2023
El Pinotxo de torn
En acabar l’any o en començar-lo s’acostuma fer inventari. Com cada any, vull dir que en soc conscient, dedico un escric a les mentides, més concretament als mentiders que tenen poder. Aquest any, com no podia ser d’una altra manera ─expressió gairebé d’ús obligat─ el dedicaré al mentider, que és qui voluntàriament fa una asserció contrària a la veritat, Pedro Sanchez. Abans, però, si em permeten un aclariment: es diu que quan la veritat fa por, el covard utilitza la mentida, o també, que qui la utilitza és feble. Per raons òbvies l’espai no em permet fer-ho d’una manera exhaustiva, raó per la qual ho centraré només en dues mentides, ja que per a mi són importants, atès que s’utilitzen per impedir la llibertat dels pobles. Segons ell, el dret a l’autodeterminació no existeix. Per desacreditar-lo, només cal llegir el BOE número 103 de l’any 1977: “Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació”. No ho sap o no ho ha entès? La resposta a aquestes preguntes és: ho sap i ho ha entès; ara bé, dit això, doncs, què passa? Doncs senzillament la impunitat del poder. Una altra qüestió és el tema de les constitucions, segons ell, el mentider, no hi cap constitució a Europa que reconegui aquest dret, cap. Tu, que evidentment no tens el seu nivell, arribes a pensar: segur? ´Cercant una mica, en trobes una que diu: “Portugal reconeix el dret dels pobles a la autodeterminació i independència i al desenvolupament, així com el dret d’insurrecció contra totes les formes d’opressió”. Arribes a pensar que potser Portugal ja no pertany a Europa, vull dir que ha marxat o l’han fet fora perquè el Sanchez s’ha queixat, ves a saber. I ell, el mentider, es queda tan ample: “A-CO-LLO-NANT!”.
Publicat al 3 de vuit 5 de gener del 2023
Uns segons de glòria?
A la cimera hispanofrancesa, la participació del President de la Generalitat es va limitar a donar la benvinguda als convidats quan arribessin al MNAC. Segons la portaveu: “com és normal en ser cimera entre Estats no participarà a la reunió”. Producte de la meva ignorància, t’arribes a preguntar què hi feia allà? Vull dir que el seu partit es manifestava contra aquesta cimera i ell, allà, fent no sé què i el que més sobte és per a què. En soc conscient que això que acabo d’escriure s’ha dit per activa i passiva, però em serveix per fer una reflexió, si més no, de la percepció que vaig tenir. La primera qüestió, crec jo, és que el senyor Oriol Junqueras, va aconseguir el què volia, va trobar un forat en la seva agenda i el va aprofitar per aconseguir unes xiuladetes; feina feta i va marxar. La segona van ser els 24 segons que el President Aragonés va parlar amb Macron: durant 20 segons no li va deixar anar la mà i per la tele semblava que li parlava. És evident que amb 24 segons, moltes coses no pots dir, ho entenc, però el que si pots fer, per exemple és encadenar-t’hi, fer un acte de resistència civil i asseure’t a terra i cantar “no serem moguts….” i d’aquesta manera donar suport a la concentració que a una distància abismal es feia. Clar, només fer de conserge i prou, la veritat no li veig el sentit. Com ja he dit abans, el meu nivell i la meva ignorància em porten a dir aquestes animalades, però si realment som un país amb aspiracions d’emancipació nacional, d’alguna manera s’hauria de notar, no? És a dir, no vaig tenir la sensació que Macron estigués molt incòmode, ni el senyor Sanchez tampoc. Sé que fa molt mal i que costa acceptar-ho, però no va ser una humiliació més?
