2021

Eleccions, com?

Mentre estic escrivint aquestes ratlles: el 30 de maig eleccions; ara bé, siguin quan siguin ─perquè crec que de seguretat, actualment, no en podem tenir cap─ ens trobem davant d’unes eleccions, i no ens enganyem, que marcaran com serà el nostre futur immediat d’una manera molt clara. Estem davant, doncs, d’una situació complexa i del tot impensable fa dos anys; em refereixo a la pandèmia, evidentment. Ara, per raons sanitàries ─que de cap de les maneres poso en dubte─ s’han hagut d’ajornar les eleccions; cosa, que repeteixo, entenc perfectament. Ara bé, dit això hi ha algunes coses que sí, que realment em costa d’entendre. En posaré alguns exemples: de cop, els nostres polítics s’han adonat que no tenim una llei electoral pròpia, eh! Això no val, tots, absolutament tots, ho sabien i de fa temps. Arribes a pensar que l’actual (l’espanyola) ja els anava bé i ara, ens diuen que estan lligats de mans i peus. Un altre tema és: ningú va preveure què si la situació empitjorava, calia per tal de poder votar, fer les coses diferent. No ho sé… allargar el dies de votació, urnes mòbils, etc. i que a l’any 2.021, el vot telemàtic és possible. Ara, també sembla ser que un dels problemes, ha estat la interacció social que en aquestes festes s’ha generat. No oblidem, però, que els súbdits, majoritàriament, han fet allò que les autoritats han dit que es podia fer; per tant, si ja ho intuïen, de cara a poder fer les eleccions, què han preparat, pregunto: votar per correu? No fotem, home! Abans de la pandèmia ja es podia fer. Si realment han de demanar permís, que ho facin ja, al final ho faran igualment. Si volem ser un Estat, potser que comencem, no?

Publicat al  3 de vuit 22 de gener del 2021

Còctel

Al nostre país —cal recordar-ho— hi continuen havent presos polítics, exiliats i gairebé tres mil encausats. Sí, les eleccions han passat i el resultat és el que és; i és evident, també,  que la campanya ha donat (i dona) molt de què parlar, moltíssim. Però dit això i per qüestió d’espai, avui, em centraré a parlar dels socialistes i del seu final de campanya. Ho faré per una qüestió d’higiene democràtica, moral i ètica. Conceptes i posicionaments que no formen part del seu imaginari polític. La situació de repressió que es viu a casa nostra, amb el suport dels socialistes, va començar a ser aplicada pel PP, tots ho sabem, però també hem de saber que el govern (PSOE/PODEMOS) l’ha continuada mantenint igual o pitjor. Vulneració dels drets humans, venjança institucional, injustícia i un llarg etc. no són els mínims denominadors comuns que defineixen un estat de dret i democràtic. Han bramat que el sobiranisme, català, és “odi perpetu”; i això, només fa que reafirmar la seva impotència. Hi ha moltes més “descripcions” que no fan més que confirmar-me el que he dit. Possiblement, i per manca de base democràtica, no entenen que les forces polítiques independentistes es comprometin a no voler pactar amb ells, res. Diuen que s’ha de passar pàgina. Ho diuen com si no hagués passat res, com si l’u d’octubre no hagués existit… Aquest còctel d’ignorància, infantilisme  i poder és molt perillós. Ho hem de deixar aquí, però abans d’acabar, voldria dir dues coses. La primera, és que ells tenen un problema i la segona, que nosaltres en tenim dos: ells i que molts de nosaltres encara els voten. Malgrat tot, només es qüestió de temps, espero!

Publicat al  3 de vuit 19 de febrer del 2021

Tot just començar!

Anem en compte, el neofeixisme és al Parlament i, si hi és, és perquè l’han votat. Com a societat ens haurien de qüestionar i analitzar moltes coses; perquè, no ens enganyem, les coses no passen perquè sí; qualsevol discurs antidemocràtic, arrela ràpid en una societat amb mentalitat residual franquista i el seu discurs s’està convertint cada vegada més en un discurs naturalitzat. Quan un parlamentari es elegit pels ciutadans, en una democràcia, els que l’han votat li deleguen el seu vot al Parlament. L’extrema dreta s’ha estrenat, i ho ha fet oposant-se a acceptar que el parlamentari Lluís Puig, pogués votar. Ha estat un parlamentari de VOX de 24 anys. Ara bé, dit això, a mi el que realment m’ha sobtat, indignat i espantat és que un altre parlamentari de 26 anys s’apuntés a aquesta bacanal antidemocràtica. Com tothom sap, l’altre es va presentar a les llistes del PSC. Vull dir que per uns moments la frontera de l’extrema dreta s’ha difuminat. Que hi ha formacions polítiques de les quals t’ho pots esperar tot, és una evidència. La democràcia, entre moltes altres coses, posa de relleu les misèries i les formes no democràtiques de qui les practica. Comencem una legislatura —espero que no s’hagin de repetir les eleccions­— en la qual l’independentisme té la majoria a tots els nivells. Ara, cal que siguin coherents en allò que el poble ha votat i alhora està molt atents amb qui pacten o negocien. La primera oportunitat ha estat clara: no només voten el mateix, sinó que defensen el mateix. S’obre una legislatura plena d’incerteses i incògnites, no ens enganyem, però hi ha coses que han quedat clares des del primer moment.

