2019

Voltaire: “Els pobles als quals no es fa justícia se la prenen per ells mateixos més d’hora o més tard”

No crec que hi hagi cap dubte, aquest any passat ha estat un any groc. També ha estat un any de proclames, discursos retòrics i d’estratègies per tots els gustos. Cal dir, també, que ha estat un any de resistència, de vagues de fam, de silencis i de músics amb una dignitat impressionant que ens han recordat que a l’exili i la presó hi ha innocents.
Ara comencem una altre any. El comencem amb presos i exiliats. Amb músics als carrers recordant-nos-ho. Continuem escoltant proclames, discursos retòrics i estratègies diverses.
Aquest any viurem un judici contra la democràcia. Personalment, ja sento el flaire de les eleccions. Votarem desorganitzats i votarem en clau autonomista. Estan passant coses que demanen una visió diferent, una visió (si realment s’ho creuen) de República.
Si l’any passat va ser l’any groc, espero i desitjo que aquest any no sigui blanc, vull dir en blanc. Evidentment no demano valentia suïcida, de cap de les maneres, però el que sí els demano és una mica més de coherència estratègica, junts. Demano que se’ns expliqui on anem i com. Sigui el que sigui, agradi més o agradi menys, però m’agradaria saber-ho. També crec que estem mancats d’un lideratge sòlid i unitari. I per què no dir-ho? Sense interessos partidistes i amb una visió ampla, tan ampla que aglutini tota la societat que vol avançar en el projecte d’un nou país. Bé, malgrat tot, bon any a tothom. Eh, a tothom no! No desitjo bon any ni als feixistes, ni als mentiders, ni als colonialistes, ni als prevaricadors….Ho deixo obert, perquè vostè hi posi tots els que hi falten i als quals no els vol desitjar bon any.

VISCA ELS MÚSICS!
Au va, home, va!
Josep Font i Via

Publicat al 3 de vuit 4 de gener 2019

En directe

Sembla ser que sí: “El judici serà en directe”. Jo també ho vull, que quedi clar. Ara bé, dit això també hi voldria fer algunes reflexions.
La primera, és que no siguem il·lusos, tenim davant un Estat que l’importa poc (per no dir gens) el que puguin dir o pensar, la justícia alemanya, belga, suïssa etc. En definitiva la justícia del món occidental. Vull dir amb això que la retransmissió del judici, crec, no canviarà res. La segona, és que possiblement, amb algun matís, la sentència ja està dictada. Està tot organitzat per demostrar que si algú intenta posar en dubte la “sagrada unitat”, les conseqüències són aquestes. En definitiva: no hi ha delicte, però ets culpable. La tercera, imaginem-nos per un moment que hi hagués una situació d’allò més injustificable per part del jutge, l’Estat, cosa en la qual ja hi estem acostumats, trobaria la manera per tal de “reconduir” la situació al lloc propici als seus interessos.

Només ens cal fer una mica de memòria, tot o gairebé tot està filmat; la repressió de l’1-O, els insults, les amenaces etc. Tot està filmat! Com he dit al començament, no siguem il·lusos i no caiguem en la trampa de creure’ns un muntatge que sense el context democràtic en el qual s’hauria de desenvolupar, pot acabar sent una manipulació més de la justícia.

Tot sembla indicar que les preses i presos tinguem-ho clar, sobretot elegits democràticament, viuran el judici en unes condicions de càstig diari. Preparem-nos doncs per un altre episodi de venjança, però, en aquest cas, televisat i en directe. Acabo amb d’Aamer Anwar: “Cal actuar abans no comenci el judici o ja serà massa tard”

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat al 3 de vuit 11 de gener 2019


J’accuse

Indigneu-vos deia Hessel, perquè de la indignació neix la voluntat de compromís amb la història. El 1956 els advocats de Rosa Parks, van canviar els arguments: no es defensaven; sinó que atacaven i posaven en evidència que l’estat no respectava els drets humans. Recordem per un moment que diu l’article 30 dels drets humans: “Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un estat, a un grup o una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s`hi enuncien.”