Publicat al 3 de vuit 3 de febrer del 2023
Acta est fabula
La fiscalia superior de Catalunya, que tothom sap de qui depèn, demana set anys de presó i trenta-dos d’inhabilitació al diputat d’ERC Josep Maria Jové i sis anys de presó i vint-i-set d’inhabilitació a Lluís Salvador, dirigent també d’ERC. Acusats de malversació, prevaricació… per haver preparat el referèndum de l’1 d’octubre, així com la resta de milers d’encausats. Satisfets de la taula de diàleg, crec intuir que no massa, el discurs mediàtic és un altre, però la realitat és la que és; i costa entendre què collons van negociar? La darrera setmana, sembla ser que el President Aragonès i el ministre espanyol Bolaños es van reunir i en van parlar. Tinc la sensació, dissortadament, que la història es repeteix. M’explicaré: com tothom sap la caiguda de Viriat va ser possible gràcies a una traïció. Quan els responsables, de la traïció, van voler obtenir les prebendes o recompenses que havien pactat, la llegenda diu que la resposta dels romans va ser: “Roma no paga a traïdors”. Arribats en aquest punt, cal preguntar-se molt seriosament què està passant? Ho dic, perquè potser ja n’hi ha prou de fer la puta i la Ramoneta, del peix al cove i de ser cornuts i pagar el beure, no? La repressió i la venjança, canviant-li els noms, continua desbocada. Com deia el poeta Joan Salvat Papasseit: “Qui perd els orígens, perd la identitat…”. Marta Vilalta deia: “que la reforma del codi penal és ben feta, el problema és l’aplicació que en fa l’estat…” segons ella: “malgrat la reforma, el poder judicial no ha canviat” Només una cosa, la fiscalia no pertany al poder judicial que el formen jutges i magistrats, la fiscalia és l’estat amb el qual van “negociar”. Més clar l’aigua, no?
Publicat al 3 de vuit 3 de març del 2023
L’Oracle
A l’antiga Grècia quan hom s’enfrontava a una decisió difícil de prendre, una alternativa era recórrer als déus, mitjançant un oracle. Un dels millors, era l’Oracle de Delfos. Com que tot evoluciona, ara el que es comença a fer és anar a l’Oracle IA (intel·ligència artificial). Arribats aquí, si m’ho permeten, proposo una hipòtesi, i que a continuació els exposo: suposem-nos que els nostres representants polítics independentistes, si es que en queden, van a l’Oracle i li pregunten: “Escolta, Catalunya té dret a ser un estat independent?” L’Oracle, es pren el seu temps i respon: “Sí, tots els pobles tenen dret a autodeterminar-se i a ser països lliures.” L’Oracle modern, a diferència del grec, es basa i fonamenta en una sèrie d’algoritmes i mètodes que fan que la màquina, o sigui la IA, prengui decisions intel·ligents, documentades i racionals. Si em permeten, continuo amb la hipòtesi: què creuen que faria l’Estat Espanyol davant d’aquesta evidència? Sé que tot es discutible, però jo crec que a partir d’experiència viscuda i patida, primer mirarien d’hostiar-lo, però clar, com es fa això a un oracle? Desesperats, el que farien seria portar l’oracle als tribunals. La fiscalia, l’advocacia de l’estat i el fatxes li demanarien presó, i el suprem confirmaria que l’oracle és culpable per provocar desordres públics agreujats i, fins i tot, malversació, adduint que l’oracle té problemes de “distorsió cognitiva”. Pel que fa la resta del món, democràtic, dirien que no es poden posar en la política interna dels estats i etc, etc, etc. Com va dir Miquel Porter i Moix: “Tot canvia, res canvia, mira el tren, mira la via. Si t’ho penses i bé observes, ja sabràs filosofia.”
Publicat al 3 de vuit 31 de març del 2023
El gat i la claredat
En les eleccions al Parlament de Catalunya s’elegeixen els representants de la sobirania popular, els diputats. El parlament elegeix el President de la Generalitat. Fins aquí bé, no? Actualment és MHP Pere Aragonès i Garcia. Ara, el President ha tingut la mateixa idea que el ministre Iceta, quan era primer secretari del PSC, i que va plantejar: “La llei de claredat”. Aquesta llei, com tots sabem, va ser la que el Canadà va fer per tal que els quebequesos paressin d’emprenyar amb els referèndums d’autodeterminació, ja n’havien fet dos. El President ho proposa al Parlament i no n’obté el suport, recordem que són els representants de la sobirania popular, poca broma. Continuem bé, no? El President, decebut, compungit, desencisat… pren una decisió: com que el Parlament s’equivoca, faré un acord de claredat , Apa! No sé com ho veuen vostès, a mi em sembla surrealista. Les coses poden canviar i si els unionistes són una mica intel·ligents, li acabaran donant suport, vull dir que la llei que proposava Iceta era bàsicament per frenar els referèndums. Sí, ho reconec no sé encara quines són les propostes exactes del President, però: “Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou”. El President, que és molt espavilat, en respondre a una pregunta va deixar anar aquesta sentència: “Quin independentista pot estar en contra d’un referèndum sobre la independència de Catalunya?” Home depèn, no? Posaré un exemple: si per guanyar el referèndum necessitem un 55% de sís, estem pervertint un dels pilars de la democràcia, vull dir, per exemple, que si un 48% diu que no, és més democràtic que no pas un 52%? De totes maneres, ara que hi penso, a Catalunya el 2017 ja vàrem fer un referèndum, no?