Publicat al  3 de vuit 19 de març del 2021

El coix i el mentider

Sé que a molts de nosaltres la Constitució ─l’espanyola vull dir─, no ens motiva, ni ens atrau… i el que vulguin, però es evident que ens condiciona, ens encotilla… i el que vulguin. Arribats en aquest punt, la meva intenció és fer una pregunta molt concreta: per què ens enganyen? Per què ens repeteixen una vegada i una altra que l’amnistia no hi cap? Algunes raons per mentir ─no totes, ni de bon tros─ són les següents: és còmode, és difícil acceptar la veritat per incapacitat o per malícia, i un llarg etcètera. També sabem que com més es repeteix, la mentida més es reforça i a la fi  pot esdevenir  veritat sense ser-ho. Ara, si no saben què fer, els proposo el següent: agafin la Constitució Espanyola i cerquin quantes vegades surt la paraula amnistia. D’acord, ja ho sabia, no hi surt. Cíclicament, diuen: “que l’amnistia no  cap en la Constitució”. Exactament què vol dir, què és més còmode que no hi surti? Ho dic perquè si no hi surt, tampoc es prohibeix, oi? O m’equivoco, potser? Perquè, a veure, poden dir que no els mola,  que no els motiva, o el que collons ─perdó se m’ha escapat─ vulguin dir, però que diguin la veritat. També sembla ser que els fa por parlar-ne, em refereixo que no ho volen ni discutir en seu parlamentària, Els fa por que se’ls vegi el llautó? Ho dic perquè si ho fessin, si ho debatessin, a la millor haurien de dir la veritat, o no. Sí, és el govern més progressista de la història, diuen. S’ha de ser molt, però molt progressista; tant, que sembla que no ho sigui. Avís a navegants: companys independentistes que sou a Madrid: Si ens enganyen una vegada la  culpa és d’ells, si ens enganyen dues, la culpa es nostra.

 

Publicat al  3 de vuit 23 d’abril del 2021

 

Habemus Papam

 

En escriure aquestes quatre ratlles, tot sembla indicar que hi ha acord per formar govern. Personalment ─no sé vostès­─  durant aquest període he tingut la sensació que em tractaven d’imbècil. M’explicaré: si el poble vota, vol dir, que tu polític ortopèdic has d’obeir i si el poble diu unitat, vol dir que primer és el país. Voldria creure que finalment ho han entès o, si més no, això sembla. Aquest espectacle, dantesc i impropi d’un país que està patint  una repressió brutal, costa d’entendre. Hi ha hagut dies que sincerament he cregut que potser es pensaven que no el tindrien aquest 52% i no estaven preparats, fins i tot he pensat: si no sabeu què fer, sempre hi ha l’alternativa de plegar i dedicar-vos a criar peixets de colors, per exemple, no? No em negaran que hi havia qui es fregava les mans, són els mateixos que, per impotència, diuen que això no té futur. Una altra qüestió que m’ha fet reflexionar, ha estat algunes declaracions que alguns polítics han fet en plega brega; les quals defensaven més els interessos partidistes, que no pas el que les urnes van dir, i això té un nom: partitocràcia,  i em costa d’assimilar-ho; però també costa, que  dirigents, que no hi estaven d’acord, no hi diguessin res. Vull creure ─de fet no tinc cap més opció─ que aquest matrimoni ho té clar, que farà callar els perdedors, sí, perdedors, perquè han perdut, amb un 48%, són minoria, sí, minoria i ho saben. Estarem expectants, i molt, per saber què pensen fer i com. Acabo amb una frase lapidària de Joan Sales: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”.

