2022
Bond, James Bond
Tots o gairebé tots els països tenen els superagents, a l’Estat Espanyol, fins fa uns anys, era un personatge tan sinistre com el comissari Villarejo. Com tothom sap, darrerament ha dit que el CNI estava implicat en el 17-A i fa tres anys, ja va informar a l’audiència nacional d’aquesta suposada relació: que (el CNI) va tenir un error de càlcul i va calcular malament les conseqüències de donar un ensurt a Catalunya; segons ell (James Bond) les proves li han estat “requisades” i ara estan “classificades”. Un diari alemany (Neues Deutschland) alerta que el bloqueig de PSOE/PODEMOS a obrir una investigació parlamentària per tal d’aclarir els fets, i tenint en compte que moltes de les víctimes eren residents de la UE, comporta tenir dubtes sobre la implicació del CNI. Ara bé, els superagents sempre tenen un as sota la màniga, això vol dir que segur, que en tenia més còpies, i les traurà quan, pels seus interessos, li convingui; vaja, vull dir, que un bon James Bond, aquestes coses les té controlades. Arribats en aquest punt, com a ciutadà de Catalunya si el que volia el CNI era atemorir-me, ho ha aconseguit; ho ha aconseguit per la senzilla raó que estem parlant d’un atemptat criminal en el qual hi van morir 16 persones i en van resultar ferides 140. A hores d’ara la reacció de l’Estat ha sigut dir que ell (el superagent) és un mentider. Aquest personatge, mentider o no, és una creació de l’Estat Espanyol i, alerta! També en moltes ocasions ha dit coses que han acabat sent certes, per tant si li desclassifiquessin els arxius i els fessin públics, quedaria com un mentider, no? Som súbdits, sí, però volem saber qui menteix, almenys jo.
Publicat al 3 de vuit 28 de gener del 2022
Tic-tac
Ho saben, oi? El TC ha ratificat la prohibició que al Parlament de Catalunya no es pot parlar d’autodeterminació. Ells no ho saben, però els parlaments, entre altres activitats, serveixen per parlar i debatre qüestions polítiques com aquesta. Ells es pensen que els parlaments serveixen per altres coses, com per exemple… En fi, per això no. Clar, si no es pot parlar d’això al Parlament, on se’n pot parlar? Ah!, en una taula sí que se’n pot parlar, segur? Amb qui? Ho dic, perquè el President Sánchez en més d’una ocasió ha dit que el dret d’autodeterminació no existeix. Quan afirma que no existeix, però està publicat al BOE (103 del 30/04/1977), no sé vostès, però a mi en genera una certa desconfiança i suspicàcia alhora, menteix?. Hi ha la possibilitat que no ho sabés, però algú del seu equip assessor li ho hagés pogut dir, no? Ara, sembla ser que algú li ha fet arribar una còpia (en PDF) del BOE. Ho dic, perquè ara diu que el dret a l’autodeterminació, que recordem-ho abans no existia, és una teoria política del segle XX o XIX i, a més a més, també diu que els referèndums plantegen qüestions absolutament binaries: no foti, quin nivell! Bé, a veure una cosa, els drets humans i com a conseqüència els drets dels pobles, no passen de moda ni tenen caducitat. A Catalunya l’1 d’octubre vam exercir el dret a l’autodeterminació i tots sabem què va passar, però el vam exercir i cal no oblidar-ho. Segurament, també deuen saber, que fa ben poc un mitjà angles ha qualificat l’Estat Espanyol com una democràcia defectuosa: “Welcome and good morning Economist”. Més d’hora que tard, les mentides acaben fent llufa. Tic- tac, tic-tac…
Publicat al 3 de vuit 25 de febrer del 2022
Cinisme
Davant d’aquesta barbaritat i atrocitat inexplicable, aquests darrers dies, mentre els hospitals i les escoles són bombardejades a Ucraïna i milers de persones fugen de la invasió de Putin, crec que cal posar de manifest la valentia, la resistència i el desafiament davant l’agressor. Vaig llegir aquesta frase i em va impactar: “La resistència s’aprèn mirant les persones que l’encarnen”; veus interessades han posat damunt la taula el concepte d’integritat territorial, fent referència al dret internacional, però com sempre passa, diuen una part del dret internacional, la part que els interessa. Posaré un exemple: no recordo exactament on, algun polític de l’Estat espanyol feia menció a la Conferència de Hèlsinki, i apel·lava a l’article IV, “ Integritat territorial dels estats”. Aquests mateix personatge, no sé si per mandra o perquè no vol llegir allò que no li agrada, no va continuar llegint. Dic això perquè una mica més avall, l’article VIII: “ Igualtat de drets i lliure determinació dels pobles”. Sé que no descobreixo res, ho sé, però parlar de dret internacional, per entendre’ns, adaptat als interessos propis, diu molt de qui l’utilitza, tant com dir que amb un cínic no es pot negociar res, com a molt, si ens asseiem, que digués la veritat! Un clar exemple del dret internacional fou la declaració d’independència de 17 de febrer del 2008 [de Kosove] que no infringeix el dret internacional general; sobre això el tribunal internacional de l’Haia diu: “El dret internacional general no conté cap prohibició aplicable respecte de les declaracions d’independència; sempre i quan es facin sense utilitzar la violència”. Suposo que ningú ha oblidat l’1-O, oi?