Publicat al 3 de vuit 21 d’abril del 2023
De mica en mica s’omple la pica, o no
Segons diuen els que hi entenen, per tal de pal·liar els efectes catastròfics de la sequera, s’han de prendre mesures quan els pantans estan plens, entre d’altres, evidentment. Però intentar-ho fer-ho quan ja no hi ha aigua, a part de ser patètic, és impossible. Tot sembla indicar que a l’any 2008 ja hi va haver un avís, i podríem dir que bastant explícit; però tot sembla indicar, també, que d’una manera políticament correcte, els que manaven, s’ho van passar pel folre. Aquest exemple em porta a plantejar-ne un altre. En soc conscient que no és ni la primera vegada, ni la segona… però, espero que ho entenguin i alhora hi estiguin d’acord. Hem de superar els complexos i començar a treballar d’una manera clara, dura i sense pausa per tal que la nostra llengua no acabi sent com els pantans. Evidentment això comporta generar conflictes, qui es cregui el contrari, o s’enganya o és un interessat perquè la situació no canviï. Si la llengua es perd o se substitueix, és igual, diguin-li com vulguin, no hi ha marxa enrere. En el cas de l’aigua hi ha la possibilitat que del cel en caigui algun dia, esperar que del cel ens caigui “la llengua” és una solemne barbaritat i insensatesa, suposo que hi estem d’acord, no? La desídia de tota la classe política en els darrers anys és d’unes dimensions difícils de poder quantificar. Tot sembla indicar que passades les eleccions i l’estiu, s’aplicaran mesures més restrictives en relació a l’aigua. En relació a la sequera de la llengua, malgrat que plogui, tinc la sensació que no saben què fer; a part d’esperar que caigui del cel. Una vegada més ho deixo aquí, però dissortadament, n’estic convençut que hi tornaré, si no plou, clar.
Publicat al 3 de vuit1 12 de maig del 2023
Aturar-se i pensar
Salvador Cardús en una entrevista: “Hem oblidat que som una nació”. Un cop passades les eleccions municipals el MHP Puigdemont: “Aturar-se i entendre bé el vot independentista”. El 23 de juliol a Espanya hi ha eleccions. S’ha de recuperar la memòria? Ara és el moment d’aturar-se? Són dues preguntes que els partits independentistes, tots, s’haurien de fer. Ens trobem, no ens enganyem, en un atzucac com a nació i el que no podem fer, de cap manera, és aturar-nos. Si l’independentisme pensa i reflexiona d’una manera racional i nacional no partidista, a Espanya s’hi ha d’anar no com una nació dependent i submisa, sinó com una nació que vol ser independent. A Catalunya tenim elits polítiques i alhora organitzades que en principi pensen, però que no tenen coalició entre elles, i que lluiten entre elles per l’hegemonia i la gestió política d’una autonomia vigilada i controlada. Si hem d’aparcar la nació o ens hem d’aturar, cosa que vol dir assumir que no hi ha conflicte, potser ha arribat l’hora de dir-ho. A Espanya, evidentment els partits independentistes, només hi poden anar amb la condició de ser fidels a qui els han votat, i si els han votat per lluitar i aconseguir la independència, i no ho fan, no tenen dret a queixar-se després si no els voten. El mateix Salvador Cardús esmicola els arguments que, d’una manera o altra, esgrimeixen els partits independentistes per tal de justificar les seves accions polítiques. En definitiva és molt més senzill: “Soc independentista per dignitat”. Avís a navegants: 1-O, malgrat les hòsties, la nació catalana no es va aturar i va deixar molt clar quin era el camí. Quan es retrocedeix, algú ocupa el teu lloc.
Publicat al 3 de vuit1 2 de juny del 2023
Abstenció?