Ha començat el judici, i els advocats defensors i els acusats han començat a denunciar l’estat, amb arguments, serenor, fermesa i dignitat. Ha quedat palès que el TEDH, comença a tenir pes. El jutge Marchena s’esforça en donar una imatge “de policia bo”. Comencen a tenir por. Sabem que la venjança no és justícia. Michel Foucault analitza i descriu: “L’economia del càstig: els efectes més intensos no s’han de produir en el culpable, sinó en els que pogueren arribar a ser-ho”. Això també els ha fallat, no tenim por, sabem que l’autodeterminació no és delicte i el referèndum tampoc va ser cap delicte. L’estat només va ser capaç de reprimir-lo amb la força. Ho saben i per això comencen a tenir por. Sí, acusem-los de no ser un estat democràtic on els drets humans es vulneren d’una manera flagrant. Comença una etapa, no ens enganyem, llarga i cruel.

S’han inventat delictes; “acusem-los” i acusem també aquesta Europa equidistant, que està absent. Però temps al temps, guanyarem: és una insurrecció pacífica i no hi ha marxa enrere. Els presos, exiliats i el país s’ho mereixen.

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat al 3 de vuit 22 febrer 2019


Castigar els sentiments, també

Parlo del judici, evidentment, però en aquest cas en concret voldria expressar quelcom que he llegit i que m’ha colpit moltíssim. El calvari d’ells i de les seves famílies. No cal dir la quantitat de quilometres que han de fer. No cal dir que pateixen. Però sí, el que cal dir és que les col·loquen (les famílies) darrera dels bancs del públic, lluny molt lluny dels seus.

Quan hi ha un descans, corren al davant, amb la possibilitat de fer-los un petó, una petita abraçada, una carícia amb les mans i mirar com marxen. Sembla ser que alguna vegada poden tenir una relació més normal, de tant en tant. Quan s’acaba, esperar demà aquests dos minuts de tendresa. No recordo qui va ser (dels innocents jutjats) que va dir: “una de les coses més dures del judici és l’aïllament emocional” Quan arriben a Soto del Real. no poden trucar. L’horari no ho permet.

Quan no pots expressar els teus sentiments, perquè no et deixen, se’t posa un nus al pit que difícilment el pots deslligar, hi has de conviure fins l’endemà. Si hi ha sort, dos minuts i prou. Ulls envidriats, mans tremoloses, un petó, com estàs? I una dignitat immensa.

No tenen res, només càstig i revenja. Per això els van voler jutjar a Madrid. Passarà el temps i guanyarem, no en tinguin cap dubte, però ara ens toca aguantar la humiliació diària de veure com, fins i tot, la tendresa, l’estimació i en definitiva les relacions humanes i sentimentals, són prohibides, intencionadament.
No ho oblidem mai! Els drets humans estan en perill. Són innocents i les seves famílies també.

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat al 3 de vuit 8 de març 2019


Au va, home, va!

Ningú, fa un poc temps, es podia imaginar el que estem vivint. En hores lectives els Mossos van entrar a escoles i instituts del país, per tal de retirar o esborrar qualsevol simbologia sobiranista que hi trobessin. El problema era el groc. Però sembla ser que amb un excés de zel també van remanar i escorcollar armaris i calaixos. S’ha retirat dels balcons dels edificis oficials tota reivindicació, totalment legítima,  sobre la situació que està vivint el país. S’han prohibit paraules, per exemple: qui viu fora de la seva pàtria voluntàriament o per força, segons el diccionari és un exiliat.

Aquesta situació que estem vivint, no s’enganyin, no és que el temps s’hagi aturat, és que hem retrocedit a temps imperials. S’està qüestionant la llibertat, els drets humans i la democràcia. A l’Europa del segle XXI està passant això, i està passant amb una impunitat que fa esgarrifar. S’està, fins i tot, qüestionant que un periodista utilitzi segons quines paraules.

Alguna cosa està passat i tothom ho sap. Però també està succeint una altra cosa, que els nostres polítics no saben què fer. I això, al meu entendre, és perillós. Costa d’entendre l’actitud que han tingut davant d’aquests fets que he exposat, almenys per a mi. La solució no és canviar una pancarta per una altra, no és fer una denuncia per prevaricació a la mateixa justícia que ordena dur a terme aquestes accions. Són ells els que van presentar-se a unes eleccions, són ells els que van dir el que van dir, si no saben què fer, que pleguin i tornem a votar, que de moment això encara ho podem fer. I d’una vegada per totes, units i no partits; sinó ja m’explicaran què fem.

