Au va, home, va!

Eleccions, com?

Mentre estic escrivint aquestes ratlles: el 30 de maig eleccions; ara bé, siguin quan siguin ─perquè crec que de seguretat, actualment, no en podem tenir cap─ ens trobem davant d’unes eleccions, i no ens enganyem, que marcaran com serà el nostre futur immediat d’una manera molt clara. Estem davant, doncs, d’una situació complexa i del tot impensable fa dos anys; em refereixo a la pandèmia, evidentment. Ara, per raons sanitàries ─que de cap de les maneres poso en dubte─ s’han hagut d’ajornar les eleccions; cosa, que repeteixo, entenc perfectament. Ara bé, dit això hi ha algunes coses que sí, que realment em costa d’entendre. En posaré alguns exemples: de cop, els nostres polítics s’han adonat que no tenim una llei electoral pròpia, eh! Això no val, tots, absolutament tots, ho sabien i de fa temps. Arribes a pensar que l’actual (l’espanyola) ja els anava bé i ara, ens diuen que estan lligats de mans i peus. Un altre tema és: ningú va preveure què si la situació empitjorava, calia per tal de poder votar, fer les coses diferent. No ho sé… allargar el dies de votació, urnes mòbils, etc. i que a l’any 2.021, el vot telemàtic és possible. Ara, també sembla ser que un dels problemes, ha estat la interacció social que en aquestes festes s’ha generat. No oblidem, però, que els súbdits, majoritàriament, han fet allò que les autoritats han dit que es podia fer; per tant, si ja ho intuïen, de cara a poder fer les eleccions, què han preparat, pregunto: votar per correu? No fotem, home! Abans de la pandèmia ja es podia fer. Si realment han de demanar permís, que ho facin ja, al final ho faran igualment. Si volem ser un Estat, potser que comencem, no?

Publicat al  3 de vuit 22 de gener del 2021

Còctel

Al nostre país —cal recordar-ho— hi continuen havent presos polítics, exiliats i gairebé tres mil encausats. Sí, les eleccions han passat i el resultat és el que és; i és evident, també,  que la campanya ha donat (i dona) molt de què parlar, moltíssim. Però dit això i per qüestió d’espai, avui, em centraré a parlar dels socialistes i del seu final de campanya. Ho faré per una qüestió d’higiene democràtica, moral i ètica. Conceptes i posicionaments que no formen part del seu imaginari polític. La situació de repressió que es viu a casa nostra, amb el suport dels socialistes, va començar a ser aplicada pel PP, tots ho sabem, però també hem de saber que el govern (PSOE/PODEMOS) l’ha continuada mantenint igual o pitjor. Vulneració dels drets humans, venjança institucional, injustícia i un llarg etc. no són els mínims denominadors comuns que defineixen un estat de dret i democràtic. Han bramat que el sobiranisme, català, és “odi perpetu”; i això, només fa que reafirmar la seva impotència. Hi ha moltes més “descripcions” que no fan més que confirmar-me el que he dit. Possiblement, i per manca de base democràtica, no entenen que les forces polítiques independentistes es comprometin a no voler pactar amb ells, res. Diuen que s’ha de passar pàgina. Ho diuen com si no hagués passat res, com si l’u d’octubre no hagués existit… Aquest còctel d’ignorància, infantilisme  i poder és molt perillós. Ho hem de deixar aquí, però abans d’acabar, voldria dir dues coses. La primera, és que ells tenen un problema i la segona, que nosaltres en tenim dos: ells i que molts de nosaltres encara els voten. Malgrat tot, només es qüestió de temps, espero!

Publicat al  3 de vuit 19 de febrer del 2021

Tot just començar!

Anem en compte, el neofeixisme és al Parlament i, si hi és, és perquè l’han votat. Com a societat ens haurien de qüestionar i analitzar moltes coses; perquè, no ens enganyem, les coses no passen perquè sí; qualsevol discurs antidemocràtic, arrela ràpid en una societat amb mentalitat residual franquista i el seu discurs s’està convertint cada vegada més en un discurs naturalitzat. Quan un parlamentari es elegit pels ciutadans, en una democràcia, els que l’han votat li deleguen el seu vot al Parlament. L’extrema dreta s’ha estrenat, i ho ha fet oposant-se a acceptar que el parlamentari Lluís Puig, pogués votar. Ha estat un parlamentari de VOX de 24 anys. Ara bé, dit això, a mi el que realment m’ha sobtat, indignat i espantat és que un altre parlamentari de 26 anys s’apuntés a aquesta bacanal antidemocràtica. Com tothom sap, l’altre es va presentar a les llistes del PSC. Vull dir que per uns moments la frontera de l’extrema dreta s’ha difuminat. Que hi ha formacions polítiques de les quals t’ho pots esperar tot, és una evidència. La democràcia, entre moltes altres coses, posa de relleu les misèries i les formes no democràtiques de qui les practica. Comencem una legislatura —espero que no s’hagin de repetir les eleccions­— en la qual l’independentisme té la majoria a tots els nivells. Ara, cal que siguin coherents en allò que el poble ha votat i alhora està molt atents amb qui pacten o negocien. La primera oportunitat ha estat clara: no només voten el mateix, sinó que defensen el mateix. S’obre una legislatura plena d’incerteses i incògnites, no ens enganyem, però hi ha coses que han quedat clares des del primer moment.