Al Regne Unit hi ha un parlament i al Regne d’Espanya, també. Ambdós parlaments hi ha parlamentaris que representen diferents opcions polítiques, per posar un exemple: al Regne Unit actualment hi ha set parlamentaris del Siin Féin, que se’ls anomena: “Abstentionist”, suposo que no cal traduir-ho, oi? La qüestió és per què se’ls qualifica així? En una entrevista al diputat Chris Hazzard i d’una manera sintètica diu: “ No reconeixem el Govern Britànic ni la seva política en els afers d’Irlanda, i nosaltres no hem de fer política al Regne Unit, a més a més com a republicà irlandès mai podré jurar lleialtat al monarca britànic, ja que nosaltres no ens considerem britànics.” El Sinn Féin no reconeix la legitimitat de la sobirania del parlament britànic sobre Irlanda del Nord, acaben fent tasques específiques relacionades amb la defensa dels seus drets nacionals, però no entren a formar part de la cambra. Quan els voten, els seus votants ho fan sabent plenament que els seus candidats no ocuparan els seus escons. Si una cosa tenen d’interessant les campanyes electorals és que tenen data de caducitat. El problema és quan en comença una de nova. Les darreres eleccions van deixar els resultats que van deixar i, no ens enganyem, els partits independentistes van rebre de valent. Possiblement vaig equivocat, però crec deduir que aquí els partits independentistes, sí que reconeixen el Govern Espanyol i amb malabarismes semàntics acaten la monarquia espanyola prometent o jurant la Constitució, ja que, en definitiva, se senten espanyols. Que treguin el màxim de diputats, però que no entrin a formar part de la cambra; és a dir, no reconeixent ni col·laborant amb el Parlament del 155.
Publicat al 3 de vuit1 30 de juny del 2023
La Batalla de Waterloo
El 23J ja és història, quan escric aquesta ratlles, i exceptuant la gran coalició PSOE/PP, modestament crec que tornarem a patir unes noves eleccions en poc temps. M’explicaré: tot sembla indicar que perquè Pedro Sánchez torni a ser president li cal JUNTS, també tot sembla indicar que ERC no seria cap problema, vull dir que ja hi tenen pràctica en col·laborar-hi malgrat tenir un mal finançament i no tenir, encara, traspassat rodalies, cosa que diuen que continuaran reivindicant en la represa de la taula de diàleg. Bé, fins aquí res de nou, suposo; el tema és que fins ara JUNTS no hi tenia gairebé res a dir i ara, el partit del “pròfug”, del “fugit de la justícia” pot ser determinant ─sembla ser que ja hi han contactat i només han passat 24 hores─. Com que el PSOE, per activa i per passiva, ha dit que d’amnistia i autodeterminació ni parlar-ne i JUNTS ha dit que ja n’hi ha prou, i que només li donaran suport sempre i quan l’amnistia i l’autodeterminació siguin assumides. No em negaran que s’albira un final d’estiu, si més no, divertit. Per tant, seguint la meva teoria les noves eleccions són un fet. Arribat en aquest punt i per no pecar d’il·lús i ingenu caldrà veure si realment JUNTS compleix la seva promesa electoral. L’experiència dels darrers anys ha generat un cert escepticisme, per no dir malfiança en relació a decisions que han pres els partits que s’anomenen independentistes. Si em permeten: només veure el nerviosisme i l’emprenyament que ha generat a les Espanyes, no en negaran que, si més no, els resultats han generat una situació diferent. La famosa batalla de Waterloo va ser l’any 1815, si JUNTS no fa llufa, el 2023 n’hi haurà una altra. Bé, no?
Publicat al 3 de vuit1 28 de juliol del 2023
Sembla ser
… que Waterloo i Madrid han tingut contactes. Posaré un exemple: els representants de Madrid van dir que feia molt temps que tenien al cap fer arribar una sol·licitud a la UE per tal que les llengües minoritzades fossin llengües de ple dret a la UE, però que no trobaven mai el moment de fer-ho; i ves per on, ara l’han trobat: la mesa del Congrés té presidenta socialista. Tot sembla indicar, també, que Madrid o més ben dit que Pedro Sánchez vol ser president i a Waterloo o més ben dit el President Puigdemont li ha parlat de l’autodeterminació. El Pedro Sánchez sembla ser que li ha dit que això no pot ser, que no és possible. El President Puigdemont sembla ser que li ha dit que s’equivocava ja que l’única cosa que havia de fer era contactar amb la ONU i la Unió Europea (que ja hi tenen pràctica) i dir-los que volien aplicar la Constitució: L’article 96 diu: ““Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya. Les seves disposicions només podran ser derogades, modificades o suspeses en la forma prevista en els mateixos tractats o d’acord amb les normes generals del dret internacional.” ja que l’estat Espanyol va signar i ratificar “El Pacte Internacional de Drets Polítics Civils i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals” i que l’article 1.1 diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.” També sembla ser que el President Puigdemont li va dir: “Quan els enviïs la carta, fer-me’n arribar una còpia (segellada), i parlem”.