Publicat al 3 de vuit 25 de març del 2022
A comarques
Escollim una comarca? Per exemple Baix Empordà i triem un poble: Palamós. Ara, fem un esforç i ens imaginem una conversa entre dues persones. Totes dues són ucraïneses, una fa temps que és aquí i l’altra ha arribat arribar fa poc a causa de la invasió del seu país; és un refugiada. La que fa temps que viu aquí li diu: “No t’amoïnis, t’ensenyaré a parlar el castellà”. La que fa poc que ha arribat, molt agraïda, li dona les gràcies, però li pregunta: “Escolta, aquí que no es parla en català?” La veterana li explica que el que realment és necessari és aprendre el castellà, el català no és essencial. La nouvinguda va quedar una mica desconcertada, ja que es pensava que el català era necessari, però com que la que hi tenia experiència era l’altra, s’ho va creure. Abans, però, li va fer dues preguntes més: “Jo tenia entès que a l’escola era la llengua principal, no? I que aquí, a Catalunya, hi havia un govern independentista, oi?”; “Mira, això de l’escola era abans, ara els nens parlen en castellà i el català és una assignatura més. I en relació al govern és un xou que no t’ho pots arribar a imaginar; és cert que hi va haver uns anys que semblava que la cosa anés de debò, però ara sembla ser que entre units o partits, trien partits”. La nouvinguda, amb cara de sorpresa, va dir: “Doncs que vagin en compte, perquè poden acabar perden la seva llengua, i moltes altres coses”. La veterana la va citar per demà a les vuit per tal de començar a estudiar castellà, però abans d’acomiadar-se: “És que ara estan capficats en fer uns Jocs Olímpics d’Hivern el 2030 i de moment tenen aparcats els altres temes”. He triat el Baix Empordà com segurament hauria pogut triar una altra contrada, no sé, per exemple el Maresme, a Canet de Mar…
Publicat al 3 de vuit 22 d’abril del 2022
Desídia
A grans trets, la nació es defineix com un conjunt de persones que tenen en comú una sèrie d’elements com la història, el territori, la cultura, la llengua… Si un d’aquests pilars trontolla, la nació també. Ens trobem, ara, que la desídia acumulada de molts anys ha posat damunt la taula que la llengua està en perill. La immersió lingüística no ha estat, ni controlada ni adaptada a les realitats sociolingüístiques; és a dir, malgrat haver-hi veus que ho denunciaven, els nostres polítics no han estat a l’alçada. L’Estat Espanyol coneixedor de les nostres febleses ha anat duent a terme la seva política d’anar desplaçant el català, utilitzant diverses estratègies. L’última, l’aplicació de la llei Wert , que recordem-ho, volia espanyolitzar els nens catalans; i no ens enganyem, la llengua n’és el primer pas. Arribats en aquest punt i veient el rumb que tot això està agafant, l’aplicació del 25% és un pas més del procés de substitució lingüística. Si un país i el seu govern són conscients que la seva llengua està en perill, hi ha moltes coses que es poden fer. Ara bé, consolidar que un 25% de la llengua vehicular de l’escola sigui la llengua que posa en perill la llengua del país, no és la solució; que un dels representants del pacte pugi dir: “No passa res per una matèria més en castellà”; no és la solució; fer volar coloms, marejar la perdiu i utilitzar la retòrica, no és la solució. Si aquest 52% no és capaç de posicionar-se conjuntament i elaborà polítiques i lluites unitàries sense fissures davant d’això, realment, un servidor, no sap quin és el punt de partida per intentar parar el procés galopant de substitució lingüística que estem patint. Què espereu, que els que defensen el bilingüisme aconsegueixin el 50%?