 

Publicat al  3 de vuit 21 de maig del 2021

 

Res, una trucada

Quan “Europa” truca, alguna cosa passa; ho recorden? El govern Zapatero i a l’oposició, Rajoy, en un tres i no res, pacten encotillar la despesa pública a la sagrada Constitució: “Estabilitat pressupostaria”. L’1 d’octubre tot el matí les forces i cossos de seguretat de l’Estat van estar repartint hòsties a mansalva; a partir del migdia van parar de repartir. Jo Jordi vaig votar Independència. Com ara s’acostuma a dir “off the record” una senyora els va trucar: “Però què feu? Que esteu bojos?”. Vostè, que m’està llegint deu pensar: “Però que s’empatolla ara aquest?” M’explicaré ─o, si més no, ho intentaré. El president del govern (espanyol) més progressista de la història ha canviat el rumb, ha renunciat a la venjança. Diu que cal  cercar camins d’entesa, i fins i tot, ha reconegut que hi ha un conflicte polític: “Hosti tu!”. Personalment en cap moment me’l vaig creure ─soc mal pensat de mena, què hi farem─, per a mi és un personatge que té l’habilitat de modelar i grapejar la veritat a les seva conveniència. Vaja, que és un mentider, però amb elegància. Doncs sí, el van trucar i el van posar al corrent del que passaria a Europa; va fer números, i va decidir que era el moment oportú de menjar-se alguns gripaus. Per exemple: indults, sedició… Un cop esvaït el dubte, me’n va venir un altre: a més a més de trucar al progre, van trucar a alguna altra persona, en aquest cas de Catalunya?  I què li van dir? Perquè, a veure una cosa, llegint i escoltant algunes coses d’alguns que s’anomenen independentistes, arribes a pensar com deia Bob Dylan: «Alguna cosa està passant, aquí, i tu no saps què és» com m’agradaria equivocar-me Oriol.

Publicat al  3 de vuit 18 de juny del 2021

Au va, home, va

Hi ha qui s’entossudeix en mentir, maquillar o tergiversar la realitat. Aquesta és una virtut de l’estat en el qual ens ha tocat viure, de moment. Una de les alternatives que els súbdits tenim és, emprant les seves lleis,  dir-los que menteixen. A la Constitució (espanyola) hi queda reflectit el reconeixement i protecció legal d’un catàleg de drets i llibertats fonamentals  que forma part dels mateixos textos constitucionals. La tipologia és diversa, però em referiré a un de molt concret: els tractats internacionals sobre drets ratificats per Espanya i en vigor; i que són importants ja que afecten la interpretació dels drets pels tribunals i la resta de poders públics. L’article 10.2 diu: «Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els  tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya». Un d’aquests tractats és: “Pacte internacional de drets civils i polítics” i que com tothom sap, l’Art. 1.1 diu: “TOTS els pobles tenen dret a l’autodeterminació…” Espanya és un estat membre del Consell d’Europa, organització internacional per a la  promoció dels drets humans, la democràcia i l’imperi de la llei, i que destaca entre altres aspectes per tenir el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg. Segur, que a hores d’ara se’n penedeixen; però si ells són tossuts mentint, nosaltres hem de ser més tossuts desmuntant-los els enganys. Acabo: “Art.7.3-Portugal reconhece o direito dos povos à autodeterminação e independència…Algú l’hi podria traduir si no ho entén, oi?

Publicat al  3 de vuit 16 de juliol del 2021

 

Oi?

Els que hi entenen defineixen, més o menys, el cost d’oportunitat de la següent manera: “Allò a què renunciem quan prenem una determinada decisió, incloent-t’hi tots els beneficis que haguéssim tingut si l’opció escollida hagués estat l’altra”. Per tant, suposo que estarem d’acord que això representa un cost pel sol fet de no haver elegit la millor alternativa, oi? Ara, si els sembla bé, podríem mirar de cercar un exemple i calcular-lo: imaginem-nos un país ─sé que costa d’imaginar això, perquè no té cap lògica, però senzillament és per posar un exemple─, el país en qüestió genera uns 30.000 milions d’euros en impostos i l’estat ─en l’exemple aquest país és dins un estat que no és el seu, és a dir que són súbdits─ n’hi torna 14.000 milions. Si fem la diferència, resulta que aquest país té un dèficit de 16.000 milions, oi? Això vol dir que si aquest país enlloc de donar-los a l’estat, tingués un estat propi, en tindria més? De milions vull dir, oi? Com ja he dit abans, això no passa mai! Només és un exemple per tal d’explicar el cost d’oportunitat. Si mai això arribés a passar, estic convençut que el país en qüestió, si tingués l’oportunitat (mai més ben dit) de ser un país independent, feria números, oi? Vaja, n’estic convençut, oi? I vostè, pacient lector, també ho veu així, oi? Com? I ara! Però què diu? No m’ho puc creure, que això pugui passar! Segur? M’he quedat glaçat i amb un peu enlaire. Aprofitant-me de la seva valuosa informació, em dirà, si no és molt demanar, on passa això, oi? Vol dir? Això deu passar, segurament, perquè la gent no ho sap, oi? Ah, ja m’ho olorava, ja. Doncs això: “A bon entenedor, breu parlador”, oi?

Publicat al  3 de vuit 13 d’agost  del 2021