Josep Font i Via
Publicat al 3 de vuit 5 d’abril 2019


Au va, home, va!

No sabem ni com ni quan acabarà el judici. Bé, tots tenim una opinió, no ens enganyem. Ara, però, es dona una situació nova. Sembla ser que des del 28-A, tècnicament, estan detinguts il·legalment tots els que van ser elegits en les darreres eleccions. Sembla ser que tenen immunitat parlamentària, raó per la qual, per ser jutjats els cal l’autorització de les cambres: el suplicatori. Cosa que hauria de demanar el suprem. Fet això, encara queda el constitucional i com a última instància el Tribunal Europeu de Drets Humans, cosa que podria comportar de forma cautelar suspendre el judici.

No sabem tampoc, malgrat la victòria obtinguda en les eleccions per forces independentistes, si realment el senyor Sanchez necessitarà el suport independentista. Mirat fredament no és tan important el nombre de diputats, com sí que ho és el fet que els necessiti per tal de poder tirar endavant, per exemple la investidura. Per tal de no ser investit, caldria el vot en contra d’ERC i de JxC. Això sembla ser que no passarà, ja que el mateix Oriol Junqueres va dir: “que no facilitaria ni per activa ni per passiva un govern de dretes”. Vist això, com queda el tema del referèndum pactat?

Sí sabem, dissortadament, que no són capaços d’anar junts, en cap contesa electoral. Em centraré en les europees. A Europa els cal demostrar que el repartiment de les poltrones, ara, no els importa. Tu primer (des de la presó) jo segon (a l’exili), deia el president. El vicepresident diu no! No ho entenc. Possiblement per ignorància, però no ho entenc. Si ara no és el moment, hi ha algú menys ignorant, que em pugui dir quan el serà. Almenys a Europa, com a mínim! Són adversaris?

Josep Font i Via
Publicat al 3 de vuit 17 e maig 2019


Everybody knows

Avui escriuré com sempre, soc monotema, del que penso sobre el que està vivint el meu país. Ho faré a partir d’una cançó de Leonard Cohen: Everybody knows (1988). Si hi ha algú que no la coneix, li aconsello que la cerqui i l’escolti, val la pena.

“Tothom sap que la decisió està pressa. Tothom pensa que és inútil intentar raonar. Tothom sap que el judici s’ha acabat. Tothom sap que l’han perdut els bons. Tothom sap que la lluita va ser desigual. La llibertat s’està perdent. Ells cada vegada tenen més por. Així són i estan les coses. Això ho sap tothom. Tothom sap que la democràcia està fent aigües. Tot sap que ells van mentir. Tothom se sent més que fotut. Com si alguna cosa molt important estigués en perill. Tothom parla de tot i ningú es conforma. Tothom vol més llibertat. I viure en una democràcia. Així són i estan les coses. Tothom sap que tot plegat està podrit. Els que no tenen el poder fan el que poden. Ells encara l’apliquen sense raó. I ho sap tothom. I tothom sap que tenim raó. Tothom sap que ells també ho saben. Que estem en uns moments molt durs. Tothom ho sap, tothom ho sap. Així són i estan les coses.

 Els que hi entenen diuen que és el poema/cançó més pessimista de Leonard Cohen. Els que hi entenen, també, diuen que un pessimista és un optimista ben informat. Tothom ho sap, oi?

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat al 3 de vuit 14 de juny 2019


Quin fracàs, oi?

Salvant les honroses excepcions, que n’hi ha hagut, ha estat un espectacle molt decebedor. Començant per la campanya del 26M en què allò que havia de ser començar a fer (municipalment) un país nou, va esdevenir una contesa electoral de la vella política, en definitiva mantenir la poltrona. M’atreveixo a dir que ni els presos polítics, ni els exiliats, ni la repressió de l’estat s’han tingut en compte. Centrant-nos en el món independentista, hi ha hagut moments i situacions insultants.