Publicat al 3 de vuit 20 de maig del 2022
Déu-n’hi-do!
Els sistemes democràtics actuals es basen en el procés d’elecció, els ciutadans trien, donen suport i legitimen els representants polítics a prendre decisions col·lectives en nom dels representats, nosaltres els súbdits. Això vol dir que depenent de com han respost i actuat, en les properes eleccions, els representats, podran renovar o retirar la confiança atorgada en relació de com la valorin. A aquest contracte s’hi arriba perquè els ciutadans, no podem prendre segons quines decisions, raó per la qual delegem la capacitat decisòria a un grup d’experts o professionals de la política perquè s’ocupin de prendre les decisions en el nostre nom. Entre moltes qüestions i obligacions que tenen els que ens representen, hi ha la d’informar, explicar i, fins i tot, dir-nos què pensen sobre determinats fets o determinades situacions polítiques, socials… He intentat explicar quin és el meu punt de vista i com crec que s’estructura allò que anomenem sistema representatiu. Ara, diré una cosa que segurament molta gent que no hi estarà d’acord, però com que no represento a ningú més que a mi, la puc dir tranquil·lament: vull agrair molt sincerament al senyor Gabriel Rufián, que no ens enganyi i que digui el que realment pensa, malgrat que després, per pressions, rectifiqués. Seré molt més clar: si tenia dubtes, que en tenia, s’han esvaït. Formo part dels milers i milers de tarats que l’1-O vam votar i vam guanyar. He fet un viatge en el temps i he recordat quan la fiscalia argumentava disfuncions cognitives, per tal de denegar permisos penitenciaris; en definitiva deien que aquesta persona tenia una tara mental. M’agradaria saber a qui representa Rufián quan diu el que diu.
Publicat al 3 de vuit 17 de juny del 2022
Ara sí, ara no
No sé vostès, però un servidor desconeix si Laura Borràs va trossejar, fragmentar o esmicolar contractes quan era la responsable de la Institució de les Lletres Catalanes. Ara bé, del que no tinc cap dubte és que és víctima d’una cacera política. També vull dir que la Presidenta del Parlament és una de les poques polítiques que manté un discurs de confrontació amb l’Estat (en algunes ocasions una mica complicat per la parròquia, ho reconec). Aquesta posició és una mica, com ho diria, incòmode, potser? La qüestió de fons, no ens enganyem, és ben simple: confiem o no confiem en la justícia espanyola? D’aquí, el títol. Vull dir quan m’interessa no hi confiem, però quan, per qüestions purament polítiques interessa sí que hi confiem. Hi ha una certa part de la tribu política catalana, que ara creuen que la justícia espanyola amb ella (la Presidenta) la vol jutjar per qüestions que no tenen res a veure amb la repressió a Catalunya; concretament en aquest cas, o s’és il·lús i càndid o s’és un aprofitat, vostès mateixos jutgin. M’agradaria poder-li dir a la Presidenta, cosa que no podrà ser, que tingués en compte dues coses: la primera, Presidenta no dimiteixi; la segona, no canviï. De passada, també voldria expressar la meva opinió, criticable evidentment, en relació a les últimes declaracions sobre la Presidenta que ha fet el President Aragonés: “A ERC posaríem la institució per davant i se l’apartaria”. No m’ho crec! Passi el que passi, no hem d’oblidar com la justícia espanyola ha actuat a casa nostre i quines han estat i són les seves conseqüències: la repressió i la venjança. S’han vulnerat drets fonamentals, s’han inventat delictes… Presidenta, resisteixi!