Publicat al  3 de vuit 19 de març del 2021

El coix i el mentider

Sé que a molts de nosaltres la Constitució ─l’espanyola vull dir─, no ens motiva, ni ens atrau… i el que vulguin, però es evident que ens condiciona, ens encotilla… i el que vulguin. Arribats en aquest punt, la meva intenció és fer una pregunta molt concreta: per què ens enganyen? Per què ens repeteixen una vegada i una altra que l’amnistia no hi cap? Algunes raons per mentir ─no totes, ni de bon tros─ són les següents: és còmode, és difícil acceptar la veritat per incapacitat o per malícia, i un llarg etcètera. També sabem que com més es repeteix, la mentida més es reforça i a la fi  pot esdevenir  veritat sense ser-ho. Ara, si no saben què fer, els proposo el següent: agafin la Constitució Espanyola i cerquin quantes vegades surt la paraula amnistia. D’acord, ja ho sabia, no hi surt. Cíclicament, diuen: “que l’amnistia no  cap en la Constitució”. Exactament què vol dir, què és més còmode que no hi surti? Ho dic perquè si no hi surt, tampoc es prohibeix, oi? O m’equivoco, potser? Perquè, a veure, poden dir que no els mola,  que no els motiva, o el que collons ─perdó se m’ha escapat─ vulguin dir, però que diguin la veritat. També sembla ser que els fa por parlar-ne, em refereixo que no ho volen ni discutir en seu parlamentària, Els fa por que se’ls vegi el llautó? Ho dic perquè si ho fessin, si ho debatessin, a la millor haurien de dir la veritat, o no. Sí, és el govern més progressista de la història, diuen. S’ha de ser molt, però molt progressista; tant, que sembla que no ho sigui. Avís a navegants: companys independentistes que sou a Madrid: Si ens enganyen una vegada la  culpa és d’ells, si ens enganyen dues, la culpa es nostra.

 

Publicat al  3 de vuit 23 d’abril del 2021

 

Habemus Papam

 

En escriure aquestes quatre ratlles, tot sembla indicar que hi ha acord per formar govern. Personalment ─no sé vostès­─  durant aquest període he tingut la sensació que em tractaven d’imbècil. M’explicaré: si el poble vota, vol dir, que tu polític ortopèdic has d’obeir i si el poble diu unitat, vol dir que primer és el país. Voldria creure que finalment ho han entès o, si més no, això sembla. Aquest espectacle, dantesc i impropi d’un país que està patint  una repressió brutal, costa d’entendre. Hi ha hagut dies que sincerament he cregut que potser es pensaven que no el tindrien aquest 52% i no estaven preparats, fins i tot he pensat: si no sabeu què fer, sempre hi ha l’alternativa de plegar i dedicar-vos a criar peixets de colors, per exemple, no? No em negaran que hi havia qui es fregava les mans, són els mateixos que, per impotència, diuen que això no té futur. Una altra qüestió que m’ha fet reflexionar, ha estat algunes declaracions que alguns polítics han fet en plega brega; les quals defensaven més els interessos partidistes, que no pas el que les urnes van dir, i això té un nom: partitocràcia,  i em costa d’assimilar-ho; però també costa, que  dirigents, que no hi estaven d’acord, no hi diguessin res. Vull creure ─de fet no tinc cap més opció─ que aquest matrimoni ho té clar, que farà callar els perdedors, sí, perdedors, perquè han perdut, amb un 48%, són minoria, sí, minoria i ho saben. Estarem expectants, i molt, per saber què pensen fer i com. Acabo amb una frase lapidària de Joan Sales: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”.