Acabada la contesa, comença l’espectacle, grotesc, de la constitució dels governs municipals. S’ha pactat amb responsables del 155, Vilafranca del Penedès, per exemple. Quants municipis s’han perdut per la guerra entre independentistes? Un tema a part, per la importància estratègica que té Barcelona, ha estat la col·laboració que hi ha hagut entre el monàrquics, per tal d’impedir un ajuntament republicà. He tingut la sensació, no sé si vostès també, que han estat unes eleccions autonòmiques més. Ens van dir que volien construir una república, però no ens van dir que volien construir una república de poltrones. Les tres forces independentistes en molts municipis han rebut el suport popular, llàstima que no ho hagin, ni entès ni fet possible. Que en la situació en què ens trobem: “sociovergència”, “tripartit d’esquerres” o “pacte de progrés”, hagin triomfat, fa pensar que som a les portes d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Vist el que s’ha vist: es volen repartir les poltrones d’un nou parlament autonòmic. Quan? Possiblement quan es conegui la sentència. Mai havia entès el concepte d’estratègia compartida. Ara, sí.

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat al 3 de vuit 28 juny 2019

Estanislau

De tothom es coneguda la frase que Estanislau Figueres va pronunciar en un consell de ministres a Madrid, era el president de la República Espanyola i, a més a més, ho va dir en català, la hi va sortir de l’ànima: “Estic fins els collons de tots nosaltres”. M’he sentit incòmode i molest, ja que l’espectacle ha estat grotesc. El cap de la “banda” segons C’S ha agraït, a ERC: “el apoyo de ERC a cambio de nada”. Segurament producte de la meva ignorància, segur, em costa molt entendre i assumir el posicionament d’ERC; pel que he llegit no soc jo sol, cosa que em porta a pensar que d’ignorants n’hi ha molts més. Què està passant? Tenim a la presó i a l’exili innocents. I nosaltres cerquem l’estabilitat d’Espanya, sí, la del 155. Vaja que l’antiga convergència, eh! “Peccata minuta”. A mi no m’agradava, però com a mínim, en trèiem alguns dinerets —no oblidem,però, que eren nostres— vull dir que no era a canvi de res, com ha dit i recalcat el senyor Sánchez. Parlo a nivell personal, però portem un temps vivint unes situacions esperpèntiques i inimaginables. Bé, així ho veig jo, clar. D’actituds incomprensibles, i amb el sidral que tenim, comprovo que n’hi ha de tots, vull dir que no se’n salva cap. No sé vostès, però jo, em faig meva la frase d’Estanislau”. De ben segur per qüestions diferents, però en el fons, jo també “n’estic fins els ‘mismíssims’ de tots nosaltres”. No tenim solució. La pregunta, en tot cas, seria: per què? Perquè no podem o perquè no volem. Del 9-N a l’1-O. Molts creiem que era punt de no retorn. Rosa Parks va avisar: “com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven”.Una mica de dignitat.

Au va, home, va!
Josep font i Via
Publicat al 3 de vuit 2 d’agost 2019

Penso.

Que estem en una situació complicada, és evident. En refereixo a la voluntat d’una part, jo crec que important, de construir un estat independent. No hi cap dubte que l’estat espanyol ha aconseguit, de moment i no ens enganyem, col·lapsar-la i, amb el poders que tenen, mirar d’esborrar-la. Cal reconèixer també que el paper que han jugat els partits catalans i, fins i tot, m’atreviria a dir part de la societat civil, no ajuda gens ni mica a clarificar la situació.

Hi ha un tema que aquest dies a sortit a la llum, que és el paper que tenen els empresonats. Abans de continuar voldria deixar molt clar el meu respecte, admiració, suport i reconeixement a tots els que en pateixen les injustícies. És evident que són a la presó i a l’exili per haver lluitat pels nostres drets. Nosaltres podem fer el que podem, manifestar-nos, reivindicar i qualsevol cosa que sigui denunciar la seva injusta situació. Dit això, la intenció d’aquestes quatre ratlles són, arran d’una discussió que s’ha generat a Vilaweb entre Jordi Sànchez i Andreu Barnils.

No entraré en la forma, però sí en el fons. En un article de Salvador Cardús, posava damunt la taula, que és molt difícil posar en dubte o discrepar del posicionament polític dels empresonats o a l’exili, una sobreprotecció comprensible però alhora limitadora. Amb això vull dir que si realment prenen un actitud que pot arribar a ser decisiva en segons quins aspectes de la política, obren la porta a la discrepància i a la crítica. Tota posició, si té conseqüències, és discutible. Sé que el que diré ara, pot semblar dur, però crec que la situació d’injustícia, no treu que puguin ser qüestionats.

