació per tal de mirar de pal·liar-ne els afectes de l’electoralitis, comportaria fer un esforç d’anàlisi molt seriós de les prioritats i necessitats i, a més a més, afrontar-ho junts, units, fer una teràpia de grup. La malaltia no es curaria, segur. Però diguem-ne que ajudaria a que els efectes fossin menys cruents, per dir-ho d’alguna manera. Llàstima! Com que aquesta situació és imaginària, no es pot fer la prova per tal de saber-ne l’eficàcia del remei.
Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat 17/11/2017 (3 de Vuit)
Llaç (GROC)
Avui, quan escrit, hi ha encara quatre innocents tancats a la presó. Dissortadament crec que en tenen per dies. Estan tancats, no hi ha risc de fuga, però aprecia (el jutge) risc de reiteració delictiva.
El 21D hi ha eleccions. Si algú té dubtes a qui votar, encara és a temps de no equivocar-se: Estan tancats, no hi ha risc de fuga, però aprecia (el jutge) risc de reiteració delictiva. Crec que en som molts que tenim clar què votarem. Personalment m’hagués agradat molt no haver de triar entre els “separats pel sí”. Però ja he dit en altres ocasions que l’electoralitis no té cura. Dit això: Estan tancats, no hi ha risc de fuga, però aprecia (el jutge) risc de reiteració delictiva.
Perquè, a veure una cosa i no ens enganyem. No són unes eleccions qualsevol, ho sabem tots i “ells” també: Estan tancats, no hi ha risc de fuga, però aprecia (el jutge) risc de reiteració delictiva.
Els pares (metàfora) del 155 estan duent a terme una liquidació dels nostres drets i les nostres institucions que a ningú pot deixar indiferent, i diria més: Estan tancats, no hi ha risc de fuga, però aprecia (el jutge) risc de reiteració delictiva.
Sé que hi ha molta gent, de bona fe, que es pregunta: i Europa? Jo també. Reiterem-nos, reiterem-nos i reiterem-nos el 21D. Hem de ser molts, moltíssims, més que mai. De no ser així: Estan tancats, no hi ha risc de fuga, però aprecia (el jutge) risc de reiteració delictiva.
Acabo amb Papasseit: Hi ha un home a la presó / dels que avançaven; / junteu-vos.
Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 7/12/2017 (3 de Vuit)
Som més de dos milions
I som majoria al Parlament. Ara, però, començarà el temps de les animalades. Ho sé, hi estem acostumats, passa cada vegada, els polítics són així: allò que no ha volgut pactar per presentar-se junts a les eleccions, ho han de pactar un cop han passat. Tranquils, passaran dies i haurem de sentir animalades, però al final ho faran. Sabem per què? Perquè som més de dos milions.
Que ningú s’espanti, però hi ha una cosa que hem de començar a tenir clara i treballar-hi. Som un 48% i hauríem de ser més. Possiblement en un estat amb un nivell democràtic alt, aquests resultats posarien damunt la taula un procés polític, seriós i de debat democràtic. Aquí no. I dubto que això canviï, dissortadament. El 155 ha desmuntat i destruït, intencionadament, moltes de les estructures de la Generalitat. No podem viure en una república “virtual”. Cal dir les coses com són, no només viure d’eslògans, no construir realitats si no són possibles. Som més de dos milions i cada vegada som més. Estem preparats per assumir la realitat i per canviar-la. Volem saber-ho tot, en tenim dret, perquè som més de dos milions.
Tenen feina, molta feina, ara bé en tenen una que és indefugible i no pot esperar: tenim innocents a presó i els han de treure, ja! Que ningú se senti ferit: tots hem cridat en més d’una ocasió: “No esteu sols!”, jo el primer. Però no ens enganyem, estan sols, quan a la nit els tanquen la cel·la o els incomuniquen, estan sols. Quan més de dos milions de ciutadans voten allò que els presos i exiliats defensen, estan dient que allò que defensen i per la qual cosa són a presó o a l’exili és el mateix que més de dos milions de ciutadans han votat en aquestes eleccions, imposades, però urnes. Hem guanyat, oi? Doncs tots a casa ja! Res pot ser normal si tenim presos i exiliats, res. Venen temps difícils, segur, però si nosaltres no defallim, això no té marxa enrere. SOM MÉS DE DOS MILIONS, DE MOMENT.
Au va,home,va!
Josep Font i Via
Publicat 29/12/2017 (3 de Vuit)