 

Publicat al  3 de vuit 21 de maig del 2021

 

Res, una trucada

Quan “Europa” truca, alguna cosa passa; ho recorden? El govern Zapatero i a l’oposició, Rajoy, en un tres i no res, pacten encotillar la despesa pública a la sagrada Constitució: “Estabilitat pressupostaria”. L’1 d’octubre tot el matí les forces i cossos de seguretat de l’Estat van estar repartint hòsties a mansalva; a partir del migdia van parar de repartir. Jo Jordi vaig votar Independència. Com ara s’acostuma a dir “off the record” una senyora els va trucar: “Però què feu? Que esteu bojos?”. Vostè, que m’està llegint deu pensar: “Però que s’empatolla ara aquest?” M’explicaré ─o, si més no, ho intentaré. El president del govern (espanyol) més progressista de la història ha canviat el rumb, ha renunciat a la venjança. Diu que cal  cercar camins d’entesa, i fins i tot, ha reconegut que hi ha un conflicte polític: “Hosti tu!”. Personalment en cap moment me’l vaig creure ─soc mal pensat de mena, què hi farem─, per a mi és un personatge que té l’habilitat de modelar i grapejar la veritat a les seva conveniència. Vaja, que és un mentider, però amb elegància. Doncs sí, el van trucar i el van posar al corrent del que passaria a Europa; va fer números, i va decidir que era el moment oportú de menjar-se alguns gripaus. Per exemple: indults, sedició… Un cop esvaït el dubte, me’n va venir un altre: a més a més de trucar al progre, van trucar a alguna altra persona, en aquest cas de Catalunya?  I què li van dir? Perquè, a veure una cosa, llegint i escoltant algunes coses d’alguns que s’anomenen independentistes, arribes a pensar com deia Bob Dylan: «Alguna cosa està passant, aquí, i tu no saps què és» com m’agradaria equivocar-me Oriol.

Publicat al  3 de vuit 18 de juny del 2021

Au va, home, va

Hi ha qui s’entossudeix en mentir, maquillar o tergiversar la realitat. Aquesta és una virtut de l’estat en el qual ens ha tocat viure, de moment. Una de les alternatives que els súbdits tenim és, emprant les seves lleis,  dir-los que menteixen. A la Constitució (espanyola) hi queda reflectit el reconeixement i protecció legal d’un catàleg de drets i llibertats fonamentals  que forma part dels mateixos textos constitucionals. La tipologia és diversa, però em referiré a un de molt concret: els tractats internacionals sobre drets ratificats per Espanya i en vigor; i que són importants ja que afecten la interpretació dels drets pels tribunals i la resta de poders públics. L’article 10.2 diu: «Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els  tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya». Un d’aquests tractats és: “Pacte internacional de drets civils i polítics” i que com tothom sap, l’Art. 1.1 diu: “TOTS els pobles tenen dret a l’autodeterminació…” Espanya és un estat membre del Consell d’Europa, organització internacional per a la  promoció dels drets humans, la democràcia i l’imperi de la llei, i que destaca entre altres aspectes per tenir el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg. Segur, que a hores d’ara se’n penedeixen; però si ells són tossuts mentint, nosaltres hem de ser més tossuts desmuntant-los els enganys. Acabo: “Art.7.3-Portugal reconhece o direito dos povos à autodeterminação e independència…” Algú l’hi podria traduir si no ho entén, oi?

Publicat al  3 de vuit 16 de juliol del 2021

 

Oi?

Els que hi entenen defineixen, més o menys, el cost d’oportunitat de la següent manera: “Allò a què renunciem quan prenem una determinada decisió, incloent-t’hi tots els beneficis que haguéssim tingut si l’opció escollida hagués estat l’altra”. Per tant, suposo que estarem d’acord que això representa un cost pel sol fet de no haver elegit la millor alternativa, oi? Ara, si els sembla bé, podríem mirar de cercar un exemple i calcular-lo: imaginem-nos un país ─sé que costa d’imaginar això, perquè no té cap lògica, però senzillament és per posar un exemple─, el país en qüestió genera uns 30.000 milions d’euros en impostos i l’estat ─en l’exemple aquest país és dins un estat que no és el seu, és a dir que són súbdits─ n’hi torna 14.000 milions. Si fem la diferència, resulta que aquest país té un dèficit de 16.000 milions, oi? Això vol dir que si aquest país enlloc de donar-los a l’estat, tingués un estat propi, en tindria més? De milions vull dir, oi? Com ja he dit abans, això no passa mai! Només és un exemple per tal d’explicar el cost d’oportunitat. Si mai això arribés a passar, estic convençut que el país en qüestió, si tingués l’oportunitat (mai més ben dit) de ser un país independent, feria números, oi? Vaja, n’estic convençut, oi? I vostè, pacient lector, també ho veu així, oi? Com? I ara! Però què diu? No m’ho puc creure, que això pugui passar! Segur? M’he quedat glaçat i amb un peu enlaire. Aprofitant-me de la seva valuosa informació, em dirà, si no és molt demanar, on passa això, oi? Vol dir? Això deu passar, segurament, perquè la gent no ho sap, oi? Ah, ja m’ho olorava, ja. Doncs això: “A bon entenedor, breu parlador”, oi?