Publicat al 3 de vuit1 25 d’agost del 2023
No diguis blat…
Si la investidura de Feijóo fracassa, cosa que només saben alguns diputats del PSOE i que quan escrit aquestes ratlles tinc la sensació que els dirigents estan una mica acollonits, començarà l’espectacle de l’amnistia o com es vulgui dir: perdó, gràcia, oblit… Possiblement el que diré ara pot sorprendre i fins i tot semblar surrealista, ho sé. Crec que sigui qui sigui el que aconsegueixi formar govern l’amnistia serà un fet: com i quin serà el seu abast, dependrà de moltes derivades, però les aberracions jurídiques dutes a terme per l’Estat Espanyol han arribat al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) i tot sembla indicar que pinten bastos. No siguem il·lusos. Això ho saben i en son conscients, per tant l’amnistia podria representar que el TEDH la considerés una reparació de la vulneració dels drets. En definitiva seria una manera “d’amnistiar” la cúpula judicial del suprem encapçalada pel jutge Marchena. A l’Estat Espanyol d’amnisties o de simulacions n’han fet tant el PSOE com el PP. Ara, tots dos estan utilitzant la seva tàctica partidista de marejar la perdiu. La diferència substancial és que si depèn del PSOE i el MHP Puigdemont no s’arronsa serà qüestió de poc temps, cosa que comportarà obrir el meló de la investidura i on el PSOE s’hi jugarà poder governar, si abans ha pactat el dret a l’autodeterminació amb el que comporta. Ni ens enganyem ni siguem càndids, sempre i quan ningú s’arronsi. Som al començament d’uns dies que prometen i estan damunt la taula temes molt importants i cal ser sincer l’actual govern espanyol de qui té realment por no és dels diputats d’ERC, l’experiència ha demostrat que acaben votant a favor i en moltes ocasions a canvi de res.
Publicat al 3 de vuit1 29 de setembre del 2023
Més clar, l’aigua
Si tu preguntes: Quina funció hauria de tenir un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, o altres mecanismes anàlegs, a l’hora de resoldre el conflicte polític? I et responen amb 5 respostes i tu tries aquesta: “Referèndum d’inici al territori subestatal. Aquest tipus de proposta consistiria, per exemple, a consultar la ciutadania de Catalunya sobre la conveniència que el Parlament de Catalunya iniciés un procés de reforma constitucional que podria contemplar la independència i/o una nova acomodació en el si de l’Estat.” Aquesta resposta diu que podria admetre diversos tipus de pregunta; hi surt la pregunta d’Escòcia i, a més a més, Puerto Rico en què hi havia diverses opcions. Segurament per ignorància, però la resposta diu, i que” El Parlament de Catalunya iniciés un procés de reforma constitucional” per entendre’ns, La Constitució diu: “…Si es proposava la revisió total de la Constitució o una de parcial que afectés el títol preliminar, el capítol segon, secció 1a del títol I, o el títol II, es procedirà a l’aprovació del principi per majoria dels dos terços de cada cambra…” imaginem-nos que les Corts Espanyoles diuen que sí, acta seguit “… la dissolució immediata de les Corts. Les cambres elegides hauran de ratificar la decisió i procedir a l’estudi del nou text constitucional, que haurà de ser aprovat per majoria dels dos terços de les dues cambres…” i després“…aprovada la reforma per les Corts Generals, se sotmetrà a referèndum per a la seva ratificació…”. Això és l’acord de claredat. Ens prenen per idiotes; això no clarifica res que no sabéssim. És una manera de dir que s’han rendit i que, d’una manera clara, això és tot. No és un error, és una mentida.