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat al de 3 de vuit 9 d’agost 2019

L’Open Arms

…”afavorir la immigració il·legal”, “‘ús fraudulent de les lleis del mar”, “còmplices de les màfies internacionals del tràfic de persones”, “eina d’extorsió contra els països que opten per la defensa de la sobirania”: Santiago Abascal -VOX. Fins aquí, “normal”. Vull dir que si algú que els va votar s’escandalitza, que sàpiga què va votar. Si no s’escandalitza, el problema és encara pitjor. En fi, si els va votar, vostè mateix.

Calvo recorda a l’Open Arms que “no té permís per fer rescats” i que s’arrisca a sancions. Com tothom sap Calvo és la vicepresidenta del govern espanyol en funcions. El govern espanyol, per si hi ha algú una mica despistat, és del PSOE, hi ha, fins i tot, qui diu que són d’esquerres. Els recorda també, que la seva llicència només li permet repartir ajuda humanitària. Traduït, suposo, vol dir que rescatar-los no és repartir ajuda, és ajudar-los. Ei, alerta! els ha recordat que s’arrisca a sancions (de fins a 900.000 euros) que li pot imposar la Marina Mercant per incomplir la normativa. “Ho sap el capità, tots estem obligats a complir la llei i tots sabem què podem i què no podem fer”. La ministra de Defensa en funcions Margarita Robles, també del PSOE alerta que hi haurà conseqüències, ha dit que el vaixell de l’ONG Open Arms pot ser sancionat. “Si ha infringit la normativa espanyola que ningú dubti que actuarem en conseqüència”. Titllin-me, si ho volen, d’ignorant, d’antipatriota o del que vulguin, però no puc ni vull imaginar-ne un infant en una barcassa i dir-li: “té rei un passamuntanyes i uns caramels, ja que només puc repartir ajuda, no et puc rescatar perquè no et moris, haig de complir les lleis”. M’oblidava: vull dir que si algú que els va votar s’escandalitza, que sàpiga què va votar. Si no s’escandalitza, el problema és encara pitjor. En fi, si els va votar, vostè mateix. Tinc molts, moltíssim, motius per voler construir un país nou i diferent. Vull formar part d’un estat on aquestes aberracions humanes no siguin possibles. Sí, voldria que els fills, els nets, no visquessin en un lloc així.

Au va, home, va!
Josep font i Via
Publicat al de vuit 23 d’agost 2019

No ho entenc

Dic això, perquè les declaracions de la portaveu del PSC al Parlament Eva Granados, per si algú no les coneix,”… en cap cas creiem ni en l’autodeterminació ni creiem que hagi de ser la ciutadania qui dirimeixi una qüestió important com pot ser aquesta…”, han aixecat tanta polseguera. Encara hi havia algú que es pensava que els dirigents del PSC entenien que el dret a l’autodeterminació és cosa dels pobles. Mare de Déu senyor! Aquests personatges tenen les coses molts clares, claríssimes; ells són els portadors de la veritat, els que realment dicten el camí que ha de seguir la democràcia, la resta (el poble) no estem preparats per a prendre decisions importants. On s’ha vist que el poble decideixi sobre el seu futur. Seria una perversió democràtica, que una qüestió important la dirimís la ciutadania.

La sobirania resideix en el poble, però sense poble; aquesta és la gran definició de la senyora Granados. El seu nivell intel·lectual la porta a renyar-nos, a dir-nos que no estem preparats, que sort que ella vetlla per les nostres llibertats, ja que sinó encara estaríem immersos en la foscor de l’antic règim, que això de fer un referèndum està passat de moda, que ja no es porta, que no cal que pensem. Nosaltres, els socialistes, us guiem!

El que realment a mi sí que em preocupa i molt, és que ningú (que jo sàpiga) de l’entorn del PSC li hagi dit a aquesta senyora que no, que això no representa ni la democràcia ni el concepte socialista que hauria de defensar els drets nacionals dels pobles, això és el que fa més por de tot. Si algú la coneix, li pot dir: Saps que és mentida, perquè et fa por la democràcia.

Au va, home, va!
Josep Font i Via
Publicat al de 3 vuit 20 de setembre 2019