Publicat al  3 de vuit 13 d’agost  del 2021

Esperant Godot

Si vostè és d’aquelles persones que li costa entendre moltes de les coses que estan passant a casa nostra: benvingut al club! Si vostè té la sensació ­─o més ben dit la percepció─ d’aquesta angoixa, no pateixi més. Això s’ha d’acabar, hem d’unir-nos i anar a la justícia, més concretament a la sala especialitzada en dret epidemiològic i distorsió cognitiva, a demanar una resolució perquè això afecta els drets fonamentals. Quan dic això, evidentment, no em refereixo, per exemple, a les declaracions dels senyor Illa: “els 10 anys pitjors dels últims 300 anys”, de cap de les maneres; ell ho ha explicat d’una manera clara, diàfana i entenedora a què es referia quan va fer aquesta afirmació. La capacitat d’anàlisi científica i alhora la seva interpretació en base a una dialèctica existencialista, només accessible per uns pocs, no deixa cap dubte per resoldre. Una qüestió diferent és que els humans no tinguem el nivell d’aquest nou messies. Vaja: acollonant! Cosa que diu molt d’ell i, evidentment, de la gent que el va votar. Un altre tema que potser ens ha generat aquesta angoixa és la qüestió de la taula diàleg/negociació o negociació/diàleg, depèn del dia i de les circumstàncies. Ara, però, s’ha fet la llum, tenim horitzó, sabem on anem. Sabem fins i tot que serà, a molt estirar, el 2.030. Pel que sembla aquest any la base estarà, no només ampliada; sinó que hi haurà més base que habitants. Vaig acabant: hi ha més de 3.000 encausats i part d’un govern legítim exiliat. Això sí que s’entén, no? La pregunta seria: tothom ho entén? També hi ha qui pregunta ─Il·lús─: què ofereix L’Estat a Catalunya? La resposta és: res, no en té cap necessitat.

Publicat al  3 de vuit 3 de setembre  del 2021

 

No hi ha dret!

Qui no ha utilitzat aquesta expressió en multituds d’ocasions?  Estarem d’acord, suposo, que la utilitzem per dir que una cosa és injusta; i per fer-ho utilitzem: “Dret”. En el dret romà, es definia mes o menys així: «La justícia és la constant i perpètua voluntat de donar a cadascú el seu dret». Els que hi entenen diuen que hi ha diverses funcions bàsiques del dret, una d’elles és el control social entès com una funció integradora ja que el dret contribueix a reduir els conflictes dins de la societat, cohesionar els seus membres i generant integració i solidaritat, ja que d’aquesta manera els individus es veuen a si mateixos que formen part d’una mateixa comunitat i com iguals. En un context que aquestes condicions no es donin i la societat vegi el dret com una cosa aliena, possiblement no se sentirà motivada a complir les normes ja que creuen que no compleix la seva funció. Doncs bé, si algú encara continua llegint, cosa que es d’agrair, el convido a fer una altra anàlisi de la frase del títol, analitzar-la no com una exclamació, sinó com una a afirmació. El conflicte entre Catalunya i L’Estat Espanyol té el principal enemic en l’Estat de Dret i els interessos d’un grapat d’oligarquies que esdevenen els adversaris principals en democràcia. Tant, com que no volen reconèixer el dret del poble català, que la mateixa constitució contempla. Dit això, i contemplant el festival a Europa, vull creure i pensar que es qüestió de temps. Abans d’acabar, voldria fer un comentari sobre els exiliats, ja que, no se vostès, però jo crec que han estat, no diré marginats, però sí una mica oblidats; si som on som, també, és per ells. No hi ha dret!.