Publicat al 3 de vuit1 27 d’octubre del 2023
De nació a nació
Sé que no descobreixo res a ningú si dic que l’independentisme esta vivint moments de desconcert, també sé que no és nou i que, una mica, forma part del nostre genoma. Ara bé, dit això, també s’ha de dir que, malgrat tot, l’independentisme ─no compreu el relat de l’enemic─ continua viu. Tan viu que a les Espanyes diuen: “España se rompe”. De la mateixa manera que dic això, també dic que no estem per fer volar coloms, vull dir que déu-n’hi-do com tenim el pati, a casa nostra. Fa ben poc el relat dels veïns era que l’independentisme havia gairebé desaparegut i que també havia renunciat pràcticament a tot allò que representava la lluita per l’alliberament nacional. Només ha calgut que l’aritmètica ho trasbalsés tot: del Pedro Sanchez que deia que es comprometia a portar el President Puigdemont a Espanya per tal que passes comptes amb la justícia, a negociar amb ell la seva investidura. Arribats en aquest punt, tampoc cal enganyar-nos a casa és un jocs d’ous, diré més: som a les portes de tenir, com a mínim, cinc grups independentistes, barallant-se per veure qui la té més llarga o més fonda (llenguatge inclusiu). Dels dos possibles nous vinguts, a part de la retòrica, que no negaré que és bonica, no en puc parlar, però dels tres actuals sí: la CUP està desapareguda en combat i es dedica a fer arengues i prou. D’ERC dir que fa el que ja fa anys que fa: ser una crossa del PSOE a Madrid. El canvi ha estat el gir que ha fet JUNTS: de la confrontació a la negociació, que no al diàleg. Ara cal mullar-se i ho faré: no vull ni imaginar-me on estaríem, ara, sense la figura del President Puigdemont ni què hauria passat a Catalunya aquests darrers 6 anys. Per tant, puc equivocar-me, però crec que comença una nova etapa i hi ha qui diu històrica; raó per la qual, ara per ara, pot agradar més o menys, però és l’única alternativa de canvi. Això que acabo de dir, ho dic amb l’escepticisme obligatori de recordar la nostra història més recent i s’hi pot confiar en la mesura que cadascú cregui que pot fer-ho. Ara bé, negociar el referèndum de nació a nació i amb mediadors internacionals és, almenys par a mi, una confrontació. Així com entenc que els espanyols hi estiguin en contra, el que no entenc és que hi hagi independentistes que diguin que això és una traïció a l’independentisme.
Publicat al 3 de vuit1 24 de novembre del 2023
No anem bé
Saben quina és la diferència entre cobrar i pagar per avançat? Doncs que en Pedro Sánchez és president i el català a Europa, per dir-ho d’una manera gràfica: “el més calent és a l’aigüera”. Convindrem, suposo, que no anem bé, vull dir que anem malament. Això a Europa, a casa els problemes sembla ser, no voldria ser alarmista, que no tenen aturador. Posaré només tres exemples, per no ser derrotista: no tenim aigua, el català esta reculant i per si no fos poc, els PISA, que ves a saber qui són, diu que som els últims. Clar, veien el panorama, pots arribar a pensar que alguna cosa fem malament, no? La gran pregunta és: això ho saben també els que manen? La resposta és sí. Fem-nos més preguntes: i què hi fan? No sé si seré capaç d’explicar-me, però ho intentaré. La primera cosa és desmentir-ho, la segona rectificar i dir que sí, i la tercera, espectacular, crear una comissió d’estudi per elaborar un projecte d’anàlisi de la situació concreta; un cop creada la comissió es crea una subcomissió que supervisa la comissió que alhora, també, supervisa la subcomissió que acaba fent un nou estudi de les possibilitats que tindria el projecte en cas de posar-lo en pràctica. Un cop la comissió i la subcomissió han acabat, ho passen a mans dels experts, que curiosament no formaven part de cap comissió. Els experts detecten errors i llavors… En definitiva, els problemes que abans he esmentat no són una conseqüència d’avui; és a dir, que fa anys que s’arrosseguen, però com que no hi havia cap comissió que els estudiés ara en paguem les conseqüències. Ras i curt: es crearà una comissió per analitzar perquè no l’havien creat abans. La comissió confirma que tenim seriosos problemes.
Publicat al 3 de vuit1 22 de desembre del 2023