Publicat al 3 de vuit 15 de juliol del 2022
De pel·lícula
Aquests darrers dies s’han reunit a Madrid, en principi, per parlar d’autodeterminació i amnistia, però sembla ser que d’això no se n’ha parlat; curiós, oi? No sé per quina raó m’ha vingut al cap la pel·lícula Casablanca i m’ha recordat la frase final, quan el Humphrey li diu al capità: “Intueixo que és el començament d’una bonica amistat”. El “capità”, després —això a la pel·lícula no hi surt, és meu— diu: “el diàleg ha generat la caiguda del sí a la independència”. En aquesta pel·lícula, com tothom sap, ella és l’Íngrid Bergman. Segur que a hores d’ara es deuen preguntar: “i què?” Doncs que ella va néixer a Estocolm. A part de ser coneguda com la capital de Suècia, serveix per designar un síndrome, que consisteix, bàsicament, en analitzar una reacció psicologia que pateixen moltes víctimes en relació als seus segrestadors i que els genera una certa complicitat, fins i tot arribant a desenvolupar vincles efectius. Per dir-ho d’una manera planera i sense embuts una col·laboració amb els “dolents”. Hi ha diverses explicacions: una pot ser un trauma infantil, no superat, en relació al seu comportament davant l’autoritat, cosa que li comporta “portar-se bé” per tal d’evitar que el renyin i el castiguin. Aquest comportament arriba al punt d’acceptar i, fins i tot, defensar situacions i actituds, que a priori, per a qui no el pateix són difícils d’entendre. Si algú ha arribat fins aquí, es deu preguntar: “i què?” Doncs que un servidor té la sensació o percepció que hi ha una part molt important de representants polítics que s’anomenen independentistes, que estan afectats pel síndrome d’Estocolm i això, no ens enganyem, és un problema, evidentment pels independentistes, clar!
Publicat al 3 de vuit 12 d’agost del 2022
Tips i farts
Si hi ha algú que no entén o no sap perquè la taula de diàleg no acaba d’avançar, la secretària general d’ERC, Marta Rovira actualment resident a Suïssa, ens dona alguna pista (El nacional.cat 4/9/2022). Tot sembla indicar que l’any 2022 a causa de les eleccions a Castella i Lleó i a Andalusia han fet que la taula estigués en StandBy, vaja en repòs. Ara, sembla ser que el 2023 passarà una cosa similar; és a dir, si tot segueix el calendari establert el maig hi haurà eleccions municipals i autonòmiques a 12 comunitats autònomes i a final d’any les generals. El maig del 2024 hi ha eleccions europees. El mateix any el 2024 hi ha eleccions a Euskadi així com també a Galitza. El 2025 tenim eleccions a Catalunya —cosa que em costa de creure, però…— Bé, arribats aquí, segons la senyora Rovira, cal no escandalitzar-se ni preocupar-se, si això, que ells anomenen la taula de diàleg no avança: és per culpa de les eleccions. No sé com ho veuen vostès, però a mi m’emprenya molt que em tractin d’imbècil, m’emprenya molt; i diré més: no els cau la cara de vergonya, senzillament perquè no en tenen. En principi aquesta legislatura era per tirar endavant el mandat de l’1-O. Ara, com hem pogut veure i patir, hi ha polítics “indepes” que s’emprenyen si els critiques, xiules…vaja que no els agrada que els critiquin i els diguin que no fan el que van dir que farien. En definitiva i perquè ens entenguem: qui dia passa any empeny. Si un país vol ser independent no pot fer les mateixes polítiques autonomistes d’anys enrere. Per entendre’ns ressuscitar l’“ara no toca”. 11-S d’enguany: desencisats, emprenyats, cansats, fastiguejats i el que em deixo, però el clam ha estat clar: “INDEPÈNDENCIA”. Eh! Som un 52% i crits de govern dimissió.
Publicat al 3 de vuit 16 de setembre del 2022
Dia i hora
Sé que no descobreixo res si dic que l’independentisme o més ben dit una part ha deixat d’hibernar. Aquest 11-S i 1-O n’han estat una mostra. Ambdues manifestacions van sacsejar-ne les estructures on molt còmodament s’ havia instal·lat. La retòrica acompanyada d’un relat sense alternativa real d’avançar ha tocat fons. Una part d’aquest independentisme ha acceptat aparcar-lo, em refereixo a ERC; les últimes taules de diàleg amb l’Estat espanyol en són una mostra, legítima però no compartida per la resta de l’independentisme. Ens trobem, doncs, en una situació de canvi de rumb o, si més no, això sembla. Tampoc crec descobrir res, si dic que el govern del MHP Pere Aragonés ha fet fallida, vull dir que ha estat un fracàs escandalós. En un futur molt proper s’albira un govern en minoria i amb el suport de grups polítics que han donat suport, sense amagar-se’n a l’aplicació del 155 i que d’una manera reiterada han posat de relleu la seva posició i alhora justificació del comportament, venjatiu, de la justícia espanyola em refereixo al PSC. El Comuns ja s’ha ofert, fins i tot, per entrar en el govern. Un cop vist aquest panorama tinc la sensació que més que aparcar, es córrer el perill d’enterrar l’independentisme. Donada aquesta situació, cal que el MHP Carles Puigdemont, a l’exili, torni a Catalunya i, com va dir ell mateix l’1-O, agafi les regnes de l’embat. Les possibilitats que obriria el reton serien moltes, segur. A tall d’exemple: seria capaç el govern espanyol d’empresonar un diputat del Parlament Europeu? Quina seria la reacció de la societat catalana? Quina posició adoptaria el govern de la Generalitat autonòmica? Ara, només cal saber el dia i l’hora.