Publicat al  3 de vuit 8 d’octubre  del 2021

La Cuca i més

No fotis! De veritat? Sembla ser que la Cuca, portaveu del PP al congrés, s’ha enrabiat perquè les quotes de català a l’audiovisual queden en mans d’ERC: “Es farà de manera interessada”. Quin nivell! Realment, no sé vostès, però jo, quan veig el nivell d’alguns polítics, m’esborrono. Ara bé, dit això, parlem una mica de què estem parlant: “D’un acord, que garanteixi un percentatge, a partir d’un acte de bona fe —s’entén dels espanyols—“. Magnífic, no? Hi ha, entre altres, dos elements que defineixen quins han de ser els mínims per a que una llengua sobrevisqui: “a) que sigui necessària i b) que la gent jove la utilitzi”. Actualment, cap dels dos elements hi convergeixen. Totes les dades diuen el contrari. No ens enganyem: el procés de substitució lingüística està en fase galopant. Entrar ara a explicar que tècnicament és fàcil i possible poder seleccionar l’idioma què vols utilitzar per mirar una pel·lícula és absurd i insultant. Per tant, el tema no és de percentatge; és de dignitat. “Quan el dit assenyala la lluna, l’idiota només veu el dit”, no siguem idiotes. Que el temps passa ràpid, en soc conscient, però hi ha situacions i moments que tinc la sensació que s’ha aturat. L’any 1979: “Manifest d’Els Marges. Una nació sense estat, un poble sense llengua”. Eh! Què vol dir negociar percentatges? Hi ha coses que no es poden negociar, les llengües, sobreviuen o moren. En tot cas, aquí l’única cosa que s’hi negocia és allargar l’agonia. Si algú creu que és una posició radical, no s’equivoca. Igual que soc radical defensant la democràcia o el dret de les dones a ser considerades com a iguals. Algú s’imagina la Cuca negociant percentatges del castellà?

Publicat al  3 de vuit 5 de novembre  del 2021

Embarbussaments

El benestar de l’explotador depèn, casualment, del malestar de l’explotat. Això vol dir que els interessos de l’explotador i de l’explotat són contradictoris: A Catalunya el castellà està millor perquè el català esta pitjor. L’explotat està exclòs dels poders que té l’explotador: L’Estat Espanyol pot decidir què s’ha de fer a la nostre escola.  L’explotador té necessitat de l’explotat, perquè l’explotador necessita els diners de l’explotat. Això vol dir que l’explotador està obligat fins, en part, a frenar l’opressió de l’explotat. Ara bé, l’explotador diu que la culpa la té l’explotat, perquè l’explotat no creu a l’explotador. Dubtes? Som-hi! No és un embarbussament és la trista realitat. Imaginant-nos, ara, què podria fer l’explotat per tenir content l’explotador? Dir que sí, però fent veure que diu que no; per exemple: votant junt amb ell, però dient que allò que vota ho fa perquè així l’explotador no explota tant l’explotat. Sé que és complicat, però, no sé vostès: jo em sento explotat, la meva llengua se sent explotada, la meva economia se sent explotada, les meves llibertats com a poble se senten explotades… Hi ha alguna cosa que no lliga, oi? A veure, si li dic: “En Pinxo li va dir a en Panxo: vols que et punxi amb un punxó? I en Panxo li va dir a en Pinxo: punxa’m però a la panxa no.” Queda més clar, ara? Saben què passa, tu preguntes i ells parlen del Pinxo; tu hi tornes i llavors et citen el Panxo. Serà que l’explotador és el Pinxo i nosaltres el Panxo, l’explotat? Simone de Beauvoir va deixa escrit: “L’opressor no seria tant fort si no tingués còmplices entre els propis oprimits”. A cada bugada perdem un llençol!

Publicat al  3 de vuit 3 de desembre  del 2021

Plantem cara

Ara, de cop i volta i després de no sé quants anys: “El català no es toca!” perdoneu, el català està tocat i de mort. Durant tots aquests anys què heu fet? Comissions d’estudi, elaborar informes, fer un projecte que estructuri… Quan una comunitat lingüística abandona la seva llengua i n’adopta una altra, això s’anomena substitució lingüística; això significa la mort d’una llengua. Aquest procés, que és lent, a vegades costa molt de percebre, però hi ha indicadors molt clars: l’ús social, puja o baixa? És una llengua necessària? La comunitat que la parla té prejudicis d’utilitzar-la segons en quines situacions? Utilitzem formes foranes per expressar conceptes nous? Aquestes i d’altres preguntes que ens hauríem de fer, ens aboquen a respondre’ns que sí, que ens trobem en un procés de substitució. Els embats a la nostre llengua són constants i alhora cíclics. Una llengua no es perd perquè els nouvinguts no la parlin, es perd si la gent que la parla deixa de parlar-la. Ara, després del darrer embat, el del 25%, els que manen diuen que posaran inspectors; jo pregunto per inspeccionar què? Suposo que no serà per mirar que es compleixi el 25%, oi? “Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.” Joan Solà, Parlament de Catalunya (1/7/2009). Com en tot, hi ha un punt de no retorn. Au va, home, va!

Publicat al  3 de vuit 30 de desembre  del 2021