Publicat al 3 de vuit 14 d’octubre del 2022
Vertigen
Tot sembla indicar que el TC espanyol està a punt de dir-nos si la nova llei i el decret llei sobre el català a les aules són constitucionals. Si el TC diu que no, que no són constitucionals, estarem igual com estàvem; això vol dir que el TSJC obligarà a les escoles a aplicar el 25% de castellà. Ara bé, si diu que sí, que és constitucional, què voldrà dir?, si fem una mica de memòria aquest mateix tribunal (sentència del 28/6/2010 sobre l’Estatut de Catalunya, Art. 6.1) va dictaminar que era inconstitucional per: “Considerar el català com a llengua pròpia, no pot suposar un desequilibri en el règim de cooficialitat… declarar preferències implica la primacia d’una llengua sobre l’altra”. Cosa que al meu entendre vol dir que no generen ─ni la llei ni el decret llei─ un desequilibri en la cooficialitat i alhora no dona preferència al català. Hi ha molts elements que descriuen el procés de substitució lingüística. En posaré un que tècnicament és descriu com relació horitzontal, que vol dir que dues persones que han fet els estudis en català, entre elles es relacionen en castellà. Aquesta és la primera fase en la que actualment ens trobem; la segona és quan la relació és vertical, entesa com la que exerceixen els pares sobre els fills. Si això es dona el procés de substitució ha arribat en un punt de difícil retorn. No ens enganyem la immersió, per desídia dels governants, no ha tingut el fruit que havia de tenir, i l’ús social, estadísticament, demostra el retrocés del català; és a dir l’abandonament de la llengua pròpia del país és cada vegada més vertiginós i preocupant. La pregunta és: què pensen fer, negociar? La llengua no es negocia, es defensa amb dents i ungles.
Publicat al 3 de vuit 11 de novembre del 2022
Experiment
Volen fer-lo? Bàsicament és fer alguna cosa amb l’objectiu de verificar la validesa d’una hipòtesi. Vagin a Barcelona, la capital, i facin el següent: entrin a fer un cafè en un bar, vagin a comprar a una farmàcia, facin una gestió en una entitat financera, facin gestions en dos organismes públics, demani a un municipal per una adreça, vagi a dinar a un restaurant i el que vulgui si li queda temps. Tot això ho fa sense utilitzar, en cap moment, la llengua del país, el català. Com podrà comprovar no tindrà cap problema, cap. Si es pregunta per què? La resposta és molt fàcil i senzilla, el català no es necessari. Tornant cap a casa plantegis si això ho podria fer a Madrid o a París, per exemple; s’entén què vull dir, oi? No parlar ni en castellà ni en francès. Totes dues, també, són capitals; però allà la seva llengua és necessària. Posaré un exemple: mentre caminava per Barcelona ha vist cabines telefòniques als carrers? Clar, ara ja no n’hi ha perquè no són necessàries. La Generalitat ha publicat 100 accions, ja que la llengua és una prioritat absoluta del Govern de Catalunya, amb el títol: “El català, llengua de país”. Si poden i volen, donin-li un cop d’ull, veuran que és un manual de bones intencions i, fins i tot, m’atreviria a dir de precs. Ara bé: i si se’ls passen pel folre? Fet, per altra banda, previsible, llavors què faran, els renyaran i prou? En cap moment se’n parla. L’experiència, dissortadament, em diu que: es farà una comissió d’estudi per dissenyar un pla d’acció que enforteixi l’ús de la nostra llengua. Simone de Beauvoir va dir “L’opressor no seria tan fort si no tingués còmplice entre els oprimits” Que cadascú posi nom a: opressor, oprimit i còmplice.
Publicat al 3 de vuit 9 de desembre del 2022